Pederastes a Westminster!

Perter McKelve és un veterà activista pels drets de la infància al Regne Unit. Fa poc va fer revifar l’escàndol de pederàstia en l’incomparable escenari de Westminster. Segons McKelve, una vintena de polítics estarien presumptament implicats en aquesta horrorosa xarxa de pedofília. Però el més fort és que sembla ser que aquesta va ser una pràctica tolerada per l’establishment londinenc durant 65 anys. Tota una vida! Els rumors sobre l’abús de menors mitjançant una xarxa controlada per polítics i personalitats públiques es remunten, però, als anys vuitanta. Aleshores qui va denunciar-ho va ser el ja desaparegut diputat conservador Geoffrey Dickens, que … Continua la lectura de Pederastes a Westminster!

La pérdida de mentalidad institucional

Uno de los rasgos más sobresalientes de los dos gobiernos tripartitos fue sin duda su falta de mentalidad institucional. Podría hacer una larga lista que lo demostraría, empezando por el viaje del vicepresidente (ERC) a Perpiñán y acabando por la presencia del consejero (ICV-EiUA) de Gobernación en una manifestación infectada de personas antisistema. La falta de esa mentalidad institucional en muchos dirigentes del tripartito fue tan evidente que incluso aquellos que se habían ilusionado con el cambio gubernamental de 2003 se hartaron de la frivolidad con que las izquierdas abordaron sus tareas en el Govern. En nuestro país se confunde … Continua la lectura de La pérdida de mentalidad institucional

La lengua del imperio

En todos los estados democráticos multilingües del mundo se respeta la pluralidad. En España, no. El problema arranca de la misma Constitución de 1978, que convirtió, o mejor dicho, reafirmó el español como lengua única del Estado. Según esa Constitución, España no es multilingüe, sólo lo son las autonomías con lengua propia. O sea que, según dicho criterio, la parte es multilingüe y en cambio el todo no lo es. Una aberración que genera iniquidad y eternos y cansinos debates sobre la salud del todo —el español— sin prestar atención a lo que le pasa a la parte, que, por … Continua la lectura de La lengua del imperio

Per què hauria d’enretirar-se Oriol Junqueras?

Segons explicava Francesc-Marc Álvaro en una suculenta entrada del seu blog Desconnexio.cat corresponent al passat dia 27, el president Artur Mas estaria disposat a renunciar a ser cap de llista si CiU i ERC aconseguissin pactar una candidatura unitària per a les properes eleccions. En aquest sentit, Álvaro, que és un home ben informat i per tant no cal dubtar que sap de què parla, revela que “des del nucli de confiança del president de la Generalitat s’ha fet arribar de manera indirecta a Oriol Junqueras i al seu equip que Artur Mas renunciaria a ser cap de llista si … Continua la lectura de Per què hauria d’enretirar-se Oriol Junqueras?

El felipismo inmovilista

La política española y la catalana andan un poco revueltas. O mucho, según se mire. Lo de la abdicación del rey y la precipitada coronación de Felipe VI denota que algo no iba bien en las altas esferas del Estado. Cambiar de rey casi de la noche a la mañana cuando no es precisamente ésta la tradición de la monarquía española es un síntoma indiscutible de que el régimen de la transición, el continuismo juancarlista, ha llegado a su fin. Al antiguo rey, ahora que ya no es inviolable, las demandas se le acumulan: de paternidad, por enriquecimiento ilícito y por su evidente complicidad con el … Continua la lectura de El felipismo inmovilista

Malditos reinos de taifas

En Catalunya cada maestrillo tiene su librillo. Hay, efectivamente, tantas seseras como monteras en cualquier ámbito, ya sea político, ya sea cultural. El individualismo, sustrato de las sociedades liberales, aquí, sin embargo, arraigó mediante la difusión del anarquismo, que fue siempre más libertario que comunalista, a diferencia de lo que ocurrió en el sur de España. Ese individualismo a menudo ha sido muy fructífero para abrir caminos y superar retos, pero a veces resulta irritante ver como se repiten iniciativas, se duplican instituciones y se derrochan recursos que podrían cubrir otras necesidades. Lo que desde un punto de vista social es … Continua la lectura de Malditos reinos de taifas

Iceta i la deriva del PSC

El 13 de juliol del 2011 vaig publicar a les pàgines d’aquest diari l’article El PSC i la centralitat política. Hi comentava la pèrdua progressiva d’influència d’un partit que en altres èpoques ha estat hegemònic en tots els àmbits de poder: al govern de l’Estat, a la Generalitat, a la gran majoria dels grans ajuntaments catalans o a la cobejada Diputació de Barcelona. Fins i tot abans del novembre del 2010, quan es va acabar l’experiment del tripartit, les patacades electorals del PSC havien estat constants. Malgrat aconseguir governar, no va guanyar ni les eleccions del 2003 (va obtenir 42 escons) … Continua la lectura de Iceta i la deriva del PSC

Asesinatos venenosos

Durante la primera legislatura catalana, cuando yo trabajaba como asistente del diputado Josep Benet, los miembros de los partidos del gobierno y de la oposición podían comer o beber juntos incluso en las peores circunstancias. Recuerdo sobre todo una cena que se organizó espontáneamente a las puertas del parlamento catalán justo antes de que se votase la moción de censura contra Jordi Pujol. Benet la presentó, con el apoyo del PSUC, a finales de septiembre de 1982. Aquello acabó con un sonoro fracaso y menos acritud de la que exhiben algunos de los relatores de aquellos hechos en un librito conmemorativo del 25 … Continua la lectura de Asesinatos venenosos

La coronació i el president

El president de la Generalitat ha decidit escurçar la seva estada als EUA per poder assistir a la coronació de Felip VI. L’argument del president per prendre aquesta decisió ha estat molt clar, diguin el que diguin els que escruten els moviments del president des dels dos extrems. El president ha justificat la decisió per demostrar que Catalunya té “respecte institucional i bon veïnatge”. El president ha parlat en nom de Catalunya, que és el que li pertoca quan parla en nom de la institució. Però és que, a més, el president assistirà a la cerimònia després que la federació de … Continua la lectura de La coronació i el president

El rey, CiU y el “establishment”

El reinado de Juan Carlos de Borbón es la historia de cómo el hombre designado por Franco consiguió ser aceptado por la inmensa mayoría de partidos políticos de la transición. En 1978, cuando se aprobó la nueva Constitución, la monarquía española recibió el apoyo de 325 diputados, de los 345 presentes, repartidos entre los grupos UCD, AP, PSOE-PSC, PCE-PSUC, PSP-US, PSA, PDC, UDC-IDCC, Candidatura Aragonesa Independiente de Centro, antecedente del PAR, y la Candidatura Independiente de Centro, de José Miguel Ortí Bordas. En contra votaron 6 diputados y 14 se abstuvieron. Los votos negativos correspondieron a los diputados de AP Gonzalo Fernández … Continua la lectura de El rey, CiU y el “establishment”