Home

Léalo en español

img_20170929-131403_whatsapp_image_2017-09-29_at_13_12_14-kM3B-U431633296099OUB-1126x636@RAC1-Web

Hem arribat a la jornada de reflexió després d’una campanya irregular, marcada per la repressió de l’Estat contra els partidaris del i de la poc dissimulada campanya abstencionista dels partidaris del no. No sé què passarà diumenge, perquè l’Estat és imprevisible i segur que intentarà alterar la normalitat de mil maneres. L’Estat s’ha convertit, de fet, en el principal pertorbador de l’ordre públic. Vol generar el caos. Ho vaig escriure en un altre article i no hi insistiré. Les mesures repressives i el control pressupostari s’estenen més enllà de la Generalitat. Hi ha centres de recerca que són fundacions privades amb un minso 1% de participació pública que també han estat intervinguts simplement per generar por. No sé si l’Estat ha calibrat prou bé les conseqüències de l’autoritarisme que gasta. Molta gent que inicialment no se sentia massa concernida a anar a votar, arran de la repressió han canviat de parer. A més, la impunitat repressiva ha reactivat les mobilitzacions al carrer, com la dels estudiants.

En quinze dies de campanya hem pogut veure qui és qui i qui fa què. Resseguir la biografia dels agents de la repressió, la del president del Tribunal de Cuentas, la del coronel de la Guàrdia Civil que intenta controlar els Mossos, la dels magistrats i fiscals, etc., és com tornar al franquisme. Els Álvarez de Miranda, els Pérez de los Cobos, els Romero de Tejada, els Romay Beccaría, Méndez de Vigo i molts altres, són il·lustres cognoms lligats a la dictadura franquista. Ara que fa quaranta anys del decret de restitució de la Generalitat de Catalunya, que va ser l’únic acte de ruptura real amb la dictadura, es fa més evident que mai que la Transició va proporcionar un salconduit al personal de la dictadura i als seus hereus, que en perpetuen la memòria i el capteniment. El franquisme també va donar aparença de legalitat a la repressió. El Reial Decret Llei 1/1977 (BOE de 5 de gener 1977) de creació de l’Audiència Nacional va maquillar l’antic Tribunal d’Ordre Públic (TOP) franquista sense restar-li, però, les atribucions de tribunal polític. És per això que ara aquest òrgan jurisdiccional únic (perquè no està descentralitzat) ha admès la denúncia de la Fiscalia per sedició pels successos de Barcelona dels dies 20 i 21 proppassats.

L’Estat s’ha convertit, de fet, en el principal pertorbador de l’ordre públic

La unitat d’Espanya té molts partidaris a Catalunya i seria absurd intentar negar-ho. Però em fa l’efecte que els partits unionistes no han acabat de copsar el canvi de discurs dels independentistes. No hi han prestat atenció i per això fan com el PP, que llança vídeos a la xarxa parlant d’hispanofòbia, o com Ciutadans, que recorre a un cor amb tres banderes, com si el conflicte Catalunya-Espanya fos una confrontació sentimental. No ho és. L’actual combat és polític i no pas identitari. La identitat no és el que es debat en aquests moments, per bé que els atacs a la llengua catalana, aquí i en tot l’àmbit cultural, i l’intent de trossejar-la i convertir-la en una llengua residual i fora de les aules, també han contribuït al creixement de l’independentisme. Però el que hi ha contribuït més és la sensació de discriminació permanent que tenen molts ciutadans de Catalunya, sigui quin sigui el seu origen ètnic. Sensació que es va agreujar arran de la crisi econòmica, que fou quan es va notar més que mai que l’autonomia no era l’instrument adequat per prendre les grans decisions. Sempre s’està a mercè de l’Estat, que és qui realment té el poder. Els posaré un exemple recent. El Tribunal Constitucional (TC) va admetre dijous passat a tràmit el recurs que el govern de l’Estat va presentar contra la llei catalana que grava els béns de luxe. Només ha tingut cinc mesos de vida perquè a l’espera que el TC es pronunciï sobre l’assumpte, la norma ha quedat suspesa temporalment. Si no pots actuar fiscalment, què és l’autogovern? No-res. Ahir mateix, el Consell de Ministres va aprovar la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat contra les lleis catalanes de seguretat social, de prevenció dels desnonaments i la de voluntats digitals. En fi… Una desconstrucció de l’autogovern en tota regla.

En aspirar a un Estat propi ens hem adonat que érem menys que una autonomia

Aquests dies també s’ha vist que el Títol VIII de la Constitució és paper mullat. En aspirar a un Estat propi ens hem adonat que érem menys que una autonomia. N’hi ha hagut prou amb un fiscal i dues directives de la Moncloa — escrivia no fa gaire Xavier Bosch—  perquè les finances de la Generalitat hagin quedat intervingudes o perquè la Guàrdia Civil torni a campar per viles i carreteres. La Constitució no és cap garantia de res, perquè moltes de les competències atribuïdes a Catalunya van ser fruit de la negociació posterior, d’aquell “peix al cove” pragmàtic però que deixava les normes en mans de l’arbitrarietat política. En definitiva, que els famosos pares de la Constitució no van ser tan bons com ens els volen vendre. Això ja ho deia Josep Benet quan fa anys servidor n’era el seu secretari. Van fer el que van poder, si de cas, ajudats per la pressió popular, com aquella que va exercir la gran manifestació de l’11-S de 1977. Sense la mobilització popular de llavors encara hauria quedat més clar que Catalunya continuava essent una franquícia d’Espanya.

L’1-O votarem, millor o pitjor, però votarem per decidir si Catalunya ha de ser un Estat independent o no. No es tracta de fer fora Mariano Rajoy de la Moncloa o de convidar els espanyols a engegar la seva pròpia revolució, votarem o no a la independència. 5,3 milions de catalans i catalanes són cridats a votar en 2.315 col·legis electorals. Poca broma. La policia espanyola fa dies que intenta impedir-ho, però la meva impressió és que Donald Trump tenia raó quan va advertir Mariano Rajoy que la gent vol votar. “That’s all folks!”, que és com acaben els dibuixos animats de la Warner. Si guanya el no trobarem a faltar a aquest The Looney Tunes Show a l’espanyola del vaixell atracat al port de Barcelona. L’endemà començarà una nova etapa, tan difícil com l’actual, però amb una altra correlació de forces.

Publicat a elnacional.cat, 30/09/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s