Home
700002.jpg_2086439228
Carles Fontserè i Terry Broch (1950)

Els de la revista Núvol, digital de cultura no acostumen a publicar articles d’historiadors i, en canvi, donen credibilitat al que escriu l’hispanista Henry Ettinghausen, un especialista en Quevedo afincat a l’Empordà, que em fa l’efecte que no sap llegir català, o almenys no sap copsar-ne la ironia, encara que hagi presidit l’Anglo-Catalan Society, en interpretar les memòries de Carles Fontserè. Lamentable. L’autor, a més, es pensa que no vam llegir què deia Fontserè sobre l’exili, el col·laboracionisme, la vida quotidiana a París, els camps de concentració, etc., quan es va publicar el segon volum de les seves memòries, l’any 1999. La seva va ser una autobiografia sense concessions, ni amb ell mateix.

A diferència de Sartre, per exemple, o de Vicens Vives, per citar algú més pròxim, Fontserè va reflectir la complexitat del moment històric que li va tocar de viure. Fontserè va escriure intentant reflectir com pensava als anys 40 i no pas en el moment d’escriure: «És un error jutjar fets del passat com són exposats, mal sigui correctament, en els manuals d’història i no com els podien haver viscut els protagonistes en el seu moment» —explicava al primer dels seus tres llibres, Memòries d’un cartellista català (1931-1939). Per no ser historiador, Fontserè hi tocava força.

La memòria del terror és complexa sempre. Llegiu què va escriure Carlos Martínez Gorriarán sobre Varlam Xalàmov: «Parece probable que Shalámov consiguiera esa clase de protección a cambio de divertir a los capos con sus relatos. A diferencia del sistema nazi de lager, el Gulag era mucho más arbitrario y admitía más excepciones a las reglas comunes. Incluso había condenados que eran autorizados a trabajar fuera de los campos, siempre que regresaran voluntariamente para pernoctar».  Com interpretaria aquest paràgraf el «descobridor» de traïdors? Varlam Xalàmov va explicar com cap altre escriptor la repressió soviètica a Relats de Kolimà.

I, tanmateix, vegeu què va escriure Soljenitsin sobre ell: «Luego, de pronto, se produjo su penosa renuncia de los Cuentos de Kolymá en Literaturnaya Gaceta, en febrero de 1972: “revistas nauseabundas” (las de la emigración), “soy un ciudadano soviético honesto, que se da cuenta muy bien del significado del xx Congreso del Partido Comunista” y “la problemática planteada en los Cuentos de Kolymá hace tiempo fue rebasada por la vida […]”. En voz alta renuncia a todas las cosas importantes de su vida…

»Esto me golpeó fuertemente. ¿Quién? ¿Shalámov? ¿Entregaba nuestro Gulag? Era inimaginable: ¿reconocer que Kolymá “fue rebasada por la vida”? Y se publicó en la Gaceta, en un recuadro negro, como si Shalámov hubiera muerto. Por mi parte, en esos mismos días, difundí en Samizdat el Archipiélago Gulag.».

I per acabar, una reflexió de Jorge Semprún que em sembla pertinent per esvair el tel del dubte sobre les consideracions de Fontserè sobre els camps de concentració a Europa: «In any case, the most spectacular book on the memory of deportation is the Russian book, Kolyma Tales, by Varlam Shalamov. People often bring up the books written by old deportees of the Nazi camps such as Primo Levi’s wonderful book, but no one ever talks about Shalamov, because his story is not part of our European collective memory. There is still some work to be done on this memory.»

Aquí, Semprún és rotunt sobre la descompensada memòria de la repressió totalitària, que és el que afirmava Fontserè en equiparar els camps nazis, francesos i soviètics. Vegeu, finalment, què diu la ressenya que va fer del llibre de Fontserè el professor Francesc Vilanova de l’any 2000: «Otra cuestión es el punto de vista que utiliza Fontserè ante este problema histórico. No debe extrañarnos que su descripción general de la entrada de los alemanes en París (225-226) haya herido susceptibilidades y haya molestado a mucha gente. Pero debemos recordar que Fontserè habla por sí mismo y por su experiencia, personal e intransferible. Y esto vale igualmente en relación a sus comentarios sobre los soldados alemanes estacionados en la frontera vasco-francesa. Si a todo ello le añadimos las reflexiones acerca del término «colaboración» (244 y ss.) y la opinión, contundente y ambigua: “Però la falta de llibertat va malmenar el que hauria pogut ser el motor d’una fructífera entesa francogermànica, germen de la unitat europea”, no debe sorprendernos que, a más de uno y de dos, las memorias de Fontserè les haya puesto nerviosos. Pero en este punto (un punto extensible al resto del libro), el autor no engaña: se sitúa mucho más cerca de los alemanes que de los franceses. Recordemos, por ejemplo, como termina su explicación acerca de la tristemente famosa redada del Vel d’Hiv (la detención masiva de judíos en París, en julio de 1942, para deportarlos): “Cinquanta-cinc anys més tard el govern francès s’excusà dient que fou “un error irreparable”. Cap soldat alemany no va participar en el crim” (398). Fontserè no escribe ninguna mentira, pero calla la verdad fundamental: los soldados alemanes esperaban en las puertas de los campos de exterminio; el trabajo más sucio (por razones muy complejas) lo dejaron en manos de la policía francesa.».

