Home

Ahir vaig ser a la ciutat de València per acompanyar Marçal Sintes, director del CCCB, en la presentació del seu llibre Periodistes contra polítics, amb el qual l’any 2010 va obtenir el XIV Premi Ramon Trias Fargas d’Assaig Polític. En l’acte de presentació, que va tenir lloc en la bonica seu de la Societat Coral el Micalet, també van participar-hi el periodista Adolf Bertran (el valencià, el que treballa a El País, i no pas el de Catalunya Ràdio) i Enric Morera, Síndic del Grup Compromís a les Corts Valencianes. El debat, que essencialment es va centrar en el conflicte contemporani —per bé que augmenta dia a dia— entre el poder dels mitjans de comunicació i la política, va ser molt animat.

La preocupació dels periodistes era, sobretot, com preservar la independència per explicar la veritat. La del polític, en canvi, tenia més a veure amb la manera com actuen alguns mitjans per distorsionar o fins i tot ofegar les propostes que fan grups polítics amb els qual no combreguen. Quan es debat sobre el sectarisme i el partidisme, el toro d’Intereconomia sembla que ens hagi de banyegar allà mateix, però la dicotomia entre informació i opinió no és patrimoni tan sols d’una televisió conservadora de cap a peus. Tot lector de diaris ja sap que la informació és relativa i que depèn del “color” de cadascú. La desconstrucció de la realitat no és una obsessió postmoderna. Ve de més lluny, de l’ideologisme, també s’hi ha esmerçat amb ganes. Les coses sovint són com les interpreta el periodista i no pas com s’han esdevingut de veritat. En fi, el debat d’ahir va ser realment interessant.

I mentre parlàvem de l’accés —i l’excés— a la informació en l’era de la comunicació —o sigui de la circulació intensiva de la informació— , va sorgir la qüestió de la fractura cada vegada més gran que separa Catalunya del País Valencià. La connexió entre els territoris de la catalanitat no ha augmentat des què existeix Internet i tota mena de mitjans tècnics. Al contrari. A poc a poc s’ha anat produint una desconnexió que ara sembla definitiva. L’estat de les autonomies hi ha ajudat, perquè les realitats polítiques han fortificat fronteres i, a més, ningú no ha sabut encapçalar de debò el que el professor Josep Vicent Boira, guanyador del Premi Ramon Trias Fargas de l’any anterior a Sintes, va anomenar la commonwealth catalanovalenciana. No cal dir que hi ha un interès comú en un sentit econòmic i en el de les infraestructures, però també hi hauria de ser des de la perspectiva cultural. No hi ha ningú que assumeixi com a propi aquest projecte, diguem-ne confederal, de la catalanitat. Més enllà dels que repeteixen com un lloro un concepte que ja va néixer mort —els famosos països catalans fusterians, que no són res políticament—, ningú no pensa la catalanitat a la manera de les “comunitats imaginades” que va descriure Benedict Anderson. El catalanisme no ha tingut mai un projecte referit a la nació cultural, fins al punt de prescindir de la necessària “via valenciana” per completar-la. En canvi, sí que hi ha qui ha volgut imposar un model polític que consistia a convertir el País Valencià en una mena de Catalunya bis, per bé que despersonalitzat i dependent políticament del projecte nacional català. I si a tot això hi afegim que hi ha qui, des del catalanisme, és capaç de defensar que es pot prescindir de l’autonomia valenciana i balear quan es planteja la discussió sobre la viabilitat o no de l’actual estat de les autonomies, doncs la fractura augmenta.

Va ser l’editor Vicent Olmos qui es va queixar amargament del menyspreu que els mitjans de comunicació del principat tenen sobre la producció literària covada i produïda al País Valencià. En la majoria dels especials que la premsa catalana va publicar amb motiu de la diada de Sant Jordi d’enguany, la presència d’editorials valencianes o de les balears era, directament, nul·la. Vostès em diran que no, que d’autors valencians o mallorquins sí que se m’esmenten, però de la meva part els recordaré que la premsa del Principat només fa referència a aquells autors o autores valencians i baleàrics que publiquen en editorials de Catalunya. O sigui, que del que parlen és d’aquells autors nascuts a la perifèria en tant que un dia van decidir provar sort a la “metròpoli” cultural —alguns fins i tot hi han triomfat— però s’eclipsa tot el que es crea i es produeix al País Valencià i a les Illes Balears.

Als mitjans de comunicació catalans, a més, se’ls ha aturat el rellotge. La majoria de referents polítics són del passat. Persones que no representen res en la societat valenciana actual i que tan sols viuen de l’excepcionalitat i de presentar un País Valencià que no té múscul ni força. I això, senyores i senyors, és directament una fal·làcia. La vitalitat cultural valenciana possiblement sigui inversament proporcional a la incidència política del valencianisme. O almenys així ha estat fins ara, quan Compromís ha quallat com una alternativa nacional i progressista. El mal és que a Catalunya hi ha qui no ho sap veure perquè s’aferra a un relat del País Valencià que ja no existeix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s