El 27 de setembre del 2015, la majoria independentista va reconèixer que el resultat havia estat massa poc contundent. I tanmateix, 72 diputats era una majoria suficient. Han passat dos anys i finalment s’ha imposat la idea, després de la moció de confiança, que era millor fer un referèndum que llançar-se a l’aventura de la DUI. I aquí estem. L’unionisme tem la DUI i alhora combat el referèndum amb la conculcació dels drets més elementals.

El setge a la Generalitat, amb el silenci còmplice dels socialistes, ha posat de manifest que amb Espanya no hi ha res a fer. Només Podemos ha mogut fitxa, però el partit lila no té cap possibilitat de governar en la pròxima dècada. Fa quaranta anys, les mobilitzacions populars a Catalunya per reclamar “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” van donar els seus fruits. Es va aconseguir l’objectiu per bé que a costa d’acceptar que el personal franquista es reciclés, com hem vist aquests dies.

Ara cal fer el mateix. Les noves generacions volen tombar el Mur. No és aquell Mur ideològic del 1989, però té la mateixa transcendència. Si la mobilització d’avui és contundent, encara que no poguem votar, el procés de separació de Catalunya haurà fet un pas més. L’Esta només ofereix que ens rendim. L’única negociació possible és determinar data, pregunta i condicions per a la celebració d’un nou referèndum com el que intentem celebrar avui. El nacionalime militarista espanyol s’hi nega. Però amb la nostra fermesa segur “que tomba, tomba…”.

Publicat a Presència, 01/10/2017