Les amenaces i els seus còmplices

Léalo en español Els 712 batlles citats a declarar, sota amenaça de ser detinguts si no acaten l’ordre, es concentraran aquest dissabte a les dotze del migdia a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, convocats per l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM). La concentració serà una nova mostra de refús de l’actuació de la fiscalia. La reacció dels batlles sobiranistes contra les amenaces de la justícia espanyola ha refermat el compromís sobiranista de tots ells. Les amenaces gairebé sempre tenen un efecte bumerang quan la pressió és desproporcionada. I el govern espanyol, … Continua la lectura de Les amenaces i els seus còmplices

El patriotes no es miren de reüll

Léalo en español Jill Lepore explica en un dels articles inclosos en l’especial de The New Yorker amb motiu del 4 de juliol d’enguany, que la Constitució dels EUA és una de les constitucions escrites més antigues del món i la primera que va ser sotmesa a l’aprovació del poble mitjançant les convencions corresponents amb el conegut lema “We the People…”. I això és tan cert com que la Constitució de Cadis de 1812 va ser la primera Constitució liberal escrita a Europa. I tanmateix, tal com assenyala Lepore, segons James Madison, quart president nord-americà i un dels “pares fundadors” … Continua la lectura de El patriotes no es miren de reüll

El cràter

Léalo en español L’independentisme va estar dirigit durant molt de temps per filòlegs. Era l’època en què l’independentisme no arribava al 15% de vots. Llavors, les discussions eren bizantines, puristes, molt allunyades de la realitat. La política era una recreació de les certeses que defensaven els convençuts. Pur onanisme. Però aquest temps ha passat, per sort. Al capdavant de l’independentisme hi ha ara més varietat de professions: economistes, advocats, historiadors, filòsofs, geògrafs i, és clar, també filòlegs. Entre això i el fet que l’independentisme ja no és tan sols patrimoni de l’esquerra i de l’extrema esquerra, s’ha passat d’aquell escàs … Continua la lectura de El cràter

Cap on va Catalunya?

D’Orient ens ha vingut que les flors tinguin significat, que esdevinguin un llenguatge, i aquesta idea s’ha transmès de generació en generació, de cultura en cultura, passant per l’Antic Egipte, l’Edat Mitjana, el Renaixement, fins a arribar al Romanticisme, època aquesta en què va tenir el seu màxim apogeu. Les flors ens diuen coses. Hi ha roses de molts colors. N’hi ha de grogues, de liles, de taronges, i fins i tot de grises. Però els colors més coneguts de les roses són el blanc, el rosa, el vermell i el negre. Cada color designa un estat d’ànim, un sentiment, … Continua la lectura de Cap on va Catalunya?

Cambó o la fi del cagaelàstics

Fa cent anys, Francesc Cambó es convertí en el promotor d’una “sediciosa” Assemblea de Parlamentaris al marge de l’orde constitucional de l’època. Va tenir lloc a Barcelona i a Madrid el juliol i l’octubre de 1917. Sota la presidència de Ramon d’Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), parlamentaris de totes les tendències van aprovar una proposta en la qual reclamaven l’autonomia per a Catalunya i per a qui volgués, i demanaven la immediata convocatòria d’unes corts constituents que deliberessin sobre l’organització de l’estat, l’autonomia i els problemes militar, econòmics i socials que … Continua la lectura de Cambó o la fi del cagaelàstics

2017: L’any decisiu. O caixa o faixa

Léalo en Español Arrenca el 2017 de la mateixa manera que va acabar l’any anterior i l’altre i l’altre, fins a remuntar al 2012. De fet, l’actual cicle polític va començar fa més d’una dècada, el 2005, quan el 19 de desembre d’aquell any es va crear la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), l’antecedent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb l’objectiu de convocar una gran manifestació sota el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir” en defensa de l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. La PDD va agrupar unes … Continua la lectura de 2017: L’any decisiu. O caixa o faixa

Complir o traïció

Léalo en español Hi ha cap independentista que vulgui renunciar al referèndum? Em fa l’efecte que no. Una altra cosa són les discrepàncies entre els tres partits de la majoria parlamentària independentista sobre com i quan cal convocar-lo. En aquest sentit, ja fa dies que cada un va pel seu cantó. El pitjor, però, és l’entorn mediàtic hiperventilat, que existeix i està molt ben alimentat, perquè són aquests comentaristes de pega els que de seguida acusen de traïció a qui intenta fer un raonament polític sobre què està passant. Haurien de llegir Lenin –el millor teòric-pràctic de la revolució– per saber distingir entre … Continua la lectura de Complir o traïció

Donald Trump i el procés sobiranista a Catalunya

Léalo en español El novembre de l’any passat, un nodrit grup de membres de la Princeton’s Black Justice League va ocupar el despatx del rector. Segons explicava The Whasington Post de l’endemà, els estudiants exigien que el nom de Woodrow Wilson, president dels Estats Units defensor del segregacionisme i que, segons sembla, va donar suport a les idees del Ku Klux Klan, fos suprimit del col·legi residencial i de l’Escola de gestió i política pública i internacional que du el seu nom —on, per cert, treballa el professor Carles Boix—, i de qualsevol altre edifici. Els estudiants afroamericans també reclamaven que el mural que hi … Continua la lectura de Donald Trump i el procés sobiranista a Catalunya

Rajoy no és el problema

La investidura del nou president del Govern espanyol es complica a mesura que passen els dies. Qui està en un estat extraordinàriament nerviós és Albert Rivera, el cap de files del partit nacionalista espanyol per antonomàsia. Des de fa anys, la dèria de Rivera era convertir C’s en el partit frontissa que havia de substituir CiU i PNB a l’hora de formar majories parlamentàries a Espanya. Les dues darreres eleccions han demostrat, però, que esmicolar la dreta i l’esquerra espanyoles i prescindir dels sobiranistes catalans (ja sigui ERC, ja sigui el PDC) impedeix formar govern. Pot semblar una paradoxa però … Continua la lectura de Rajoy no és el problema

Si punxen a Barcelona, s’ha acabat

La política catalana és rígida, molt ideologitzada i sectària. Em fa l’efecte que això ho comparteix tothom, menys els que militen en partits polítics —nous o vells, tant és—. És clar que hi ha casos i casos, com el de la candidata d’EUiA a Girona, que ha hagut de plegar perquè el seu sectarisme ha arribat a un punt que ha esdevingut incompatible amb les mínimes normes democràtiques, fins i tot per al seus camarades comunistes. Però aquest és un símptoma del tipus de polítics que emergeixen amb la nova política. Aboquen un munt d’ideologia sense aportar cap solució pràctica. … Continua la lectura de Si punxen a Barcelona, s’ha acabat