Com pot ser que s’acusi de filonazi algú que és a l’exili per haver combatut, precisament, el feixisme? Per què Fontserè no es va quedar a l’Espanya franquista i no se’n va declarar adepte? El franquistes catalans de Burgos l’haurien rebut amb entusiasme, sobretot perquè l’any 1931 ell era encara filocarlí. És absurd pretendre fer-nos creure que a Barcelona era antifeixista i a París filonazi. I és encara més absurd, sobretot perquè els que vam tractar-lo sabem que no és cert, que el 1999 Fontserè hagués deixat de ser el que ell creia que era: «Sóc roig republicà, independentista català i humanista llibertari». Potser és aquesta identificació entre l’esquerra antidogmàtica i l’independentisme el que avui dia molesta i hi ha qui vol associar al nazisme.

Henry Ettinghausen no ha descobert res, més enllà d’intentar linxar Carles Fontserè, un home exagerat en les formes, com bé explicava Julià Guillamon en l’obituari de Terry Broch, la seva dona, qui va morir l’abril passat. Fontserè era un antiestalinista acèrrim, com la majoria de llibertaris, i per això no creia en la història d’Europa de postguerra explicada pels historiadors oficials comunistes, ja fossin russos o britànics, ja fossin francesos o catalans. No sé si Fontserè va llegir mai un magnífic llibre de Tony Judt, traduït al castellà el 2007 però publicat en anglès el 1992, amb el qual explica la «invenció» comunista de la memòria resistent: Pasado imperfecto, los intelectuales franceses 1944-1956. Una dismitificació en tota la regla, com també ho són les memòries de Carles Fontserè, les quals són, com m’adverteix sempre el meu amic August Rafanell, la millor autobiografia contemporània que s’hagi escrit mai en català.

 

8 thoughts on “Carles Fontserè no era cap filonazi

  1. Retroenllaç: Fontserè, impenitent encara | Henry Ettinghausen

  2. Retroenllaç: Fonsterè, Xalàmov, Levi… | Bernat Puigtobella

  3. Les crítiques que comencen amb insults solen ser pobres, i al meu parer aquesta no es cap excepció.

    Per al professor Colomines, les memòries de Carles Fontserè constitueixen “la millor autobiografia contemporània que s’hagi escrit mai en català”. Colomines manté que “Fontserè va escriure intentant reflectir com pensava als anys 40 i no pas en el moment d’escriure”, i intenta justificar aquesta asseveració citant, del primer volum de les memòries de Fontserè, la frase: “És un error jutjar fets del passat com són exposats, mal sigui correctament, en els manuals d’història i no com els podien haver viscut els protagonistes en el seu moment”. Però, en el volum que comento, és Fontserè qui va seguir expressant-se en el present com a filonazi impenitent més de mig segle després de la derrota del nazisme. Segons Colomines, el que faig al meu article és “intentar linxar Carles Fontserè”. Doncs no. El que el linxa (si es vol dir-ho així) és ell mateix.

    Colomines cita de la ressenya del llibre de Fontserè publicada pel professor Francesc Vilanova, el 2000, la frase: “[Fontserè] calla la verdad fundamental: los soldados alemanes esperaban en las puertas de los campos de exterminio; el trabajo más sucio (por razones muy complejas) lo dejaron en manos de la policía francesa”. Evidentment, aquesta “verdad fundamental” la podia haver descobert Fontserè abans de publicar el llibre, el 1999; però, tal com ho diu Vilanova, l’autobiògraf la “calla”.

