El nacionalismo étnico de Pablo Iglesias

La madrugada de este viernes arrancará oficialmente la campaña electoral en Cataluña. Nos esperan dos semanas de mítines y del clásico alud de propaganda electoral. Sin embargo, la mayoría de grupos políticos ya están en campaña desde hace días. Cataluña es un territorio en disputa como pocos y los políticos españoles se pasean por aquí como quien visita las colonias. Mariano Rajoy, Pedro Sánchez y Pablo Iglesias desembarcan en Cataluña con un denominador común: atacar al soberanismo catalán por tierra, mar y aire. Los tres saben que Junts pel Sí va a ganar estas elecciones, pero lo que intentan es que no lo … Continua la lectura de El nacionalismo étnico de Pablo Iglesias

Jaume Asens i l’AMI

Cadascú tria i dilluns passat Barcelona en Comú va triar els seus aliats nacionals. Malgrat que Ada Colau va ser investida amb els vots d’ERC i la CUP —i també del PSC, que s’apunta a un bombardeig per no quedar despenjat—, en la votació sobre si l’Ajuntament de Barcelona havia de formar part o no de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), els regidors “podemites” van impedir-ne la integració amb uns arguments ben peregrins. L’abstenció dels regidors de Barcelona en Comú i d’UDC (11 + 1 en total) va servir perquè la capital de Catalunya no pogués entrar a l’associació municipalista … Continua la lectura de Jaume Asens i l’AMI

El vot mestís

Falta un mes perquè els ciutadans de Catalunya anem a les urnes per decidir què farem l’endemà d’aquestes transcendentals eleccions. Malgrat que els antisobiranistes repeteixin a tot i a dret que aquestes eleccions no seran plebiscitàries, la realitat és que el debat preelectoral gira entorn de la qüestió de la independència de Catalunya. Iceta, Rabell, García Albiol i Arrimadas es passen el dia advertir-nos dels riscos de la secessió amb arguments apocalíptics que, malgrat la distància ideològica que se suposa que els separa, s’assemblen molt. I és que quan el que es debat és l’organització política d’una comunitat, quan el … Continua la lectura de El vot mestís

L’independentisme és la causa i no l’efecte

“L’independentisme és una expressió del canvi de temps, no la causa. La resistència a assumir aquesta distinció està en l’origen dels errors de navegació del president Mas. Tant és així que no cal descartar una sorpresa: que la nova majoria del Parlament català no es formi sobre l’eix identitari sinó sobre l’eix dreta/esquerra”. Això és el que va escriure la setmana passada Josep Ramoneda a l’article “Fragmentació“. De seguida em va assaltar la pregunta: l’independentisme és causa o efecte de la crisi política actual, la qual ha fragmentat els partits polítics fins al punt de redibuixar el sistema de partits a … Continua la lectura de L’independentisme és la causa i no l’efecte

Amb Mas o sense però fem-ho

Les reaccions per la conferència d’Artur Mas a Molins de Rei han estat, sobretot, de sorpresa. No podia ser d’altra manera. La gran majoria de la gent esperava que Mas fes una proposta clàssica, basada en la lògica de la confrontació entre projectes ideològics diferents sostinguts per partits. És el que s’ha fet des del 1980. Una lògica que ha afavorit sempre a CiU. Ara Mas hauria pogut apostar per fer el mateix. Però hauria tingut sentit? No, és clar que no. Si els analistes d’aquest país escrivissin amb el cap em comptes de fer-ho amb l’estómac, potser haurien copsat quin va … Continua la lectura de Amb Mas o sense però fem-ho

El 27S o es plebiscitario o será un fraude

“¿Lo veis como no hay otro camino?”, sentenció el presidente de la Generalitat, Artur Mas, una vez conocido el fallo del Tribunal Constitucional (TC) sobre el proceso participativo del 9N. ¿Cuál es ese camino del que habla el presidente? Mas entiende que la sentencia que considera inconstitucional los preparativos de la consulta del pasado noviembre supone establecer, a su juicio, que la Generalitat no es competente “para preguntar a los catalanes sobre su futuro político”, por lo que la Constitución española “se convierte, 37 años después, en un callejón sin salida para las aspiraciones democráticas de una parte muy significativa del pueblo de … Continua la lectura de El 27S o es plebiscitario o será un fraude

La llista del Sí-Sí

Passen els dies i la configuració dels pactes locals fa evident fins a quin punt és gran la distància que separa ERC de CDC. Els recels van pujant de to, malgrat que la lògica política local té els uns condicionats que sovint no tenen res a veure amb la política nacional. És normal. I quant a la CUP, malgrat les abraçades i el bon rotllo, ja es veu que no és prou audaç per propiciar segons quina mena de pactes. La seva tàctica és deixar fer, com a Vic, on la candidatura Capgirem Vic va decidir aquest dilluns en una assemblea la … Continua la lectura de La llista del Sí-Sí

Directes cap al 27S

Fins i tot els que han guanyat les eleccions a Barcelona tenen por. El mapa electoral territorial i el nombre de vots obtinguts per uns i pels altres no invita a llançar les campanes al vol. A Barcelona, per exemple, una ciutat en la qual tenen dret de vot 1.168.899 persones, Ada Colau serà alcaldessa amb 176.337 vots, un 25% dels electors que va anar a votar, que van ser 702.692 (60,61%). Diria el mateix de Trias, perquè al capdavall ha obtingut 158.928 vots (22,72%). Per tant, tan representativa és la Sra. Colau com el Sr. Trias. En aquest sentit, … Continua la lectura de Directes cap al 27S

Digamos las cosas por su nombre

Cataluña es una nación desde muchos puntos de vista. La elecciones municipales que acaban de celebrarse han demostrado hasta qué punto el hecho diferencial se traduce en un sistema de partidos propio, que combina la presencia de los partidos del sistema estatal y la fuerte implantación de los partidos soberanistas. Constatado esto, estas elecciones también han puesto de manifiesto que CiU es de los pocos partidos del llamado statu quo que resisten la oleada de los herederos del 15M. Por segunda vez consecutiva, aunque perdiendo votos, la federación nacionalista se alza con la victoria. Así pues, a pesar de los casos de corrupción que les … Continua la lectura de Digamos las cosas por su nombre

Políticos con fecha de caducidad

Dejando a un lado a los dictadores —los hermanos Castro o Robert Mugabe— y a los monarcas que nunca validan su poder con las urnas, seguramente Giorgio Napolitano, presidente de la República italiana entre 2006 y 2015, fue el gobernante más longevo del mundo. Tenía 90 años cuando lo dejó y una carrera política de más de 60 años. Su dilatada presencia en la primera línea de la política italiana le valió el apodo de Re Giorgio, un rey con pasado comunista. Napolitano no era, sin embargo, ninguna excepción, porque hasta hace bien poco Shimon Peres le seguía a la zaga, también con … Continua la lectura de Políticos con fecha de caducidad