El dia 7 de juny, l’amic Fermí Rubiralta va publicar a l’Avui una rèplica al meu article, publicat al mateix diari el 30 de maig, sobre els germans Badia i la inconveniència d’homenatjar-los avui dia.

És lògic que aquest professor de la Universitat del País Basc hagi volgut dir-hi la seva, atès que és autor del llibre Miquel Badia. Vida i mort d’un líder separatista (Fundació Josep Irla, 2011) i, a més, és un bon coneixedor del període i dels grups nacionalistes radicals. Tanmateix, els arguments de Rubiralta no acaben de donar resposta al conflicte ètic que jo plantejava. Té raó Rubiralta quan diu que “la ciència històrica no té com a objectiu el judici ètic i sí, en canvi, situar el personatge a les coordenades del seu moment i espai concret”. D’acord. Doncs situem-nos en el context dels anys 30. Si, com ell reconeix, és “indubtable que en el seu modus operandi [dels germans Badia] hi trobem aspectes coincidents amb alguns trets dels moviments feixistes de l’època”, no entenc per què diu que “una de les conclusions del nostre [seu] treball seria que no es pot considerar Badia com el líder d’un moviment feixista a la catalana”. Com quedem? Si el modus operandi coincidia amb els moviments feixistes i moltes de les coses que deien sobre la catalanitat també s’hi assemblaven, la meva observació que EC i els Escamots tenien característiques pròpies dels moviments feixistitzants no devia ser tan desafortunada com diu Rubiralta. Vejam si ens entenem. Que el nacionalisme català dels germans Badia els allunyés del feixisme espanyol no vol dir que ells i molts altres separatistes catalans no sucumbissin a la temptació totalitària. O és que a Catalunya els qui van ser seduïts pels ideals totalitaris feixistitzants tan sols eren els espanyolistes i, per tant, els franquistes? Hauria estat rar, oi? Tant és si hi ha un interès pervers a donar més relleu a la desfilada de les JEREC del 22 d’octubre del 1933, que tenia una estètica feixista evident, que a l’acte fundacional de Falange a Madrid del cap de setmana següent, perquè la desfilada va existir. L’interès és actual i, en canvi, el fet és del passat però ben real i té el valor que va tenir aleshores. És legítim, doncs, d’equiparar l’una cosa i l’altra per molt que les JEREC i la Falange fossin grups que s’enfrontessin ells amb ells. Tampoc no és estrany d’equiparar la violència dels Escamots amb la de les Patrulles de Control.

Aquesta mania d’amagar els defectes dels que hom considera membres de la seva tradició no em fa el pes, ni com a historiador ni tampoc com a ciutadà, que és allò que, de fet, va motivar el meu refús a l’homenatge.

Publicat a El Temps, núm. 1409, 14/06/11.

Fotografia: Els Escamots marxant cap a l’estadi de Montjuïc, 22-10-33.