Home

gm obama

El gegant automobilístic nord-americà, l’emblemàtica General Motors (GM) de Detroit, finalment ha fet fallida. GM es va acollir a un pla segons el qual el govern nord-americà tindrà temporalment el control del 60% de la que va ser la icona del capitalisme. A més, hi aportarà 30.000 milions de dòlars (21.200 milions d’euros) per ajudar a convertir-la en una companyia amb menys deutes, més petita, més viable, més competitiva i també més ecològica en un mercat en què els cotxes de gran consum ja no tenen cabuda. L’objectiu, com va explicar el president dels Estats Units, Barack Obama, és que la fallida doni a la companyia “l’oportunitat de renéixer”. Tanmateix, aquest nou pas s’afegeix als 20.000 milions de dòlars (14.100 milions d’euros) que el govern nord-americà ja va injectar a l’empresa fa uns mesos, però que no van impedir la suspensió de pagaments.

Que el president dels EUA hagi pres la decisió d’intervenir una empresa com aquesta no crec que sorprengui, perquè allò que coneixem de la manera de pensar d’Obama no ho exclou. Obama no és un intervencionista a l’estil europeu. Ara bé, qui hagi llegit algun dels seus discursos (una tria dels quals ara es pot trobar en espanyol a Grandes Temas de La Vanguardia), haurà copsat que aquest president no deixaria enfonsar sense fer res una empresa que té 230.000 treballadors a tot el món i fabrica més de 20.000 cotxes al dia. I tot i això, el cost social de la intervenció serà traumàtic, atès que GM haurà de tancar catorze plantes i, en conseqüència, es perdran 21.000 llocs de treball, a més que només es mantindran quatre de les vuit marques actuals de vehicles. Realment, un trauma.

“No fingiré dient que els mals temps s’han acabat. Es perdran més llocs de feina i molts nord-americans hauran de pagar un preu molt alt, però estem treballant per a la pròxima generació, per un futur en què se seguiran produint vehicles als EUA”, va dir el president Obama. O sigui que el govern dels EUA es converteix en accionista de GM, juntament amb els sindicats i creditors, que rebran entre un 15% i un 25%, respectivament, de la nova companyia, perquè no ha trobat una altra sortida. ¿És que no és aquesta la funció de l’Estat? ¿És que l’Estat no ha de garantir el futur del benestar? Esclar que sí. Tothom sap, per exemple, que el gran problema de GM ha estat el sistema de pensions dels seus empleats i l’acord sobre les prestacions sanitàries entre empresa i sindicats. I sobre això cal que els EUA s’aclareixin, perquè el fet que les pensions dels nord-americans siguin privades és evident que s’ha convertit en una carrega desproporcionada per a les empreses i, al capdavall, acaba per no protegir als treballadors. Aquest pot ser, precisament, el pitjor efecte del que acaba de passar a GM: que els treballadors que perdran la feina poden perdre, també, la pensió. El perill, doncs, és que en l’actual situació de crisi l’empresa no compleixi amb els acords sindicals del passat.

El febrer del 2007 Barack Obama va oficialitzar la seva candidatura a la presidència dels EUA amb un discurs que va tenir lloc a Springfield, capital d’Illinois. És un discurs patriòtic, ple d’esperança, amb frases antològiques, com aquella que diu que va ser en aquesta ciutat on va aprendre a “estar en desacord sense ser desagradable”. Doncs bé, és en aquest mateix discurs que Obama reclama liderar la generació que ha de canviar l’economia per poder competir en l’època digital, al mateix temps que també ha de ser la generació que garanteixi la prosperitat dels treballadors: “Protegim –deia– els beneficis guanyats amb tan d’esforç i que les companyies els han promès [als treballadors]. Fem possible que els treballadors nord-americans estalviïn per a la jubilació”. Obama parlava d’estalvi privat i no pas d’establir un sistema estatal de pensions com el que tenim a Europa. I és que la preocupació social d’Obama té més a veure amb el cristianisme que no pas amb la socialdemocràcia, de la mateixa manera que el seu patriotisme té unes connotacions religioses claríssimes, impensables a l’Europa d’avui dia.

Sigui com sigui, el fet que GM cedís a Toyota el lideratge del mercat mundial de vendes de cotxes un any abans de complir el seu centenari, el 2008, ja era una premoció del que ha passat. La fallida que es va declarar dilluns ha acabat, per tant, amb el model econòmic d’èxit que havia implantar Alfred Sloan el 1923, el qual va arribar al seu màxim esplendor, de la mà de Charles E. Wilson, cap a la dècada dels anys 50 del segle passat. El món ha canviat molt d’aleshores ençà. I si el president Eisenhower va nomenar Wilson Secretari de Defensa, en un clara demostració de l’estreta relació que existia entre el fabricant de Detroit i el desenvolupament de la primera potència mundial, ara Obama fa que sigui l’Estat qui es converteixi, per bé que momentàniament, en el motor de la gran transformació econòmica nord-americana. Un retorn al keynesianisme clàssic, al de veritat, ajudarà als nord-americans a compensar les malifetes dels especuladors financers sense caure en la nefasta temptació proteccionista.

Publicat a elsinguardigital, 03/06/09.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s