Amb els peus d’argila. De pactes i investidures

© Rubén Lasagno

Léalo en español

Quan el teu enemic passa per un moment crític, és absurd que tu vulguis salvar-lo amb l’argument que cal donar-li estabilitat —vaig escriure en un fil a Twitter per deixar clar què penso sobre la investidura de Pedro Sánchez—.  I encara és més absurd votar-hi a favor o abstenir-se si l’argument de Sánchez per refusar un govern de coalició amb Unides Podem és, precisament, l’independentisme i la incomoditat dels socialistes davant la crítica dels postcomunistes a l’aplicació del 155 i la repressió. Catalunya fa impossible la coalició entre les esquerres espanyoles i es converteix en la raó del bloqueig del pacte quan Pedro Sánchez veta Pablo Iglesias perquè no se’n refia, atès que al govern d’Espanya —diu— no hi cap qui gosa parlar de “presos polítics” i reclamar una via acordada per solucionar el conflicte sobiranista. Si Sánchez tracta d’aquesta manera Iglesias, quin sentit té que els partits independentistes es plantegin sortir al rescat del PSOE? És una d’aquelles absurditats polítiques que són difícils d’explicar. Sembla tan injustificable com el famós pacte de JxCAT i PSC a la Diputació de Barcelona.

Hi ha polítics que han interioritzat tant les seves pròpies frustracions, que en comptes de retirar-se ens demanen que ens rendim amb una vergonyosa abstenció a la investidura. D’aquesta mena de polítics n’hi ha a tots els grups. A ERC i a JxCAT, en el sector PDeCAT. Si no fos que competeixen entre ells, Lluís Salvador i David Bonvehí podrien anar de bracet, perquè només els preocupa el partit. La salut del seu partit i el poder que acumulen traduït en diners. En el pacte de la Diputació es va veure. Tots sabem que ERC no hauria tingut cap inconvenient a fer el mateix pas que va fer JxCAT, entre altres coses perquè segueix la lògica del que propugnen Joan Tardà i Gabriel Rufián. Per què és més greu pactar amb els majordoms del 155 a Barcelona que amb qui va pactar-lo amb el PP a Madrid? Si hi ha una cosa que no aconsegueixo d’entendre dels polítics professionals independentistes és per què s’arrisquen tant —i sovint amb els peus d’argila— amb el combat que els ha portat a la ruïna econòmica i a la presó i, en canvi, són tan porucs i indolents a l’hora de tirar endavant polítiques reformistes i de canvi que són, sí, una esmena a la totalitat del règim del 78, però que tenen un cost humà —vull dir víctimes de la repressió— zero. N’hi ha que són ben joves i segueixen els passos dels més grans i conservadors que, tot i que ja han esgotat el seu cicle polític, es resisteixen a deixar pas.

El règim del 78 també tenia els seus instruments a Catalunya. Mireu sinó aquest personatge que dirigeix la patronal catalana, Josep Sánchez Llibre, antic portaveu de CiU al Congrés i home de confiança de Duran i Lleida. Ara no es dedica tan sols a combatre l’independentisme polític, sinó que ataca l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per la campanya Consum Estratègic. La patronal de les grans empreses, Foment del Treball, la majoria alineades amb l’unionisme, ha decidit interposar una denúncia davant l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO) contra l’ANC per “conducta anticompetitiva”. Quina excusa més idiota. La realitat és que la patronal combat l’ANC perquè encara no ha digerit la derrota a la Cambra de Comerç de Barcelona. Però Sánchez Llibre no està sol i antics companys seus en la coalició pujolista li mostren suport en veu baixa. Hi ha massa alt càrrec amb els vicis de tota la vida. És per això que la Generalitat està a punt de la fallida política.

Els presos són ostatges i la seva opinió política està condicionada per aquesta condició. Un cop assumit que el judici farsa acabarà amb unes condemnes dures, o això és el que es diu, pot ser que els presos admetin que no poden estar condicionant la política catalana amb propostes que després ha de defensar altra gent o que els conservadors que acabo d’esmentar utilitzen en contra dels que opinen d’una altra manera. Les decisions que afecten un col·lectiu tan variat de persones no es poden prendre en un locutori de la presó. Cal respectar l’opinió política dels presos però no cal ni acceptar-la ni seguir-la. Plató ja va explicar fins a quin punt un presoner perd el sentit de la realitat quan viu encadenat sense poder observar res més que una paret.

Cal respectar l’opinió política dels presos però no cal ni acceptar-la ni seguir-la

És cert que el PSOE amenaça amb la convocatòria d’unes noves eleccions si no s’investeix Pedro Sánchez. I aquesta possibilitat fa por als independentistes. No sé per què. Al capdavall, les enquestes apunten que el perill que el PP recuperi el poder és molt baix. És precisament per aquest motiu que Iván Redondo coqueteja amb la possibilitat de la repetició electoral. Però en el cas que aquestes eleccions es produïssin, llavors l’independentisme hauria de plantejar-se com acudir-hi. Potser també és una bona oportunitat per a la “tercera via” independentista i que aquest fet ajudi a bastir un front ampli republicà amb qui es vulgui. Potser es trencaran els antics partits de l’autonomisme, però és evident que no podrà néixer una nova majoria sense superar la guerra de galls entre la CUP, JxCAT i ERC. L’imperi del sectarisme partidista ha portat les coses al límit i està soscavant la moral de la base independentista. I tinc la impressió que el pacte de la Diputació de Barcelona ha estat la gota que ha fet vessar el got.

I tanmateix, són molts els que estan disposats a fer front comú. Hi ha moviments en tots els grups, però crec que és possible teixir un cercle de confiança entre grups com ara Poble Lliure, Som Alternativa, Junts per la República, el sector de Joan Josep Nuet d’EUiA, el sector puigdemontista de JxCAT, la Crida, el Col·lectiu Primer d’Octubre d’ERC, Primàries Catalunya i gent sense cap adscripció: Josep-Lluís Carod Rovira, David Fernández, Antonio Baños, Germà Bel, Lluís Llach, Jordi Graupera, Tatxo Benet, Ramon Cotarelo, Bea Talegón, Toni Comín, Clara Ponsatí, etc. Estic convençut que l’única persona capaç d’aglutinar aquesta “tercera via” independentista, allunyada de la lluita de sempre entre nyerros i cadells, és el president Carles Puigdemont. Quan cauen els arbres l’estrèpit és impressionant. Eixorda. Quan creix l’herba, en canvi, tot és silenci. I tot i així, l’herba creix.

Publica a elnacional.cat, 20/07/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.