Una al·legoria política

Léalo en español 1. L’OPORTUNITAT D’UNA CRISI. A finals del segle XIX, just abans del triomf de l’anomenada candidatura dels “Quatre presidents” en les eleccions legislatives espanyoles del 1901, el catalanisme estava en plena lluita per destruir-se ell mateix. La guerra entre els intransigents de la Unió Catalanista i el sector possibilista, que l’any 1899 havia creat el Centre Nacional Català, sense sortir del partit mare, era total. Fins i tot tenien òrgans d’expressió propis, La Renaixença i La Veu de Catalunya, des dels quals es llançaven dards a cada moment i les picabaralles personals estaven a l’ordre del dia. Discrepaven, amb una gran vehemència fratricida, … Continua la lectura de Una al·legoria política

L’art de no perdre la guerra

Léalo en español 1. Qui ha perdut la batalla? Es veu que a la presentació del llibre de Manel Pérez sobre les elits catalanes va assistir-hi la flor i nata de l’unionisme autonomista. O almenys això és el que em va semblar llegint la crònica que va fer-ne Llucia Ramis. També s’hi van deixar veure un parell o tres de càrrecs d’Esquerra i de Junts. Encara que sovint costi de creure, aquest és un país educat. Miquel Puig, el regidor d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona, també hi era i segons explica Ramis va deixar anar una frase lapidària: “Hem anat a … Continua la lectura de L’art de no perdre la guerra

Tanta roba i tan poc sabó

Léalo en español El 18 d’octubre de 2010 es van celebrar les eleccions per renovar la cúpula de la patronal catalana Foment del Treball. Joan Rosell, l’empresari que de jove havia justificat el cop d’estat del 23-F, aspirava a la reelecció. Les aigües de la política catalana ja baixaven atorrentades des que el 27 de juny d’aquell any el Tribunal Constitucional havia dictat la sentència de mort contra l’Estatut del 2006 pactat entre Maragall i Mas amb l’oposició d’Esquerra. S’estaven a punt d’obrir les portes del que més endavant es coneixeria com a procés. Els aires de canvi es podien palpar arreu, a cavall de … Continua la lectura de Tanta roba i tan poc sabó

Ja n’hi ha prou… de què?

Léalo en español 1. El Foment del Treball és actualment el refugi de polítics que han fracassat en la seva estratègia de pacte amb els diversos governs de l’Estat. Josep Sánchez Llibre no crec que hagi dirigit mai l’empresa familiar de conserves. És impossible. Des del 1988 que no ha parat d’acumular càrrecs polítics: parlamentari a Catalunya (1988-1993), senador (1992-1993) i diputat a Corts (1993-2016) per CiU. Quan la coalició nacionalista es va dissoldre i UDC es va estavellar a les urnes, els seguidors de Josep Antoni Duran i Lleida van buscar refugi on fos. Al PSC (Ramon Espadaler) o … Continua la lectura de Ja n’hi ha prou… de què?

El ‘Majestic’ d’ERC

Léalo en español Pere Aragonès tenia catorze anys el 1996. No era encara ni tan sols militant de les JERC i no crec que estigués especialment polititzat, a pesar que el seu avi hagués estat un dels fundadors del PP a Catalunya. Alguns dels seus cosins eren convergents. Però això passa a les millors famílies, sobretot a la Catalunya periurbana. Els catorze anys dels que han nascut a la dècada dels vuitanta no tenen res a veure amb els dels que vam néixer a mitjan anys cinquanta. Estan fets d’una altra pasta. Ni millor ni pitjor. Aragonès no és un … Continua la lectura de El ‘Majestic’ d’ERC

El govern dels irresponsables

Léalo en español Espanya té un govern irresponsable i tanmateix és responsable, si més no en part, de les més de sis mil morts que ja s’ha cobrat la pandèmia. Les declaracions dels responsables governamentals des que va començar la crisi sanitària han estat un festival d’incongruències. Al principi semblava que ho encaraven bé. Fins i tot vaig escriure-ho, però de seguida es va veure que ni Salvador Illa és un bon ministre, ni tan sols un bon polític, i que el doctor Fernando Simón i el seu equip un dia diuen una cosa i l’endemà una altra. La sensació … Continua la lectura de El govern dels irresponsables

Amb els peus d’argila. De pactes i investidures

Léalo en español Quan el teu enemic passa per un moment crític, és absurd que tu vulguis salvar-lo amb l’argument que cal donar-li estabilitat —vaig escriure en un fil a Twitter per deixar clar què penso sobre la investidura de Pedro Sánchez—.  I encara és més absurd votar-hi a favor o abstenir-se si l’argument de Sánchez per refusar un govern de coalició amb Unides Podem és, precisament, l’independentisme i la incomoditat dels socialistes davant la crítica dels postcomunistes a l’aplicació del 155 i la repressió. Catalunya fa impossible la coalició entre les esquerres espanyoles i es converteix en la raó del bloqueig … Continua la lectura de Amb els peus d’argila. De pactes i investidures

Se fue Artur Mas

Léalo en catalán Artur Mas es un hombre bastante reservado. Se rige por un código que pocas veces desvela y que obliga a sus colaboradores a intuir lo que piensa más que saberlo a ciencia cierta. No puedo decir que haya sido amigo de Artur Mas. Jamás he salido a cenar con él o con su mujer ni nada parecido. Mi relación con él ha sido siempre política, digamos profesional. Digo esto porque, ahora que ha decidido retirarse del primer plano de la política, los amigos le salen por todos los lados. Le tengo aprecio, eso sí. Son muchos años … Continua la lectura de Se fue Artur Mas