Home

Josep-Lluís Carod-Rovira és un polític superb. Tothom que l’hagi tractat una mica sap perfectament que està ben pagat d’ell mateix. L’última mostra és l’article que va publicar ahir a l’Avui, en el qual s’atribueix en exclusiva la recuperació electoral d’ERC. Ni una sola paraula, per exemple, del paper que va tenir Àngel Colom en la transformació d’ERC i de l’independentisme lligat a l’MDT —i a la violència política— que tendia a imitar l’esquerra abertzale. I ni una sola paraula, tampoc, sobre la conspiració contra Colom (qui, tot cal dir-ho, també va equivocar-se) que va encimbellar Carod al capdamunt d’ERC amb l’ajuda dels que ara diu van conspirar per tal d’apartar-lo de la direcció i, finalment, substituir-lo. De Joan Puigcercós, vaja. La supèrbia de Carod-Rovira és amnèsica i, a més, es mostra condescendent sobre la seva responsabilitat en el declivi d’ERC. A parer seu, ell ha estat el gran timoner que quan ha deixat de comandar la barca la tripulació ha perdut el rumb. Els errors són sempre dels altres. L’única part interessant del seu article és, precisament, la que dedica als errors d’ERC des que ell va imposar una línia, compartida pels tots els que van fer-li el llit a Àngel Colom, i que resumeix així: “Com tothom que pren decisions, vam cometre errors i jo el primer. Per exemple, creure que el procés s’havia accelerat més del que ho va fer, amb els resultats del 2003- 2006, pensar que tot el PSC havia avançat tant en el compromís nacional, com sí que ho havien fet alguns dels seus membres o bé menysvalorar la força de resistència a l’oposició de CiU i la seva incidència entre les nostres bases i entorn. Sota la meva responsabilitat es produí l’alternança política, en lloc de fer de crossa dels qui havien governat sempre, perquè certs sectors socials assumissin més com a cosa pròpia les institucions catalanes, objectius que reforçaven la cohesió del país, i així vam aprovar l’Estatut nacional del 2005. Crec que vam fer el que, honestament, havíem de fer, i la història ja ho jutjarà.”

No sé si la història ho jutjarà però l’electorat ja ho ha fet. L’apel·lació al judici de la història que reclama Carod té el regust altiu que caracteritza a tots els que es creuen tocats per la gràcia de Déu. Tots els il·luminats s’ho creuen. I tanmateix explica ben poques coses. La realitat és que l’electorat ha girat l’esquena a ERC com a resultat d’una estratègia equivocada que, d’entrada, no li ha deixat veure que l’independentisme ha crescut més quan més centrista era. Quan més central esdevenia i arreplegava votants de CiU i del PSC indistintament. En el moment en què es va convertir en una mena de far de totes les causes perdudes del món, en competència directa amb ICV-EUiA, ERC va anar desinflant-se irremeiablement. Per desgràcia, els va revenir el vell complex de l’independentisme del 68 respecte de l’esquerra “de debò” i que els ha condicionat a l’hora de prendre decisions arriscades. Tots el que gosaven criticar aquesta estratègia van ser titllats de dretans, de traïdors i de coses pitjors. Li ho poden preguntar sinó a l’exconseller Carretero i a molts altres. El que Carod atribueix a la influència de CiU “entre les nostres bases i entorn” és, en realitat, un profund desconeixement de la base social que va ajudar a fer gran ERC, sobretot, des del 1999. No dubto que Carod-Rovira deu estar molt preparat intel·lectualment, per bé que encara n’esperem els resultats tangibles i per a la posteritat. Però en la política la preparació intel·lectual no és cap garantia de res. Al contrari, es coneixen grans polítics amb una preparació limitada i grans intel·lectuals que han estat uns pèssims polítics. Políticament, Carod-Rovira ha estat un desastre. Al PSAN, a Nacionalistes d’Esquerra i a ERC. Treballar cansa, va escriure el poeta. A Carod-Rovira l’ha fet gran el PP i la carcunda espanyolista que va convertir-lo en el fetitxe ideal contra el qual picar al conjunt del catalanisme. A diferència de Jordi Pujol, que en el seu dia també va ser objecte dels atacs enfurismats dels retrògrads d’esquerra i de dreta, Carod-Rovira va ser atacat perquè la caverna espanyolista va aprofitar el munt d’errors que va cometre com a governant. És prou conegut que no va durar ni un mes en el càrrec de conseller en cap perquè va actuar temeràriament: va enganyar el president i va ficar el nas allà on no el demanaven. I no ho dic ara, en l’hora dels adéus, sinó que ja ho vaig dir en el seu moment i prou disgustos que em va ocasionar a posteriori.

En fi, girem full i a una altra cosa.

Publicat a elSingularDigital, 06/06/11

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s