Home

 

 

La Constitució de Cadis fou promulgada per la regència el 19 de març de 1812. O sigui que avui fa dos-cent anys que es va produir el fet en la diada de Sant Josep i per això és coneguda com “La Pepa”. Ahir, els diaris anaven plens de reportatges i articles que valoraven l’impacte de l’esmentada Constitució en la història espanyola. Molts d’aquests articles desprenien, almenys per al meu gust, un excés d’optimisme. És cert que la Constitució de Cadis va ser la primera llei fonamental espanyola de caràcter liberal.

La lletra d’aquesta Constitució era, sobretot en el context d’Antic Règim que dominava Espanya, una alenada d’aire fresc. Però també és cert que un cop van ser vençudes les forces napoleòniques i va retornat el rei “desitjat”, la Constitució va ser derogada el 4 de maig del 1814. Va esdevenir un referent en la lluita liberal per acabar d’una vegada amb el militarisme i la dominació aristocràtica del poder. Com deia un dels articles que li dedicaven en un rotatiu barceloní, al capdavall “La Pepa” representa la revolució burgesa frustrada a Espanya.



Al cap de dos-cents anys d’una promulgació tan solemne com transcendental, l’Espanya liberal és un miratge, digui el que digui José Luis Ayllón Manso, president del Consorcio para la Conmemoración del II Centenario de la Constitución de 1812. La Constitució del 12 s’ha convertit ara en un mite de l’espanyolitat: “España celebra este 2012 el origen de su Estado Democrático. Hace doscientos años, diputados de España, Iberoamérica y Filipinas se reunieron en Cádiz para alumbrar un nuevo sistema político y social que derribaba los principios del Antiguo Régimen e inauguraba un nuevo modelo de convivencia basado en la soberanía nacional y el reconocimiento de derechos y libertades hasta entonces inexistentes”.

Renoi! És una interpretació força esbiaixada de la història d’Espanya. Potser els convindria rellegir, per posar tan sols uns quants exemples, els llibres de Josep M. Vallès, Entre el militarismo de gala y el militarismo de faena; Diego López Garrido, La Guardia Civil y los orígenes del Estado centralista; Manuel Ballbé, Orden público y militarismo en la España constitucional; Joaquim Leixà, Cien años de militarismo en España i Carlos Seco Serrano, Militarismo y civilismo en la España contemporánea.



Potser aleshores deixarien enrere alguns mites, perquè és evident que el predomini dels militars en la vida política i social espanyola va ser massiu a partir de la Guerra del Francès (1808-1814). Va ser un fet molt significatiu que molts clergues prenguessin les armes (penjant o no els hàbits) i que a partir de llavors els pronunciaments militars (Porlier, Lacy, Milans del Bosch, Espoz i Mina, Riego —el més important de tots, el de 1820 a Cabezas de San Juan—, Torrijos) condicionarien la història espanyola durant més d’un segle, fins que el 1936 un militarot com Franco va organitzar un cop d’Estat que va desembocar en una cruel Guerra Civil. Per això em sorprèn la voluntat de reescriure la història de Espanya en clau liberal —que és clarament una invenció— i que en aquesta mascarada hi contribueixin historiadors autoproclamats progressistes.

En fi, en una època de restriccions de tota mena, sobta veure com des d’Andalusia es pot muntar un Consorci que deu haver costat un ull de la cara. Només té una explicació, oi?

Publicat a ElSingularDigital.cat el 19/03/2012.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s