L’impossible grup parlamentari catalano-valencià

Léalo en español El 12 de juny del 1994 se celebraren les terceres eleccions europees després de l’ingrés d’Espanya a la UE. Aquelles eleccions, que eren de circumscripció única per a tot l’Estat, va guanya-les el Partit Popular, seguit del PSOE, IU (amb IC) i CiU, que va obtenir 865.913 vots i tres eurodiputats (dos convergents: Carles Gasòliba i Joan Vallbé i una d’UDC: Concepció Ferrer). La novetat respecte de les dues convocatòries anteriors era que la llista de CiU va incloure candidats de dos partits nacionalistes més, Unitat del Poble Valencià (UPV), predecessor del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) ara … Continua la lectura de L’impossible grup parlamentari catalano-valencià

¡Vaya bodrio de campaña!

Se acabó lo que se daba. La campaña electoral más insólita de los últimos tiempos llega a su fin. Iba a decir gracias a Dios, porque también ha sido una de las campañas más aburridas en lo que llevamos de democracia. Ya saben ustedes que servidor no cree que esté cambiando nada respecto al modelo iniciado en los años de la Transición. Se lo conté en mi columna anterior y a ella les remito. Por lo tanto, está claro que no estamos ante ninguna segunda transición como pretenden los partidos emergentes. Lo que sí hay es una crisis de los partidos clásicos, atenazados … Continua la lectura de ¡Vaya bodrio de campaña!

Lo que se decidirá el 20D

Anoche empezó una de las campañas electorales españolas más reñidas y diferentes de los últimos tiempos. Lo es no sólo por la irrupción de Ciudadanos y Podemos, que aspiran a substituir a los partidos nacionalistas catalán y vasco que hasta el momento actuaban de bisagra del bipartidismo clásico que ha dominado en las Cortes desde que se hundió el grupo PCE-PSUC, a raíz de la victoria socialista de 1982. En esos 33 años, conservadores y socialistas han recurrido a CiU y PNVpara sacar adelante un sinfín de leyes y acuerdos en beneficio del ideario del partido de turno, a cambio de conceder a los nacionalistas algunas de … Continua la lectura de Lo que se decidirá el 20D

La ruptura, finalment

Iñaki Gabilondo deu ser dels pocs periodistes espanyols que observen l’evolució del procés sobiranista català amb una mica d’intel·ligència. Des de la finestra del seu videoblog ha anat advertint tothom que ha volgut escoltar-lo que la política catalana estava canviant a tot drap. Ahir dimarts, per exemple, va dir que “la independència de Catalunya és molt difícil; la independència és lluny, però la ruptura és a prop”. Si, com diu ell, l’actitud de la CUP “dramatitza el procés, el porta a l’extrem, el radicalitza i el fa més inviable”, també és cert que aquesta dramatització “no desvia els plans i … Continua la lectura de La ruptura, finalment

De CDC a Junts pel Sí o el cambio de rasante

A principios del verano de 1978, Anton Cañellas, entonces aún máximo dirigente de UDC, tenía en mente la idea de que era necesario crear una especie de federación de centro amplio, donde cupieran todos los partidos catalanes moderados de aquel momento. El trasunto de dicha operación era ligar el centroderecha catalán a la UCD de Adolfo Suárez. En el seno de UDC ya se había producido la escisión de tres miembros de la ejecutiva (Simeó Miquel, Albert Vila y Josep Miró i Ardèvol), quienes también defendían convertir a Unió en la CSU catalana respecto a la UCD española, que sería así la CDU alemana. Cañellas, sin embargo, no les siguió. Se mantuvo al frente del partido, … Continua la lectura de De CDC a Junts pel Sí o el cambio de rasante

El tránsito soberanista de antiguos socialistas

Que el PSC está en crisis es algo evidente para todo el mundo. El gran partido socialista que en la década de los ochenta y noventa dominó los ayuntamientos de las principales ciudades de Cataluña —y la Diputación de Barcelona, ente supralocal que les dio mucho de si—, vive hoy sus peores momentos. Da pena, porque lo que empezó con mucha ilusión en el antiguo Palau Blaugrana un 22 de junio de 1976, cuando se celebró el multitudinario Míting de la Llibertat que unificó al socialismo catalán, excepto a la Federación Catalana del PSOE (se unieron en 1978), se ha convertido en un partido de viejas … Continua la lectura de El tránsito soberanista de antiguos socialistas

UDC, el hermano menor

La federación de CiU nació de un fracaso y con el tiempo se convirtió en una historia de éxito, aunque es posible que acabe mal. A diferencia del republicano Heribert Barrera, quien siempre fue un fiel aliado de Jordi Pujol sin mezclarse orgánicamente con él, la UDC de Miquel Coll i Alentorn buscó una ligazón más o menos permanente con CDC al constatar su fracaso en las elecciones generales españolas de 1977, cuando formó una candidatura conjunta, para el Congreso de los Diputados, con la Federación de la Democracia Cristiana, liderada por Joaquín Ruiz-Giménez, y que en Cataluña se denominó Unió del Centre i la … Continua la lectura de UDC, el hermano menor

Vosaltres, els antipujolistes

L’antipujolisme ha ressuscitat. Aprofiten el frau de Pujol, que es barreja amb el presumpte enriquiment il·lícit dels fills, per comparar-lo amb Franco, com ha fet, sense empatxar-se, el catedràtic Andreu Mayayo. Hi ha qui pica contra el president Mas i diu que la seva vida política s’esgotarà amb aquesta legislatura perquè és un simple epígon del pujolisme, López Burniol dixit. La confessió de Pujol ha tret a passejar l’antipujolisme psicodèlic, refugi dels frustrats, que va arribar a tenir vida pròpia en forma d’una fraseologia que gairebé fregava la categoria d’ideologia. La tesi dels antipujolistes és que aquest és un país màfia, … Continua la lectura de Vosaltres, els antipujolistes

El rey, CiU y el “establishment”

El reinado de Juan Carlos de Borbón es la historia de cómo el hombre designado por Franco consiguió ser aceptado por la inmensa mayoría de partidos políticos de la transición. En 1978, cuando se aprobó la nueva Constitución, la monarquía española recibió el apoyo de 325 diputados, de los 345 presentes, repartidos entre los grupos UCD, AP, PSOE-PSC, PCE-PSUC, PSP-US, PSA, PDC, UDC-IDCC, Candidatura Aragonesa Independiente de Centro, antecedente del PAR, y la Candidatura Independiente de Centro, de José Miguel Ortí Bordas. En contra votaron 6 diputados y 14 se abstuvieron. Los votos negativos correspondieron a los diputados de AP Gonzalo Fernández … Continua la lectura de El rey, CiU y el “establishment”

Macià, Companys… Puig i Cadafalch

La història sovint tan sols és un record de marbre. Literalment. I de vegades és tan sols opinió. Costa molt que algú parli d’història sense projectar-hi els seus ideals.Els poso un exemple. Si vostès demanen a un catalanista moderat clàssic com valora els grans líders del catalanisme d’abans de la Guerra Civil, vull dir què pensa de Macià, de Companys, de Cambó o de Prat de la Riba, la resposta serà més o menys aquesta: Macià va ser l’encarnació del mite d’emancipació i Prat de la Riba va ser l’home de govern per antonomàsia. I Companys? Ui! —farà d’entrada—, perquè … Continua la lectura de Macià, Companys… Puig i Cadafalch