Home

Enguany, els Amics de la UNESCO de Barcelona han organitzat deu conferències sota l’epígraf Els dilluns d’Israel. Un encert, com també ho han estat altres anys les xerrades del cicle Altaveu de Cultures. Ningú fins ara no havia protestat mai perquè s’organitzés una conferència per parlar de la realitat del Tibet o de Sud-àfrica o fins i tot de Cuba. Aquest any sí. Col·lectius propalestins i escriptors com Maruja Torres van reclamar que se suspengués el cicle per raons que encara no entenc. Em va semblar insòlit que gent de la cultura pogués fer una petició com aquesta per convertir-se en guardians de la història. Deixem-ho córrer i anem al gra.

L’any 2010 Joan Pérez i Ventayol va publicar L’exemple dels jueus. El catalanisme d’esquerres i la seva visió del poble jueu, del sionisme i del conflicte a Palestina (1928-1936). Aquest extens i documentat treball demostra que en els anys trenta el catalanisme liberal, progressista i republicà havia sigut clarament filosemita. Hi destacaven agrupacions polítiques i partits com ara Acció Catalana Republicana, ERC o el Grup de L’Opinió, el més esquerrà de tots. Pérez va capbussar-se en les capçaleres periodístiques d’aquest catalanisme: La Publicitat, La Humanitat, L’Opinió, La Nau, el setmanari Mirador i La Rambla i va trobar-hi un munt d’articles d’opinió, de notícies, de reportatges, d’entrevistes que hi feien referència. Per què el catalanisme d’esquerres parlava tant dels jueus? Com és que hi simpatitzava tant? D’entre les raons que enumera Pérez i Ventayol per explicar la simpatia projueva del catalanisme destaca, en primer lloc, la seva visió europeista. Si des de l’origen el catalanisme polític recorre a altres exemples de reivindicació nacional per emmirallar-s’hi (el cas d’Irlanda és el més conegut, però també ho seria Bohèmia com a motor de la constitució de Txecoslovàquia), la causa sionista, el moviment de reivindicació nacional jueu, també va esdevenir un mirall. Però és que, a més, en aquella època l’interès històric pel passat jueu a Catalunya va augmentar considerablement. En general, el discurs historiogràfic sobre la presència jueva en terres catalanes va ser positiu, fins al punt d’exaltar-ne la influència en l’expansió de la societat catalana medieval. Així mateix, la valoració negativa que aquesta mateixa historiografia feia de l’expulsió definitiva al segle XV reforçava l’onada de simpatia cap als jueus.

Pérez li atribueix un cert mèrit en aquest sentit a la publicació, entre el 1928 i el 1929, dels dos volums del llibre El sionisme o la qüestió nacional hebraica, l’autor del qual fou l’eclesiàstic Pere Voltes. Aquest llibre feia una presentació exhaustiva de la història d’aquest moviment amb simpatia per les aspiracions nacionals del poble jueu. Els intel·lectuals catalanistes copsaren aviat l’abast del sionisme i les possibilitats que el seu desenvolupament oferia com a exemple per als catalans. Així ho constatava, també, el professor Eduard Feliu (1938-2009), que en el discurs d’acceptació del doctorat honoris causa de la Universitat de Barcelona, de l’any 2007, subratllava la incidència entre sionisme i catalanisme en el nostre temps tot dient: “Hi hagué en els anys vint i trenta un corrent filosemític en diversos sectors de la societat catalana que no ha estat gens estudiat [Pérez i Ventayol hi posa, per sort, una mica de remei]. Abans que el partit nazi accedís al poder a Alemanya, molts catalans ja eren conscients de la denigració i persecució a què els jueus eren sotmesos, i se solidaritzaven clarament amb ells. Escrivint en castellà, el catalanista Diego Ruiz (l’extravagant cosí de Picasso) publica l’any 1933, el mateix any en què Hitler esdevingué canceller, un llibre de denúncia sobre la repressió dels jueus a Alemanya (Represión mental en Alemania). També Valentí Camp i S. Velasco, en una història d’Israel de l’època bíblica fins als temps presents (La odisea de los judíos, publicada per Ediciones Populares Iberia, de Barcelona l’any 1933), arremeten amb fúria contra el nacionalsocialisme i denuncien la innoble persecució dels jueus.” Com també explica el savi Eduard Feliu, un altre cas que il·lustra bé l’ús del sionisme per part del catalanisme és la publicació del llibre d’André Chouraqui L’Estat d’Israel, per Edicions 62, el març de 1963, en traducció de Jordi Sarsanedas i amb un pròleg de Josep Benet, el futur candidat del PSUC a les eleccions del 1980 i el senador més votat de l’Entesa del Catalans. La solapa diu que el llibre conta “l’extraordinària aventura del redreçament del poble jueu”, iniciat per Theodor Herzl “en el moment de la seva més baixa degradació”, “a l’època del més vil antisemitisme”, fins transformar “una massa envilida en una nació” i constituir-la en un petit Estat que, avui, atreu l’atenció del món per la seva originalitat i el seu progrés. Amb aquest llibre coneixereu un dels fenòmens col·lectius més importants de la nostra època. És un llibre que us farà reflexionar”. Qui tingui orelles que hi senti! –diu Feliu.

La incògnita que volia resoldre amb la xerrada als Amics de la Unesco és què va trencar la fascinació del catalanisme d’esquerres per la quipà? Com és que actualment el catalanisme d’esquerres és, per norma general, tan antisemita que fins i tot es lliga al coll la kufia palestina com qui porta a la mà el rosari? Tinc una hipòtesi que vaig exposar en la conferència però que no m’atreveixo a escriure aquí perquè em crucificaria la policia intel·lectual que encara va pel món emetent certificats de bona conducta.

Publicat a El Punt Avui, 01/03/12.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s