Goso reproduir un article meu, escrit i publicat l’any 2001 amb motiu del 25è aniversari de la Diada del 1976 a Sant Boi, perquè em fa l’efecte que posa les coses al seu lloc ara que els “comuns” preparen un acte propi a Sant Boi, al marge de les mobilitzacions convocades per l’ANC i Òmnium arreu del territori, per commemorar, precisament, els 40 anys d’aquella primera Diada semi tolerada. Jo hi vaig assistir amb un bon nombre de companys de les Joventuts Comunistes de Bandera Roja. Recordo perfectament aquella tarda en què el servei d’ordre, majoritàriament organitzat pel PSUC, malgrat que l’acte havia estat convocat per l’Assemblea de Catalunya, impedia cridar a favor de la República o mostrar banderes republicanes. L’únic eslògan permès era l’oficial i que els “comuns” volen recuperar: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Ho explico sense acritud perquè em fa l’efecte que també està bé posar les coses al seu lloc. La invenció del passat no és tan sols patrimoni de la dreta cavernícola, els antics comunistes “oficials”, avui reconvertits al nacional populisme, també ho fan per beneficiar el seu projecte polític federalista.

Avui dia, subscric l’article que reprodueixo aquí de dalt a baix. Potser hi afegiria alguna reflexió, que aleshores no podia saber de cap manera. Per exemple, quan parlo de les fases d’hegemonia catalanista, caldria que afegís el tomb que ha experimentat aquest moviment des del 2010, arran de la sentència del TC sobre l’Estatut del 2006, però, sobretot des del 2012, quan fins i tot el catalanisme pactista i moderat, representat pel president Mas, encara el camí de la sobiranització de l’antic catalanisme regeneracionista fill, per l’esquerra, de Valentí Almirall, i, per la dreta, d’Enric Prat de la Riba. Per primera vegada en tota la història del catalanisme polític, la majoria ha adoptat posicions independentistes i aquests és el gir més transcendent després de la recuperació de la democràcia un cop mort el dictador. Llavors, com explicava el 2001, les debilitats van ser moltes. Ara també se’n veuen, si bé és força evident que el catalanisme autonomista és mort i enterrat després del terrabastall que hi ha hagut. Avui la Sepharad idealitzava per Espriu només és en boca de Xavier Domènech i Manolo Milián Mestre, per citar només dos noms. A Espanya no se’n recorda ningú.

El 1976, el PSUC va esdevenir un partit d’ordre i va frustrar molts expectatives, malgrat els avenços evidents que es van aconseguir durant els anys de la transició. És veritat que llavors l’extrema esquerra a la qual pertanyia un servidor feia un discurs polític que en les formes s’assemblava al que avui dia esbomba En Comú Podem. La similitud és, però, formal, perquè en molts aspectes, i sobretot en l’àmbit de la reivindicació nacional, En Comú Podem s’assembla més al del PSUC de la Transició que no pas als grups alternatius d’aquell moment i no cal dir a l’esquerra independentista, que menystenia per sistema. Deu ser degut al fet que alguns dels ideòlegs actuals d’En Comú Podem, el 1976, a Sant Boi, obligàvem els joves esquerranosos com jo a callar i a amagar les banderes republicanes. Ho feien amb mal humor i molta prepotència, exactament com ara.

* * *  

Demà farà vint-i-cinc anys d’aquella històrica Diada del 1976 a Sant Boi, en la qual van participar unes cent mil persones, en un dels primers actes reivindicatius tolerats després de la mort del dictador. Aquella manifestació va obrir la nostra particular i retardada manera d’entrar en la tríada democràtica dels principis liberals de la Revolució Francesa, que aleshores, per a nosaltres, els catalans, se sintetitzaven en el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Alguna altra vegada he explicat que si considerem les quatre fases durant les quals hi ha hagut a Catalunya una certa hegemonia catalanista –o sigui els períodes 1898-1917, 1917-1923, 1931-1939 i 1977-2001–, es pot dir que la política s’ha situat per damunt de l’ideologisme. I això ha estat bo. No vull dir que en cada una d’aquestes fases no s’hagi intentat construir una subhegemonia ideològica. És clar que es va intentar. Per exemple, durant la primera etapa, la Lliga va imposar la seva concepció conservadora; durant la segona els nacionalistes republicans van fer passos per constituir una esquerra nacional; durant la tercera l’esquerra nacional va aconseguir de consolidar-se però va fracassar, i des del 1980 la coalició nacionalista de CiU ha governat amb oscil·lacions, ara cap al centreesquerra, ara cap al centredreta, fins a arribar a l’etapa actual, en què el conservadorisme predomina de manera alarmant. Però, més enllà d’això, en cadascuna d’aquestes fases hi ha hagut una clara voluntat de construir les bases institucionals de l’autogovern mitjançant mecanismes polítics, malgrat que les fórmules adoptades en cada moment –la Mancomunitat i la Generalitat– no hagin aconseguit el ple reconeixement de la sobirania nacional catalana. Les raons per les quals la Mancomunitat i la primera Generalitat no van assolir aquest objectiu són clares, però ja no en són tant, de clares, les causes que van estroncar l’empenta del 1976.

