Home

2012-11-26_IMG_2012-11-19_01.17.14__LGR028EI001_233756Perter McKelve és un veterà activista pels drets de la infància al Regne Unit. Fa poc va fer revifar l’escàndol de pederàstia en l’incomparable escenari de Westminster. Segons McKelve, una vintena de polítics estarien presumptament implicats en aquesta horrorosa xarxa de pedofília. Però el més fort és que sembla ser que aquesta va ser una pràctica tolerada per l’establishment londinenc durant 65 anys. Tota una vida!

Els rumors sobre l’abús de menors mitjançant una xarxa controlada per polítics i personalitats públiques es remunten, però, als anys vuitanta. Aleshores qui va denunciar-ho va ser el ja desaparegut diputat conservador Geoffrey Dickens, que va informar-ne el ministre de l’Interior Leon Brittan, que segons sembla no va fer-ne gaire cas. L’excomissari europeu i actual membre de la Cambra dels Lords es defensa tot dient que va revisar els documents i va tramitar-los pels canals que tocava. Però el que no explica Brittan, que també ha estat interrogat per la policia per una altra denúncia sobre presumptes abusos sexuals a una dona, és per què no va fer res davant les dades que aportaven els 114 dossiers sobre la xarxa de pederastes que van ser elaborats entre el 1979 i el 1999.

Aquest documents ara resulta que “s’han destruït, falten o no s’han localitzat” enlloc. Quina casualitat! Com bé ha dit Norman Tebbit, expresident del Partit Conservador i exministre de Margaret Thatcher, “som davant d’una evident conxorxa”, d’un “encobriment polític” per part de “gent que se sentia protegida per l’establishment”. Tebbit ha demanat als seus companys de partit que se sincerin i expliquin tot el que saben. No passarà, per desgràcia. La manca de valentia política –i també les implicacions judicials que comporta l’escàndol– no permetrà abordar la qüestió amb decisió. De moment, els mitjans i els polítics només s’atreveixen a acusar els morts. Els polítics vius són intocables, el que dóna arguments als qui acusen la denominada classe política, tal com va definir-la Gaetano Mosca als anys trenta, de ser una “casta” que viu i treballa pels seus interessos i… “vicis”. La política no pot absoldre ningú pel fet de ser polític. Ni condemnar-lo, és clar. La decisió de David Cameron de posar al capdavant de la investigació sobre la desaparició dels documents una jutgessa jubilada de 80 anys, Elizabeth Butler-Sloss, tampoc no ajuda gaire.

Es veu que el personatge central de la xarxa de pedofília va ser el ja traspassat Peter Rigthon, que ja fou processat després de fundar, el 1974, Paedophile Information Exchange (PIE) per defensar la despenalització de les relacions sexuals entre menors i adults. Segons McKelvie, els documents “perduts” proven la relació de Righton amb la classe política britànica. Els aporten els nom de figures públiques, de moment no identificades, llevat dels casos dels també difunts Cyril Smith, parlamentari i cap del Partit Liberal Demòcrata, i Jimmy Saville, l’antic presentador de la BBC. Els morts no parlen, oi? En canvi, qui podria fer-ho calla o mira cap una altra banda sense adonar-se que el desprestigi de la política avança, precisament, perquè tothom en veu les febleses, les falsedats, les corrupteles i els encobriments. L’avenç del populisme, de dreta o d’esquerra, té a veure amb aquesta degradació ètica, que per altra part no afecta tan sols la política.

Amb l’Església ha passat més o menys el mateix. Els nombrosos casos de capellans catòlics pederastes, encoberts amb aquell tel de silenci clerical que fa plorar de ràbia, no han estat una anècdota. Quan es va estrenar Les germanes de la Magdalena (2002), l’orde carcerari irlandès que va abusar de mares solteres i prostitutes, els sectors reaccionaris hi van veure un atac a l’Església en comptes de penedir-se’n. Tan poca autocrítica al final va soscavar els fonaments de la cúria romana, desprestigiada, també, pel desgavell econòmic del Vaticà. Diuen que el papa Francesc vol rectificar. Fins ara tan sols ha organitzat una trobada amb persones que havien patit abusos quan eren nens per demanar-los “humilment” perdó. Malgrat que va reconèixer que els líders de l’Església “no han respost adequadament a les denúncies d’abús presentades per familiars i per aquells que van ser víctimes de l’abús”, de moment no ha anat més enllà d’aquesta condemna retòrica.

Com en el cas dels polítics i celebrities britànics, crec que no n’hi ha prou amb demanar perdó. Això està bé però no repara res. Calen accions més dràstiques, exemplars, ajustades a la llei, que enviïn a la presó els delinqüents tant si porten casulla com si disposen d’immunitat parlamentària. Només així es pot revertir el mal fet i recuperar la dignitat perduda, sobretot de les víctimes. La credibilitat de les institucions trigarà més a recuperar-se.

Publicat a El Punt Avui, 17/07/2014.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s