Home

Léalo en español

amigos-falsos-desmotivaciones-1

© Desmotivaciones

L’any 2002, el canal de cable i satèl·lit nord-americà Game Show Network va començar a emetre el programa Friend or Foe? (‘Amic o enemic?’). Era un programa d’entreteniment inspirat en el dilema del presoner i aplicat a persones reals, però en un entorn artificial. El concurs consistia a enfrontar tres parelles i quan n’eliminaven una, les altres dues havien de determinar com es repartien els guanys de l’altra. Si les parelles supervivents cooperaven entre elles, el premi era que compartien els beneficis al 50%. Si l’una cooperava i l’altra es decidia per la traïció, la parella traïdora s’emportava tots els guanys i la que havia decidit cooperar cap ni un. Si ambdues parelles es traïen mútuament, cap de les dues no s’enduia res.

Trair, per tant, dona més beneficis que cooperar? La dinàmica d’aquest joc era lleugerament diferent que en el cas del dilema del presoner estàndard, ja que els beneficis de la situació “ambdós traeixen” i el de “jo coopero i l’altre traeix” són idèntics i fa que la situació “ambdós traeixen” esdevingui un equilibri neutral. El més lògic seria que les parelles guanyadores cooperessin entre elles per repartir-se el benefici. Però la realitat ens demostra que, per norma general, la gent busca endur-se tots els guanys amb el risc de perdre-ho tot si l’altra es comporta de la mateixa manera. Els partits sobiranistes, que també en són tres, com les parelles del programa, sovint actuen moguts per aquesta lògica. Mai no toleren l’oportunitat d’intentar beneficiar-se de la debilitat d’una de les parelles, ara que el PDeCAT sembla ser la primera “parella” que serà eliminada pel múltiples errors comesos des del 2010 ençà.

Des que el passat dia 10-O el president Carles Puigdemont va anar al Parlament per declarar que assumia els resultats del referèndum i, per tant, que feia seu “el mandat que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república”, el món sobiranista s’ha revolucionat. La majoria s’ha posat a jugar al dilema del presoner amb els riscos que això comporta per fer front a l’enemic de veritat, que és l’Estat i els seus adlàters a Catalunya. Cada partit té un sector que és partidari de la traïció a un altre partit sobiranista, per bé que uns se n’amaguen més que uns altres. Per exemple, el conseller Carles Mundó sosté unes tesis molt semblants a les del conseller Santi Vila, però el gran públic no ho sap senzillament perquè el republicà és més disciplinat i discret que el conseller eurodemòcrata. Artur Mas coincideix més amb Oriol Junqueras que amb Carles Puigdemont, de la mateixa manera que Marta Rovira es més afí a Anna Gabriel que al líder del seu partit quant a què fer amb la DI. I així anar fent.

Com que no tenen la majoria social a Catalunya, volen imposar-se per la via de la repressió, amb porres, multes, detencions, conculcació dels drets civils, etc.

No sé quina serà avui la resposta del president Carles Puigdemont al requeriment de Mariano Rajoy. Suposo que mentre vostès llegeixen aquest article l’assumpte ja s’haurà aclarit. Jo ja em vaig posicionar clarament en l’article d’aquest cap de setmana. No tenim més remei que tirar endavant i aixecar la suspensió de la DI perquè el govern espanyol ja ha activat el 155 i, a més, ha decidit destruir les bases de l’autogovern amb una burda campanya en contra del model educatiu, els Mossos d’Esquadra i els mitjans de comunicació públics. La pretensió del govern de Mariano Rajoy i del PSOE, l’aliat que el va fer primer ministre i que ara es posa al seu costat en l’opció repressiva, és fer rendir les autoritats catalanes. Com que no tenen la majoria social a Catalunya, volen imposar-se per la via de la repressió, amb porres, multes, detencions, conculcació dels drets civils, etc. El PSC és la compresa que intenta no moure’s i que res no traspassi, fent veure que és un bon intermediari entre les parts. En el dilema del presoner, tothom ha vist quina opció ha triat Miquel Iceta.

Hi ha qui convida a una de les parts del sobiranisme a trair l’altra amb l’esquer que s’endurà tots els guanys. L’editorial de La Vanguardia d’ahir n’és un exemple molt clar. L’editorialista es posiciona a favor del govern espanyol i l’unionisme amb tota mena d’arguments sofistes contra els sobiranistes. El conflicte de Catalunya amb Espanya no és un invent dels independentistes, té fonaments molt sòlids i antics. El diari de la família Godó, com altres mitjans privats que se sostenen amb els ajuts públics de la Generalitat, històricament ha optat per la traïció.

Els defensors de l’statu quo sempre animen a la traïció de totes les parts perquè no guanyi ningú i ells continuïn dalt de tot alliçonat-nos sobre la “falsa ruta” empresa pels sobiranistes

En la teoria del presoner clàssica, si hom prioritza el benestar personal pot arribar a creure que és millor trair l’altre per quedar lliure, però cal que l’altre no et traeixi a tu, perquè si no, tots dos estareu més temps a la presó. En canvi, si es prioritza el benestar col·lectiu, llavors és millor no trair l’altre i esperar que aquest ho vegi de la mateixa manera perquè no et traeixi a tu. Els defensors de l’statu quo sempre animen a la traïció de totes les parts perquè no guanyi ningú i ells continuïn dalt de tot alliçonat-nos sobre la “falsa ruta” empresa pels sobiranistes. Un pur menyspreu a la democràcia.

El 15 de febrer de 1939, Fernando Valls Taberner, aquell atribolat historiador de la Lliga i pare dels fundadors opusdeistes del finalment ruïnós Banco Popular, va escriure a les pàgines de La Vanguardia un article ignominiós, “La falsa ruta”, la conclusió del qual era: “Hay que liquidar, pues, un pasado equivocado, y en sus resultados desastroso; hay que reemprender el camino, volviendo al buen sendero. Cataluña es una realidad viva y no un prejuicio tendencioso; y para restaurar su vida y redimirla y dignificarla de verdad sólo hay un camino: despojarla de sectarismos, de mezquindades y de encogimientos, devolverle el buen sentido, librarla de megalomanías y de emperezamientos, de disipaciones y de frivolidades, de chabacanerías y de ridiculeces, y hacerla andar con fe, con amor y con el mejor espíritu por la ancha vía triunfal de la Nueva España, hacia un destino común lleno de promesas y de esplendores, de gloria auténtica y de progreso positivo”. L’Espanya triomfal resultant van ser els 39 anys de dictadura que només van beneficar els traïdors, però la “culpa” de tot plegat havia sigut dels catalanistes. Un argument cínic i pervers, propi del col·laboracionistes. Dels que eren els traïdors de veritat.

Publicat en elnacional.cat, 16/10/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s