Home

000000138942El 13 de juliol del 2011 vaig publicar a les pàgines d’aquest diari l’article El PSC i la centralitat política. Hi comentava la pèrdua progressiva d’influència d’un partit que en altres èpoques ha estat hegemònic en tots els àmbits de poder: al govern de l’Estat, a la Generalitat, a la gran majoria dels grans ajuntaments catalans o a la cobejada Diputació de Barcelona. Fins i tot abans del novembre del 2010, quan es va acabar l’experiment del tripartit, les patacades electorals del PSC havien estat constants. Malgrat aconseguir governar, no va guanyar ni les eleccions del 2003 (va obtenir 42 escons) ni les del 2006 (37 escons). El cicle electoral negatiu no es va aturar el 2010 (28 diputats). Al contrari, es va repetir el 2012, quan el GP Socialista va quedar reduït a 20 escons. Els consolava veure les desgràcies del rival, CiU, que havia hagut de seure a la banqueta durant set anys malgrat guanyar les eleccions.

En el mateix article també apuntava que el PSC envellia malament. S’havia convertit en un partit municipalista i metropolità, que no és poca cosa, però no va saber copsar el moviment de fons que estava canviant la societat catalana. Arran de la victòria socialista del 1982, que va capgirar com un mitjó els equilibris interns de l’època de la transició, el PSC es va anar “normalitzant” i a poc a poc el PSOE l’assimilaria a les altres federacions, amb molt poca resistència, per cert, de l’anomenat sector catalanista, començant per la pèrdua, l’any 1984, del grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. El PSC es va convertir llavors en el partit de les grans capitals catalanes i en el graner de vots del PSOE per batre, sobretot, el PP. Tot i que a Catalunya el PP sempre ha estat minoritari, les campanyes electorals més agressives del PSC anaven dirigides a enfortir el PSOE contra el PP. Aquell “si tu no hi vas, ells tornen” no van dirigir-lo mai contra CiU. Durant anys la missió del PSC consistí a ajudar el PSOE a mantenir —o a recuperar— el poder de l’Estat. Amb Espanya al cap, Catalunya esdevenia secundària. El que va passar del 2003 al 2010 va ser conseqüència del canvi de carril que va fer ERC, que per primera vegada va apostar per construir un bloc d’esquerres per comptes del bloc nacional, que és el que Carod Rovira havia ofert a Pujol el 1999 i aquest va refusar.

El tripartit va acabar en un sonor fracàs, com tothom sap, perquè ERC va provocar totes les crisis governamentals imaginables, fins arribar a la crisi final de l’Estatut l’any 2006. Però també va fracassar perquè el PSC va retornar a la lògica “espanyolista” que acabo d’explicar. Després de la victòria electoral de Rodríguez Zapatero, i a pesar de la grandiloqüència d’algunes declaracions, com la que va pronunciar José Montilla al Palau Sant Jordi adreçant-se a Rodríguez Zapatero: “José Luis, els socialistes t’estimen bé, però encara estimem més Catalunya i els seus ciutadans”. No va ser ben bé així. Segurament, José Montilla ha estat el president de la Generalitat que menys va creure en la institució que presidia. Tampoc no en va entendre el simbolisme. I és que la infeudació del PSC pel PSOE, que havia començat el mateix 1978, va redoblar-se amb la implicació de molts socialistes catalans en els governs de Felipe González i Rodríguez Zapatero. ¿No troben significatiu que Carme Chacón competís amb Rubalcaba pel lideratge del PSOE i, en canvi, no hagi plantejat mai cap batalla per dirigir el PSC?

El PSC s’ha desdibuixat nacionalment al mateix ritme que el nacionalisme moderat s’ha sobiranitzat. L’obiolisme i el maragallisme eren adversaris del pujolisme. Hi estaven ben obsessionats. Pretenien el poder i al mateix temps construir un relat propi sobre Catalunya i Espanya. No se’n van acabar de sortir mai, malgrat ocupar tota mena de tribunes públiques (institucions culturals i professionals, diaris, editorials, mitjans de comunicació, etc.) i dominar les universitats. No van encertar a trobar la fórmula pujoliana, presa del catalanisme clàssic, que compatibilitzava el nacionalisme català amb l’estatisme espanyolista. Sota el pujolisme va créixer una generació nacionalista cada vegada més sobiranista, especialment després de tastar els límits de l’autonomisme. A recer del municipalisme i l’estatisme espanyolista socialista, en canvi, va consolidar-se una generació nacionalment híbrida que ara es refugia en metàfores familiars (“el PSC és un partit dissenyat per no triar entre pare i mare, entre Catalunya i Espanya”) que molesten fins als antics votants. És això el que explica per què el PSC està cada dia més aïllat. Diuen que la sortida és fer Miquel Iceta primer secretari. Ai las! Resulta que ha estat ell el pare intel·lectual d’aquesta deriva.

Publicat a El Punt Avui, 19/06/2014.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s