Home

L’entrevista que publicava ahir el diari El Punt Avui amb el president Artur Mas era d’una claredat meridiana. No anem bé —advertia el president—, anirem una mica pitjor, sobretot perquè el govern Rajoy s’obstina a no fer els deures, i, a més, el PP pot tenir la temptació d’intervenir Catalunya. Donat el cas, deia el president Mas, l’única sortida que hi veia era convocar eleccions. Esperem que no ens intervinguin i que no calgui convocar eleccions, però si no hi hagués cap més remei no seria un drama. Al contrari, seria l’expressió de la normalitat democràtica. I tanmateix, el primer secretari del PSC, Pere Navarro, sosté que un avançament de les eleccions no ofereix ni “seguretat ni esperança” als ciutadans. Navarro va instar Mas a “governar i a respondre a les necessitats de la gent” en un moment de crisi com l’actual en comptes d’insuflar-los “por” amb anuncis de coses que “podrien arribar a passar i que al final no passen”. Decididament, el PSC no sap quina vora toca.

El problema de la política és, precisament, no preparar la gent per les coses que poden passar. La política ha de ser “pedagògica” com reclamava el socialista Rafael Campalans fa molts i molts anys. Quin inconvenient hi ha d’anunciar una mesura que, si passés, no seria cap salt en el buit? Cap, cap ni un. Els electors han d’estar advertits per poder reflexionar sobre què passa i per què passa. Som en un moment en què el que avui és vàlid l’endemà ja no ho és. L’escenari mundial és molt dinàmic i fer prediccions és difícil. I tanmateix, està bé dir les coses pel seu nom. El problema d’aquest nostre país és la desconfiança que hi ha entre els polítics i la gent. És recíproc, per desgràcia. En moments crítics com l’actual, això no és bo de cap manera.

És veritat que CiU va votar la llei d’estabilitat espanyola, que és la norma que regula la possible intervenció de l’estat als territoris si incompleixen el dèficit. El govern espanyol insistia ahir en l’amenaça que intervindrà els territoris que incompleixin el dèficit o que no es comprometin a reduir-lo, fins al punt de plantejar-ho en el pròxim Consell de Política Fiscal i Financera. Aleshores, és podria preguntar el gran públic, de què s’exclama el president? Estaria bé que expliqués més clarament a canvi de què es va votar una llei que obre la porta a la intervenció. I és que costa poc dir-ho: a canvi de renegociar el deute de la Generalitat i allargassar els terminis de devolució. Potser cal dir en veu alta que Catalunya, com el rei, va despullada per culpa de la nostra pròpia disbauxa. Hem gastat més del que teníem i, ara, quan l’estat se sent feble, resulta que es torna més incomplidor que mai.

La política és negociació i pacte. No sempre es guanya. La solució de determinats mals majors pot comportar efectes secundaris. És com quan prenem antibiòtics: cura el mal però el prospecte t’adverteix del munt de coses que et “podrien” passar si… Els temps estan canviant, sobretot després que el PP i CiU escenifiquessin el seu trencament —almenys formal— en el ple de les retallades i que els nacionalistes hagin presentat una esmena de rebuig al pressupost de Mariano Rajoy. El més important, però, és que CiU ha rebutjat la proposta del PP de Madrid de “disciplinar” el PPC —obligat a donar estabilitat a CiU sí o sí—a canvi de retirar l’esmena i votar sense més el pressupost espanyol. Aquest és un altre indicador que les coses estan canviant, perquè aquesta era la pràctica habitual en l’època del “peix al cove”: subordinar a Madrid el PPC i el PSC a canvi de tenir tranquil·litat a Catalunya. Un mal negoci, al capdavall. María Dolores de Cospedal es queixava ahir amargament d’aquest canvi de rasant. El PP i el PSC estan prou satel·litzats com perquè el nacionalistes encara ho afavoreixen més.

En fi, llegeixin bé l’entrevista amb el president perquè hi trobaran moltes pistes de per on poden anar les coses. I és que de la mateixa manera que el president Mas diu que convocaria eleccions en cas d’intervenció, també assenyala que “un no rotund al pacte fiscal pot tenir moltes respostes; no forçosament cal convocar eleccions”. El futur és ple d’alternatives. Tot plegat demostra que quan el president diu que no renunciarà a una sobirania fiscal i que no descarta una confrontació amb Espanya per defensar Catalunya, no va de fanfarró. Ens indica, si de cas, el pla B que tothom reclama.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s