Home

mcnamara-2004

Abans d’ahir va morir a Washington DC Robert McNamara. Tenia 93 anys. McNamara era un dels noms mítics de les administracions demòcrates que van presidir John F. Kennedy i Lyndon B. Johnson perquè pertanyia a la generació que David Halberstan va anomenar The Best and the Brightest (Els millors i els més brillants), que és el títol del seu llibre sobre els orígens de la guerra de Vietnam. MacNamara és considerat l’arquitecte d’aquella guerra com a secretari de Defensa que era del gabinet Kennedy. I ho fou, certament. I per això també se’l va considerar un despietat assassí de dones i nens innocents. Però las seva biografia va més enllà. També fou un acadèmic de prestigi, un executiu de negocis molt admirat i l’home que al capdavant Banc Mundial, un cop nomenat director a finals del 1967, va orientar-lo cap a l’ajuda als països en desenvolupament per ajudar alleujar la pobresa crònica del món. Diuen que ho va fer per purgar el pecat d’haver atiat una guerra que va costar molts diners i moltes vides, però que també va devastar el sud-est asiàtic durant dècades. De fet, encara en pateixen els efectes sanitaris i ecològics.

La ignorància política europea, al costat de l’antiamericanisme congènit, sovint porta a avaluar malament qui és qui als EUA. Vull dir que allò que s’acostuma a atribuir als republicans en realitat va ser obra dels demòcrates. Per exemple, l’armamentisme i l’imperialisme. McNamara va ser l’artífex de la política de racionalització de la defensa nord-americana, però també va demanar fons al Congrés per augmentar les forces de terra en 300.000 homes per tal de poder fer un desplegament ràpid en tot el món. Així mateix, va reestructurar l’ arsenal nuclear nord-americà per dotar el país del que va anomenar la “second strike capacity”. Es tractava de garantir que es tenia la capacitat de dissuasió suficient per fer front a un atac nuclear de Moscou amb l’amenaça de l’aniquilació mútua entre els EUA i l’URSS. L’escala de la guerra del Vietnam respon a aquesta lògica, ja que McNamara va convèncer Kennedy que la reputació dels EUA i de l’OTAN es veuria perjudicada davant dels països no alineats i del dit món lliure si semblava que estaven poc disposats a protegir a una petita nació asiàtica com era Vietnam de la subversió comunista. Quan el 1963 Kennedy va ser assassinat, aquesta doctrina ja havia provocat que els EUA haguessin enviat 10.000 “assessors” a Vietnam del Sud. McNamara va continuar al capdavant de la defensa nord-americana amb la presidència de Lyndon B. Johnson. Va ser llavors que al Pentàgon va arrelar la teoria del dòmino, que consistia a creure que una victòria comunista a Vietnam portaria a la caiguda successiva de tots els governs al voltant. A pesar que amb el anys el mateix McNamara va reconèixer que era una teoria superficial, el resultat fou que la implicació dels EUA en aquella guerra va fer més profunda i devastadora.

Ja sabem com va acabar aquella guerra: amb la victòria de l’exèrcit de Vietnam del Nord i de la guerrilla Viet-cong i la implantació subsegüent d’un règim comunista, que encara dura, en un Vietnam unificat. Quan es va arribar als Acords de París del 1973, ja sota la presidència del republicà Richard Nixon i la secretaria d’Estat a mans de Henry Kissinger, el nombre de morts era esfereïdor: 58.181 soldats nord-americans, 200.000 soldats sud-vietnamites, al voltant de 900.000 soldats nord-vietnamites i de la guerrilla Viet-cong i més d’un milió de morts de civils. Els EUA hi esmerçaren uns 140 bilions de dòlars. El pas de McNamara pel Banc Mundial, i suposo que també l’experiència, va apaivagar aquella empenta arrogant dels seus anys de joventut. En el documental que Errol Morris va dedicar a Robert McNamara, The Fog of War ―que segons l’amic Álvaro és un monument al Maquiavel contemporani―, aquest antic secretari de defensa va resumir amb la forma brillant de sempre on era: «Jo no sóc tan ingenu ni tan simple per creure que podem eliminar la guerra. No podrem canviar la naturalesa humana en un futur immediat. No és que no siguem racionals. Ho som. Però la raó té els seus límits. Hi ha un quartet de T.S. Eliot que m’encanta: “No cessarem d’explorar/ I el final de la nostra exploració/ Serà arribar on començàrem/ I conèixer el lloc per primera vegada.” Ara és en aquest sentit que estic començant a ser». Certament, la vida és tot sovint una pausa entre dues onades.

Publicat a elsingulardigital, 08/07/09

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s