No crec exagerar gens si dic que aquell clam democràtic i catalanista de la gernació aplegada a Sant Boi va encetar l’etapa més “rica i plena” que ha viscut la Catalunya contemporània. I tanmateix, la durada de la nova autonomia no ha de servir per amagar la insatisfacció de molts catalanistes per allò que haurien volgut que s’esdevingués i que no ha pogut ser en aquests vint-i-cinc anys. Amb tot, sóc conscient que el nostre sistema polític actual és el resultat d’una transició política pactada entre el reformisme franquista i l’oposició democràtica, un fet que va condicionar tot el procés posterior. També és veritat, però, que la notòria debilitat de les forces nacionalistes durant aquells anys (com és evident per a qui repassi els resultats de les eleccions del 15-J), va ajudar a desdibuixar un possible projecte de renacionalització de Catalunya més ambiciós. I la rebaixa de les aspiracions nacionals catalanes encara va fer-se més palesa amb l’anomenada “operació Tarradellas”, ordida per Suárez i els seus aliats a Catalunya, la qual tenia com a objectiu neutralitzar, per una banda, la majoria d’esquerres al Principat (per això sempre m’ha sorprès l’abrandada defensa que fan els socialistes de Tarradellas) i, per l’altra, controlar les aspiracions sobiranistes catalanes (tot i que llavors no s’emprava aquest terme) amb la constitució d’una Generalitat provisional de fireta i, per tant, mancada de contingut.

La restauració de la Generalitat –que fou l’únic acte de reconeixement de la legitimitat republicana en tot el procés de la transició democràtica espanyola, i que va anar precedida de la constitució d’una il·legal Assemblea de Parlamentaris a la seu del futur Parlament per reclamar i, és clar, de l’altra històrica manifestació de l’Onze de Setembre, la del 1977– va ser, a pesar de tots els dèficits que hom pugui esgrimir, una gran victòria. D’això ningú no pot dubtar-ne. El moment decisiu, vull dir el moment que va marcar el futur de l’autonomia, fou, si de cas, l’estiu del 1979, quan s’encetaren les negociacions amb el govern d’UCD que van abocar a les retallades del text estatutari consensuat a Sau per les forces parlamentàries catalanes. El text definitiu de l’Estatut, basat en l’entesa entre socialistes, comunistes, nacionalistes i centristes, és, no cal dir-ho, superior al del 1932 en matèria de llengua, ensenyament, cultura i mitjans de comunicació, però, en canvi, és inferior pel que fa a les competències sobre justícia i ordre públic (que es van haver de negociar després) i, a més, ara ho sabem prou bé, va deixar en una perillosa ambigüitat els aspectes financers de l’autonomia. A banda que, quant a l’espai nacional catalonovalencianobalear, l’Estatut obviava pronunciar-s’hi i, per tant, quedava sotmès a la prohibició explícita que feia la Constitució de permetre la col·laboració entre autonomies. En aquest sentit, per què no dir-ho?, si el tractat dels Pirineus de 1659 va significar la pèrdua del territori de la Catalunya Nord, i la Nova Planta de 1707, 1715 o 1716, segons del territori de què parlem, va comportar l’inici del distanciament institucional i polític dels antics territoris de la Corona catalanoaragonesa, la Constitució espanyola de 1977 i els Estatuts respectius van alçar un mur tan alt i sòlid entre nosaltres com va ser-ho, també nacionalment, el Mur de Berlín per a les dues Alemanyes. I aquest gran gol que vam rebre per tota l’esquadra, cada dia és més clar que va consolidant-se, sobretot Catalunya enfora (més al País Valencià que a les Illes), però, també, Catalunya endins.

Ara bé, tot i les minusvalideses que presenta i els dogmatismes constitucionals que alimenta, la instauració a Espanya d’un Estat de dret, democràtic i descentralitzat va significar un pas endavant perquè, d’entrada, va permetre restaurar la Generalitat (el govern i el Parlament) com a dipositària de la sobirania popular i, a més, perquè va obrir la porta a una lenta, per bé que no del tot segura, recuperació de la llengua i cultura catalanes com a ingredients bàsics d’identificació nacional. I aquest parell de fenòmens, al costat de la consolidació de la diversitat que ha evitat dividir els catalans en dues comunitats separades i enfrontades per raons d’origen i de la permanència d’un sistema de partits propi i diferenciat, malgrat certes distorsions posteriors, han proporcionat estabilitat al sistema polític català al llarg d’aquests darrers anys. Però tot això no s’hauria donat si el catalanisme no hagués actuat com a factor de modernitat, seguint la tradició del segle passat i de l’altre, i com a denominador comú del poble de Catalunya. El fet que el catalanisme hagi estat històricament un moviment de reivindicació nacional de caire sociopolític més que no pas ètnic reforça encara més aquest argument, ja que mostra la pluralitat del moviment i, alhora, no defuig la conflictivitat que això pot generar, i de fet ha generat, entre projectes nacionals ben diferents.

“L’èxit de la catalanitat a començament d’aquest segle [el segle XX] –va escriure Vicens Vives a Industrials i polítics referint-se al catalanisme– es degué a l’ample ressò que la seva actitud assenyada i valenta alhora obtingué entre les masses populars, a l’aportació d’una ideologia culturalista coherent i al suport d’una plataforma social i econòmica efectiva”. La dictadura de Franco va intentar destruir-la i, per tant, de 1939 en endavant la simbiosi que apuntava Vicens no va poder funcionar correctament per la manca de concordança, precisament, entre el ritme social i el polític, entre els sentiment nacional de la gent i la manca d’institucions. Aquell setembre de 1976, a Sant Boi, ja s’albirava que la responsabilitat de fer que aquests dos ritmes s’acoblessin bé i que fossin productius per a la sobirania del país havia de ser una responsabilitat més nostre, sobretot dels dirigents polítics, que no pas de les concessions que s’arrenquessin de l’Estat. Potser és aquí on s’ha fallat. I és que un país perviu si té una societat civil forta i decidida, però costa que rutlli si la societat política és feble, covarda o dependent. En això estem.

Publicat a l’Avui, 10/09/2001