    Colomines pregunta: “Com pot ser que s’acusi de filonazi algú que és a l’exili per haver combatut, precisament, el feixisme? Per què Fontserè no es va quedar a l’Espanya franquista i no se’n va declarar adepte? El franquistes catalans de Burgos l’haurien rebut amb entusiasme, sobretot perquè l’any 1931 ell era encara filocarlí”. De fet, Fontserè no explica per què va combatre el feixisme a Catalunya i va col·laborar a París amb els ocupants nazis, però, pel que sí explica, la cosa va anar així. Quant a l’opció de quedar-se a Espanya després de la derrota de la República, és evident que, amb el seu currículum de cartellista republicà, mai hauria arribat a Burgos, on (en tot cas) mai hauria pogut convèncer els franquistes catalans que ell havia estat del seu costat. De fet, el detall que menciona Colomines d’haver estat Fontserè, l’any 1931, “encara filocarlí” sembla indicar que el famós cartellista era capaç d’adaptar-se radicalment a les circumstàncies en què es trobava en diferents moments de la seva vida.

    Colomines declara que “Fontserè era un antiestalinista acèrrim, com la majoria de llibertaris”. El que pregunto jo és, si tan llibertari era, ¿com podia col·laborar amb els nazis i seguir donant-los la raó de pràcticament tot, mig segle després, perquè els nazis no eren gaire més amics de la llibertat personal o nacional que els estalinistes?

    La major part de l’escrit de Colomines es refereix a obres que no són de Fontserè, i, al meu entendre, ell no demostra que tinguin res a veure amb la que jo tractava. Si, tal com sembla que suggereix, per entendre aquestes memòries s’ha de ser capaç de copsar la ironia de l’autor, animo als que s’hi puguin interessar que les llegeixin i les jutgin per ells mateixos.

    Per cert, no per haver-se declarat un pronazi impenitent Fontserè deixa de ser un personatge important. Potser fins i tot es mereix que se celebri un Any Fontserè. L’únic que suggereixo és que es prenguin seriosament totes les seves manifestacions públiques, tant en el camp de l’art com en el de les lletres. Crec que el catalanisme hauria de ser prou adult per poder acceptar la idea que no tots els seus herois són necessàriament perfectes. Per què ho haurien de ser?

    Parlant de tot, Quevedo va ser un escriptor genial. Però també va ser antisemita i anticatalà.

    M'agrada

  4. Retroenllaç: Carles Fontserè, revisionista? | Oi?

  5. Retroenllaç: Carles Fontserè, l’enfonsament d’un mite

  6. Jo he de dir que l’article d’Henry em va interessar ja que desmitifica un personatge i això sempre és bo, doncs a la vida no hi ha super herois, encara que entenc que a les masses els agrada que hi hagi personatges mitificats i que poden ser molt útils fins i tot per ajudar a les causes justes i honoroses.
    També diré que sempre m’han agradat les ilustracions d’en Fontseré, són missatges contundents i expressius i aquest és el valor d’aquest nostre personatge. Ara també penso que no cal posar-lo dalt d’un “Altar” doncs és evident, i era una de les meves preguntes… si va ser tant combatent, com és que era viu i lliure i poc o molt ben assentat? Però el treball pel qual era conegut mereixia el meu respecte.
    Ara hi ha les seves memòries i em sembla bé que es destriÏn i es comentin, per a mi el que va escriure Fontseré és el que s’aproxima més a la realitat i ha de tenir el respecte i el valor de la persona que ho escriu, ell mateix.
    Per altra banda i sense ser cap seguidor especial en Quevedo, penso que també caldria treure de l'”altar” doncs es podria discutir molt i molt sobre l’autoria de totes les seves obres i per tant de la seva propia valua com a escriptor i a més declaradament impresentable en quan al respecte per a les persones i els pobles, per tant un altre cas interessant que seria bo d’aclarir, la diferència és que a Quevedo si l’avala un estat “potent i prepotent” i a Fontseré l’avala un estat en construcció que necessita mites i heroïs com tenen totes les cultures i els estats encara que no sempre siguin verdaderes les seves conquestes.
    Felicitar per a l’any Fontseré i que segueixi la recerca de la veritat en els poderosos i en els més simples al cap i a la fi, persones.
    Gràcies Henry i gràcies Fontseré !! encara que tinguem mancances !

    M'agrada

    • Estic totalment d’acord amb aquest comentari. A mi també m’han impressionat des de sempre els cartells de Fontserè, i encara m’impressionen. I no tan sols considero que Quevedo escrigué coses impresentables (encara que fos el segle XVII, i no el XXI), sinó que he publicat diverses articles sobre la qüestió. Al meu parer, aquest ‘estat en construcció’, que diu Josep Prats, hauria de poder ser prou madur per reconèixer que, efectivament, la gran majoria dels herois tenen com a mínim algun vessant desafortunat.

      M'agrada

  7. Retroenllaç: L’era dels extrems i els intel·lectuals | EL PASSAT QUE NO PASSA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s