Home

El cicle electoral que va començar el 28-N i que acabarà l’any vinent amb les eleccions a Corts ha capgirat la política catalana. Des d’aquell 2003 en què el rampant tripartit celebrava que el poder de CiU hagués quedat reduït a l’Ajuntament de Sant Cugat fins ara, el canvi és radical. Com va confessar amb lucidesa postmortem Josep-Lluís Carod-Rovira, la pretensió de reduir —i en el cas d’ERC, de substituir— la coalició nacionalista al no-res ha fracassat. I tant! I no ho dic tant per l’actual però enganyosa acumulació de poder de CiU en tots els àmbits, nacional i local, sinó perquè els grups del tripartit no van saber avaluar la resistència de la coalició dels dos partits (que s’haurien pogut barallar, atès que és un matrimoni de conveniència i amb moltes infidelitats) i, sobretot, la fidelitat del nucli central de l’electorat als postulats nacionalistes per damunt de les adscripcions ideològiques.

En aquest país hi ha un nombre molt gran d’electors per al qual la defensa de la nació és més important, almenys fins que no es resolgui el plet sobiranista, que l’adhesió a les ideologies clàssiques. És normal. Al capdavall les diferències sobre el model econòmic i social entre els partits centrals són, aquí i a arreu d’Europa, força primes, però és que, a més, en el cas català resoldre el plet sobiranista és força més determinant a l’hora de definir-lo que posar-se a discutir, per exemple, sobre la immigració quan les competències que tens per abordar-la són decididament ridícules. El tripartit va promoure el debat dreta/esquerra amb una insistència ridícula, que deia més sobre els complexos de determinats grups (sobretot d’ERC) que del combat real entre models diferents de concebre la societat. El gran promotor de la idea va ser el PSC, que necessitava l’esquerra “de debò” i l’híbrid independentisme per assolir desallotjar CiU de la presidència de la Generalitat. A la fi, però, els socialistes han caigut en la trampa que ells mateixos van ordir per justificar una actuació que no ha agradat ni als seus electors.

Les dues patacades electorals del PSC han fet molt de mal als socialistes catalans. El que qualsevol analista s’ha de preguntar és per què els socialistes han passat de dominar, amb graus de participació diferents, en tots els àmbits de poder que ens afecten (al govern de l’estat, a la Generalitat, a la gran majoria dels grans ajuntaments catalans o a la cobejada Diputació de Barcelona), a la situació actual, que és de clara depressió. No cal exagerar, perquè el PSC continua retenint un poder municipal importantíssim, però és evident que, almenys visualment, ha perdut aquella posició preponderant que tenia des de feia tres dècades i, sobretot, des del 2003 en endavant. El PSC ha envellit malament. I els joves valors que han anat sorgint els darrers anys tenen un discurs que és més vell que el dels antics militants de la clandestinitat. Són com Zapatero, durs per fora i buits per dins. És per això que els agraden tant les batalles simbòliques —d’altra banda intoxicats per un munt d’assessors que els donen consells inútils a uns preus exorbitants— i l’altermundisme de façana, que un dia es deixa veure per la plaça de Catalunya i la Puerta del Sol i l’altre passeja amb un canapè a la mà pels salons dels fòrums econòmics de s’Agaró o de Davos, que és on es decideixen moltes de les polítiques que apliquen els socialistes. I és que els socialistes catalans sentimentalment se senten més a prop del nou populisme nacionalista de l’esquerra llatinoamericana que de la socialdemocràcia europea a la qual pertanyen. Té un problema d’identitat de gran magnitud que resol estèticament.

El PSC no és cap excepció en la crisi de la socialdemocràcia europea. El problema del PSC és doble, però. Ha de fer front a la crisi general de la socialdemocràcia al mateix temps que ha d’entomar la crisi del federalisme a Espanya i el creixement del sobiranisme a Catalunya. Certament, aquest ha estat un dels grans problemes del PSC d’aquests últims anys. Mentre la societat catalana s’ha anat desplaçant a poc a poc cap al sobiranisme, amb la contribució dels republicans que van donar tot el poder als socialistes, el PSC no s’ha mogut de lloc. Aquest és ara el problema, fins i tot en una època de recessió econòmica. O precisament per això. La societat catalana està cansada de l’espoli fiscal i de les conseqüències que ha tingut en el desenvolupament català.

La discussió sobre si el PSC ha de tenir o no grup parlamentari propi al Congrés de Diputats no és el més important, perquè és tan sols un símptoma del desconcert socialista davant el creixement del sobiranisme, que va acompanyat del fracàs del federalisme espanyol amb el qual va agermanar-se en el Pacte d’Abril del 1978. ¿Quin paper ha de tenir el partit socialista en la Catalunya que transita cap al dret de decidir? Em fa l’efecte que els joves socialistes no s’ho plantegen. Al contrari. Menyspreen la pregunta. La seva obsessió és mantenir la diada dreta/esquerra a peu i a cavall, perquè els sembla que això els dóna identitat. I tanmateix, no s’adonen que en aquells països en què la qüestió de la sobirania no és marginal, que és el que passa a Escòcia o Irlanda del Nord, però també al País Basc i Catalunya i fins al País Valencià, els socialistes no poden passar-ne de llarg. Els resta centralitat. És per això que CiU s’ha convertit en el refugi —ja es veurà si és momentani o no— dels nacionalistes socialdemòcrates. És per això que estan en crisi.

Publicat a l’Avui, 13/06/11.

One thought on “El PSC i la centralitat política

  1. Retroenllaç: Iceta i la deriva del PSC | El passat que no passa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s