Home

Léalo en español

caixabank-sabadell-edificios

L’1-O marca un abans i un després en la política catalana, com ja va passar amb la intervenció de la Generalitat el 20 de setembre. Abans i tot d’anar a votar, el govern espanyol ja havia aplicat l’article 155 per una de les portes per les quals es pot aplicar, que és intervenint les finances de la Generalitat. La discussió d’ara sobre si Rajoy farà ús d’aquest article de la Constitució per aturar la DUI és un exercici per a onanistes. El que pot passar, si de cas, és que el govern espanyol decideixi carregar-se l’autonomia per la cara, seguint l’exemple del TC, que ha suspès un ple del Parlament que no havia estat ni tan sols convocat formalment. Amb un recurs d’empara del PSC n’ha tingut prou per fer-ho. Els unionistes ja no guarden ni les formes. Estan disposats a tot: a atonyinar ciutadans que volien votar i a prohibir un debat al Parlament senzillament perquè no els agrada el que s’hi hauria pogut debatre. Els socialistes es van queixar del ple del 6 de setembre, on van parlar tant com van voler i fins i tot van practicar un filibusterisme eixorc, i resulta que ells la fan encara més grossa per tapar la boca a tothom. Tornem a la qüestió, si els sembla bé.

En aquests moments, la dicotomia no és entre si l’Estat aplicarà l’article 155 —cosa que ja ha fet, com acabo d’assenyalar— i la DUI, tal com preveu la Llei del Referèndum un cop proclamats els resultats. La confrontació és entre si el que convé és fer un altre pas endavant o rendir-se, que és l’únic que preveuen PP, PSOE i els poders fàctics que ara ja prenen posicions per si de cas Catalunya s’independentitza. Els que reclamen a Puigdemont una moratòria haurien de tenir present aquesta circumstància. L’anunci que el Banc Sabadell trasllada la seu social a Alacant o que CaixaBank la trasllada a València o bé que Gas Natural-Fenosa (que així és com es diu de veritat) es traslladi a Madrid, atès que l’accionista principal és Criteria Caixa (hòlding de CaixaBank), amb un 24,4% de l’accionariat, no és necessàriament una mala notícia. Vull dir que amb aquests moviments de fuga, les empreses llancen el missatge que creuen possible la independència. Si està tan clar que l’Estat imposarà l’imperi de la llei a Catalunya, quina necessitat hi ha de muntar aquest numeret? També podria ser que fos un moviment oportunista d’aquestes entitats bancàries per fer ara el que fa temps que volien fer. En tot cas, aquests moviments són un actiu per a l’independentisme, ja que els bancs i les poques empreses que diuen que marxaran donen el missatge que veuen possible la separació.

La resistència popular a la repressió el dia del referèndum va desplaçar el debat sobre l’autodeterminació de Catalunya de la DUI a la inviabilitat de pactar res que no sigui repetir el referèndum en un context de normalitat

La qüestió no és, doncs, si uns tenen pressa i uns altres no, perquè la resistència popular a la repressió el dia del referèndum va desplaçar el debat sobre l’autodeterminació de Catalunya de la DUI a la inviabilitat de pactar res que no sigui repetir el referèndum en un context de normalitat. Tota moratòria ha de començar per aquí. Si en un context d’anormalitat absoluta, d’ocupació policial, de violació dels drets civils i democràtics, hi va haver un 43,03 % de participació en un referèndum “il·legal”, això vol dir que almenys 2.286.217 persones volen resoldre aquest conflicte votant. De fet, en aquells col·legis que van viure la jornada amb tota normalitat, la participació va superar el 50%.

No sé si vostès han vist les imatges del que va passar davant del col·legi Llull. Són esfereïdores, però la sang freda i la determinació dels concentrats són una lliçó de fortalesa per a tots els que ara dubten sobre què s’ha de fer. No es pot fer altra cosa que negociar com donar veu a la ciutadania. “Espanya no es negocia”, diu Rajoy, doncs Catalunya tampoc, cal dir-li. La gent va per davant dels articulistes i dels tertulians, els quals sovint viuen al país dels enzes. Això fa dies que ho sap Carles Puigdemont, l’astut president que va aconseguir votar a Cornellà de Terri i eludir així la brutalitat de la Guàrdia Civil a Sant Julià de Ramis, com van fer molts altres ciutadans, decidits a votar com fos. Com jo mateix, que vaig sortir de Barcelona per poder votar en un altre col·legi electoral gràcies al cens universal ideat per la Generalitat.

L’astúcia és la principal virtut d’un dirigent polític, tant com la determinació. Però perquè una maniobra sigui realment eficaç, primer cal creure-hi. A mi em cansen tant els que tenen pressa com el que inviten a tirar la tovallola simplement perquè desconfien de tot i estan desconcertats per la resistència popular pacífica a la repressió. És la mateixa mena de gent que abans de l’1-O dubtava que es pogués votar tan sols perquè desconeixia els detalls de l’operatiu que va permetre que finalment votéssim i que un 90,10% dels vots  (2.044.036 persones) es decantessin pel a la independència. Aquests resultats no els pot menystenir ningú. Seria una gran traïció.

Publicat a elnacional.cat, 07/10/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s