Home


La investidura del nou president del Govern espanyol es complica a mesura que passen els dies. Qui està en un estat extraordinàriament nerviós és Albert Rivera, el cap de files del partit nacionalista espanyol per antonomàsia. Des de fa anys, la dèria de Rivera era convertir C’s en el partit frontissa que havia de substituir CiU i PNB a l’hora de formar majories parlamentàries a Espanya. Les dues darreres eleccions han demostrat, però, que esmicolar la dreta i l’esquerra espanyoles i prescindir dels sobiranistes catalans (ja sigui ERC, ja sigui el PDC) impedeix formar govern. Pot semblar una paradoxa però és així.

Apel·lar al “patriotisme”, que és el que va fer Rivera després del 20-D, ja va quedar demostrat que no va estovar el PP per investir Pedro Sánchez com a cap del govern. L’anticomunisme de Rivera va impedir, a més, que Podemos se sumés a la festa, que és el que va reclamar-los el PSOE. El neguit de Rivera per pactar amb Sánchez va malmetre una oportunitat. Rivera no és Roca i Junyent —i encara menys Trias Fargas— i el seu capteniment polític és, senzillament, infantil. Vesteix americanes de dos botons i solapa estreta però és més modern que hàbil. La política de veritat no és una moda.

El nacionalisme espanyolista de C’s no genera empatia. Es veu massa que la relació que Rivera manté amb el PSOE o el PP és instrumental. C’s és un partit versàtil que és capaç de pactar amb el PSOE la investidura de Sánchez al so de les fanfàrries de la carrera de Sant Jerónimo i ara amb el PP, després de posar-li unes condicions que els populars acceptaran sense manies. El PP és un partit xaró i corrupte i C’s el dels sermons inútils. Sembla que aquesta vegada C’s tampoc no aconseguirà investir ningú. El partit frontissa ha perdut els claus.

Per esdevenir frontissa cal alguna cosa més que l’estri que fa girar portes i finestres. I l’exemple és CiU. La política de peix al cove imposada per Pujol va permetre la geometria variable que el féu pactar la governabilitat d’Espanya amb González o Aznar, però tenia una justificació nacional catalana que l’enriquia. Fins i tot en el cas que CiU fos el partit lobbista que enyoren alguns antics diputats de la Federació —tots ells avui antisobiranistes acèrrims—, la base nacional d’aquesta política també seria certa. CiU era el partit català com el PNB era —i és— el partit basc.

Amb el nacionalisme espanyol, en canvi, no n’hi ha prou per situar-se en l’eix de la política espanyola, perquè tant el PP com el PSOE van sobrats de nacionalisme. C’s no aporta res a la política espanyola, un cop demostrat que el seu relat patriòtic només dóna per esdevenir el quart partit espanyol, rere dels nacionalpopulistes d’Unidos Podemos. Els 32 diputats de C’s són lluny, també, dels 137 diputats del PP i dels 85 del PSOE. A Catalunya, a més, C’s només va assolir 5 diputats, cosa que els invalida per substituir els diputats lobbistes d’abans i esdevenir, seguint els desitjos d’empresaris i altres espècimens, una mena de catalanistes descafeïnats. C’s va néixer per la raó exactament contrària, per combatre el catalanisme.

La política espanyola és ingovernable sense el concurs dels partits nacionalistes catalans. Això ja era així als anys trenta i fins i tot abans, quan Cambó va arribar a ser ministre de Foment. El sistema de partits a Catalunya condiciona la política espanyola. C’s es va proposar dinamitar aquest esquema dues vegades però no ha pogut aconseguir-ho. Eliminar els partits sobiranistes catalans de les negociacions postelectorals té el seu preu. La primera vegada, després del 20-D, Podemos va coquetejar amb la reivindicació del referèndum per negar-se a investir el tàndem Sánchez-Rivera. Després de la patacada del 26-J, Unidos Podemos ja no és actor i C’s condiciona de tal manera el PP que no hi ha partida possible.

Un cop arraconats els sobiranistes catalans (en el cas del PDC literalment) i sense cap proposta de reforma constitucional perquè ni PP ni C’s la volen, la formació del nou govern a Espanya està condicionada per la díada clàssica de dreta i esquerra. En un escenari com aquest, entenc molt bé la negativa de Pedro Sánchez a sumar-se al bloc de la dreta. El problema que impedeix formar govern a Espanya no és Rajoy ni el PP, per tant. És Catalunya i el referèndum que s’hi reivindica i que cap partit espanyol no s’atreveix a incloure en les negociacions. Ho faran després d’unes noves eleccions? “La història està novament en marxa”, deia l’historiador Arnold J. Toynbee per destacar l’auge i declivi dels cicles històrics. Em temo que cap polític espanyol no ha llegit, a diferència de Pujol, Toynbee.

Publicat a El Punt Avui, 19/08/2016

One thought on “Rajoy no és el problema

  1. Retroenllaç: EL PASSAT QUE NO PASSA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s