L’estrès ciutadà

La política catalana estressa. Potser hauria de dir que són els polítics catalans, que provoquen estrès a la ciutadania. L’exagerat tacticisme de la política catalana no solament no entusiasma, sinó que avorreix. Un dia esclata un escàndol i , sense esperar a saber què ha passat, comença un combat dialèctic exagerat i contradictori que només amaina quan esclata l’escàndol següent. No es discuteix mai res en profunditat, tant se val que sigui el finançament dels partits com la immigració. Es fa demagògia i prou. I tothom sap que una política dominada per la grandiloqüència demagògica és condemnada a la indiferència. … Continua la lectura de L’estrès ciutadà

Temps difícils

El PSC acaba de presentar una vídeo com a tret de sortida de la llarga, llarguíssima, campanya electoral. El dia de la presentació, José Zaragoza va assegurar que el vídeo “pretén explicar la realitat”. D’aquí el munt d’imatges terrorífiques que s’encavalquen una rere l’altra, ja que, segons ell, aquests “són temps difícils i hi ha molts problemes que cal solucionar”. I tant que sí! Si els problemes que els socialistes volen solucionar són tots els que surten al vídeo (que van del crac borsari al terratrèmol d’Haití), se’ls ha girat feina. Moltíssima. A la roda de premsa de presentació de … Continua la lectura de Temps difícils

Els presidents idolatrats

Quan anava a abordar el perfil del president Tarradellas, m’he adonat que se m’estava acabant l’espai que tinc assignat per escriure en aquest diari. Podia haver decidit retallar l’article, però hauria desfigurat la intenció del que vull explicar sobre la política catalana contemporània a través de la reflexió sobre què han aportat, o no, els presidents de la Generalitat, des de Francesc Macià fins a l’actual, al pensament polític. Finalment, he decidit partir l’article en dues parts. En aquest primer, em centraré, només, en els tres presidents diguem-ne històrics, sense fer esment del benemèrit Josep Irla o d’altres que van … Continua la lectura de Els presidents idolatrats

2022: Recórrer al mite

Un dels estàndards de la cultura política nord-americana és la idea de Nova Frontera, que fins i tot ha esdevingut un mite. És més,  tal vegada no hi ha als EUA cap altre mite que sigui tan potent políticament com aquest. Passen els anys i, tanmateix, el mite no remet. Al contrari, tal com va quedar demostrat en l’última campanya de les presidencials nord-americanes, durant la qual el ticket republicà va explotar la idea de l’heroi, del warrior, que històricament ha estat central en  la visió de frontera que han tingut els estats de l’oest, des d’Andrew Jackson —el setè … Continua la lectura de 2022: Recórrer al mite

El relat montillesc

Servidor és també dels que creu que a Catalunya hi ha un divorci evident entre la realitat politicomediàtica —incloent-hi els diaris electrònics i molts dels fòrums digitals que monopolitzen els especialistes en l’insult— i la realitat social. Si hom només fes cas al que s’escriu a la premsa i en aquests fòrums, en fer una ullada al carrer no comprendria què hi passa. Vull dir que no sabríem determinar el perquè de la desafecció política —que malauradament s’acompanya d’un pronòstic decebedor per a un sistema democràtic: la previsible abstenció electoral—, que és el que detecten les enquestes d’opinió. I tanmateix, … Continua la lectura de El relat montillesc

La construcció del mite Macià

Alfred Bosch es pregunta, en l’única recreació literària que ha merescut el mite macianenc, L’Avi. Confessions íntimes de Francesc Macià (2000): «Com va canviar tant el coronel Macià? —es demanaren alguns. Com va passar de ser un espanyol prudent a ser un insurgent català? Què se li va girar dins del cervell? I encara d’altres voldran trobar la clau d’un guió teatral: el revolucionari, creix o neix? El cabdill de la rebel·lió separatista, l’ídol dels humils, podria haver estat un altre home? O sempre va dur a l’interior la llavor dramàtica? Com es fa un insurrecte?». Espero haver-los donat alguna … Continua la lectura de La construcció del mite Macià

Ramon Trias Fargas

No sé si recorden la imatge de Ramon Trias Fargas quan va caure desmaiat mentre parlava en un míting electoral que tenia lloc al Masnou el 22 d’octubre del 1989. Jo sí, perquè sempre m’ha impactat veure, gairebé en directe, que algú és a les portes de la mort. Però si, a més, aquest algú és una persona cèlebre, les impúdiques imatges es van repetint una vegada i una altra. Mentre preparava la celebració de la vetllada que anomenem La Nit del Pensament, durant la qual es fa públic la concessió del premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític, i que … Continua la lectura de Ramon Trias Fargas

Un passeig per Medellín

He estat uns dies a la capital d’Antioquia, al nord-est de Colòmbia, per participar en el seminari Gobernança democràtica i participació ciutadana, coorganitzat per la corporació Medellín ConSentido i la fundació que dirigeixo. Aquest fòrum és la primera part d’un conveni de cooperació internacional signat entre les dues entitats per a la formació de nous lideratges democràtics. Si quan vaig començar a negociar aquest acord ja estava convençut que era important fer-ho, sobretot perquè hi ha molts nous catalans que són d’origen colombià, i també perquè aquesta és una oportunitat, entre altres, de desenvolupar vies de cooperació des d’una perspectiva … Continua la lectura de Un passeig per Medellín

Obama i el Nobel

Si els he de ser sincer, i malgrat que m’atrau i m’interessa la figura política de Barack Obama, m’ha sorprès que l’acadèmia sueca decidís atorgar el Premi Nobel de la Pau a l’actual president dels EUA. Què ha fet fins ara aquest bon senyor per merèixer un premi com aquest? De moment res. Només anuncis, alguns dels quals han estat certament importants per a generar confiança, però per ara només són això: anuncis. Si no m’erro, aquesta deu ser de les poques vegades que es concedeix aquest guardó pel que es diu que es farà més que pel que s’ha … Continua la lectura de Obama i el Nobel

Miquel Grau

El BNV ha entrat al registre general de Presidència de la Generalitat Valenciana una petició per demanar que sigui concedida l’Alta Distinció de la Generalitat, a títol pòstum, a Miquel Grau i Gómez. Me’n vaig assabentar per mitjà del Facebook, on el Bloc ha creat un grup de suport a la iniciativa i hi recapta adhesions. Però qui era Miquel Grau? I, sobretot, què representà? Miquel Grau i Gómez avui tindria 52 anys si no fos que l’octubre del 1977 un “maó feixista”, per dir-ho de la manera del titular del reportatge sobre la seva mort del setmanari interviu de … Continua la lectura de Miquel Grau