Home

salvador-cardus-2010

Ahir, divendres dia 12 de juny, en Salvador Cardús va dedicar-me un article a l’Avui amb el qual pretenia replicar el meu, publicat l’1 de juny, al mateix diari. N’hem donat notícia al web de la Fundació, com és ben fàcil de comprovar. Ara només vull fer unes precisions a l’article de Cardús.

Deixaré de banda els dos primers paràgrafs de l’article, perquè tenen un to jesuític i insidiós que és impropi d’un acadèmic que és degà d’un centre universitari. Si hom vol discutir de veritat el futur de l’independentisme, i vol fer-ho serenament, més valdria que deixés córrer les insinuacions i, sobretot, la passió per enviar a la foguera els que no pensen com un mateix. Aquest país és, en aquest sentit, d’una baixa categoria moral que fa feredat. Ho deixo aquí, doncs, perquè al final hi prendré mal. Des del 2006, quan vaig decidir encapçalar una plataforma a favor de votar sí a l’Estatut, m’han dedicat articles amb molt mala fe. Partal, López Bofill i ara Cardús m’han posat en el sac de no se sap quina mena de traïdoria (dec ser el traïdor útil del qual parlava Montaigne, oi?) que ha fet possible la persecució a la qual he estat sotmès des dels ambients com ara Tribuna Catalana i altres portals digitals encara més extremistes, a més del mal que m’han volgut fer determinats personatges del govern tripartit. Ells diran que no, que el malèvol sóc jo, que no sé llegir, però la realitat és que ells escriuen personalitzant —i els altres s’hi abonen amb comentaris encara més insidiosos— i jo fa temps que intento discutir sobre idees més no pas sobre actituds, per bé que ho faci amb agressivitat. És per això que m’entenc millor, posem per cas, amb un senyor com Ferran Mascarell que no pas amb ells, els creients. La visceralitat d’alguns independentistes, els “budells” dels qual parlava jo en el meu article i que m’ha criticat en Cardús perquè ho ha entès com una desqualificació, impedeix el diàleg, perquè transforma l’opinió en una qüestió de fe, de creences no controlades pel raonament. L’intel·lectual compromès no es pot convertir mai en un individu que amonesta els que no pensen com ell, perquè aleshores és més un missioner que un analista.

Sosté Cardús que l’independentisme creix a Catalunya. Doncs fantàstic, quin inconvenient hi he de posar jo, que també en sóc (amb el seu permís, esclar). El problema és que la meva manera d’entendre les coses em fa pensar que aquest creixement no és tan evident com diuen alguns articulistes. Per a mi, encara cal fer molta feina perquè Catalunya estigui en condicions de plantejar, per exemple, un referèndum d’autodeterminació. De moment, a pesar de les enquestes sobre el creixement de l’independentisme que fa servir l’amic López Tena, l’únic cert (i això un acadèmic hauria de saber-ho) és que el món de l’independentisme polític s’atomitza i que els únics independentistes que contrasten el seu suport amb els mecanismes propis de la democràcia, que és ERC, va perdent pistonada elecció rere elecció. És per això que dic que l’actual eufòria independentista, que no és precisament una festa, és irreal. A diferència del que escriu Cardús sobre què penso sobre això, a mi no em molesten aquests esclats de satisfacció, sinó que sóc del parer que difícilment representen la realitat. Per això estic compromès en la tasca d’engreixar la base social del catalanisme i convertir-lo en hegemònic en aquest país per damunt dels que ara controlen tot el poder polític a Catalunya, que és el PSC. És per això que defenso que parlar de sobiranisme és més adequat que fer servir altres etiquetes, perquè al capdavall pot haver-hi sobiranistes (o sigui, defensors que el poder de Catalunya no estigui sotmès a cap altre poder) que no siguin independentistes.

La principal discrepància entre Cardús i un servidor és que no partim del mateix diagnòstic. En aquest balneari de “progres” que s’ha convertit Catalunya, hi ha molta feina a fer abans de proclamar que els nostres desitjos són la realitat. Jo no vaig anar a l’homenatge a Pepe Rubianes i sí, en canvi, a l’acte de concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Joan Solà, on vaig coincidir amb Cardús en un apart de la recepció posterior (vull dir, Salvador, que hauria estat elegant comunicar-me que al cap de tres dies em pentinaries!). Es poden ben creure que em vaig emocionar molt en l’acte del Palau de la Música, perquè tot el que servidor sap de català ho ha après llegint els llibres i els articles d’aquest savi que és el Dr. Solà. Però a mi no em passaria mai pel cap explicar el sentit d’aquests dos actes en termes de dualisme identitari, que és tal com ho planteja Cardús, perquè “el meu país —escriu— és molt més gran que no el que representava un Manuel Fuentes lingüísticament acomplexat, parlant gratuïtament en espanyol, com va ser el vuitanta per cent de l’homenatge retransmès per TV3”. El meu país no és ni més gran ni més petit, només és com és. Perquè resulta que Rubianes feia teatre en castellà i alhora podia engegar Espanya a la merda. El país, crec jo, és tan complex que no es pot reduir al simplisme analític que ens proposa Cardús. El biaix d’historiador que vaig fer sortir al meu primer article era conseqüència de la meva voluntat d’explicar per què vivim en el país que vivim i no pas per desqualificar la reivindicació de la independència.

Amic Salvador, servidor, com tu, també vol canviar la realitat. El que no tinc gens clar és què ens proposes, perquè cridant al purisme més aviat es resta que no pas se suma. La meva via és una altra i no passa ni per la intimidació ni per apel·lacions a la dignitat com fas tu o com també ha fet Joan Carretero. Em sembla una actitud romàntica, per acontentar la parròquia dels convençuts. El sobiranisme, l’independentisme o, senzillament, el catalanisme ha de ser, per damunt de tot, polític, perquè si s’ha de basar en la qualitat moral del moviment, potser aleshores sí que estarem perduts. Com diria el mestre Termes, d’altra banda el meu mestre directe, “puc votar moderat perquè sóc profundament radical”. I jo afegeixo, puc treballar per fer créixer el sobiranisme entre aquells que, d’entrada, no ho són, de sobiranistes, perquè, abans que res, crec en la transformació democràtica de la realitat. Potser és que estic escaldat dels vells totalitarismes i no em vull apuntar a cap altra cosa que s’hi assemblés ni que només fos en l’aroma.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s