Home

A El llibre del riure i de l’oblit, Milan Kundera descriu el dictador comunista txec Gustav Husak com el “president de l’oblit”. I ho era perquè va potenciar una estètica política kitsch i la cultura de masses per a organitzar i fomentar l’oblit i, també, per a transvestir la misèria quotidiana en una societat dominada pel socialisme realment existent. Escriu Kundera, i prenc el paràgraf de la magnífica traducció al català d’aquest llibre, del 1988, a cura de Monika Zgustová: “Quan es vol liquidar una nació –va dir Hübl– es comença per sostreure-li la memòria. Es destrueixen els seus llibres, la seva cultura, la seva història. I algú altre escriu uns altres llibres, d’una altra cultura i inventa una altra història. Aleshores, lentament, la nació comença a oblidar qui és i qui havia estat.” Això mateix va fer el franquisme. Com el comunisme a Txecoslovàquia, el franquisme va ser, entre més coses, lluita del poder contra la memòria.

Poc després de la mort del dictador espanyol, les taules de les llibreries mostraven una estesa de llibres d’història impressionant. I algunes d’aquestes obres eren escrites per historiadors britànics. Recordo la fascinació que em va provocar la lectura, l’any 1979, de Recuérdalo tú y recuérdalo a otros, un llibre de Ronald Fraser sobre la guerra civil espanyola, que en anglès tenia un títol més literari i menys, diguem-ne, metodològic: Blood of Spain. I si em va fascinar va ser perquè responia a una manera de concebre la història que s’allunyava –i molt!– d’allò que havíem vist fins aleshores, segrestats com estàvem pel franquisme. Era una història des de baix reconstruïda per mitjà de la història oral: “La gent del poble –explicava l’autor en una entrevista de l’època– és la que no deixa constància de la seva existència en documents o escrits. És la gent que fa la Història [i emfasitzava la majúscula] i que la pateix, però que no apareix en els llibres d’història tradicionals. […] El meu propòsit és restituir a aquesta gent la seva història i, a través d’això, al poble espanyol. En una paraula: història oral, per a mi, significa història del poble o història popular.”

Ronald Fraser va morir el dia 10 de febrer a València, on vivia des de feia molts anys amb Aurora Bosch –també historiadora–, una bona amiga. Caldrà que un dia avaluem aquesta historiografia per a destacar-ne el valor, sobretot perquè la history from below, de tendència clarament esquerrana, no s’acaba amb Eric Hobsbawm o E. P. Thompson.

Publicat a El Temps, 20/03/12

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s