Home

Léalo en español

guerra-fria

A Historia del siglo XX, l’historiador Eric J. Hobsbawm va definir la passada centúria com un segle curt dominat pels extrems. De fet, el títol original del llibre en anglès és, precisament, Age of Extremes. The short Twentieth Century 1914-1991. Tot i que només començar aquesta extensa interpretació de la contemporaneïtat Hobsbawm expressa els seus dubtes sobre si la seva visió es pot aplicar a tot el món —que és el que jo mateix li retrauria—, cal acceptar que, per norma general, no s’erra.

Hobsbawm no era un especialista en el segle XX. Va dedicar tota la seva obra a estudiar el segle XIX, començant, l’any 1962, amb un llibre també molt influent: The Age of Revolution: Europe 1789-1848. Va continuar, l’any 1975 i 1987, respectivament, amb dos llibres més: The Age of Capital, 1848-1875 i The Age of Empire, 1875-1914. Hobsbawm va oferir una visió històrica —i gairebé autobiogràfica— al que Marx havia plantejat des d’una perspectiva merament ideològica. La seva visió era “totalista”, en el sentit del que Hans Magnus Enzensberger atribuïa als mass-mediaen tant que “indústria elaboradora de consciència”. Hobsbawm va pretendre oferir una interpretació general del món a partir, sobretot, de la parcialitat europea, com ja va apuntar Edward Said al seu dia, un dèficit que només va compensar amb al·lusions a la història cosmopolita de la seva família, la qual, com ell mateix, surt sovint als seus llibres.

He fet aquesta prèvia per prevenir-los del que és una interpretació parcial del segle XX, però que ha esdevingut dominat entre la gran majoria de la gent encara que no professi el marxisme. I si ho ha estat, és perquè resulta atractiva, encara que no encaixi del tot amb les històries, diguem-ne, nacionals, i que difereixi molt poc de la interpretació liberal clàssica sobre la idea de progrés i el desenvolupament econòmic. I és que hi ha qui necessita arguments històrics per justificar el present amb aquesta visió “totalista” del món basada en el mite platònic de la caverna. Els poso un exemple, perquè ens entenguem.

“Arran de la mort de Fidel Castro, un antic guerriller salvadorenc va escriure que si la dictadura cubana ha pogut durar tant és conseqüència del bloqueig dels EUA”

 

Arran de la mort del dictador comunista Fidel Castro, un antic guerriller salvadorenc, Joaquín Villalobos, avui assessor del president colombià Manuel Santos en les converses de pau amb les FARC que han tingut lloc, no en va, a l’Havana, va escriure que si la dictadura cubana ha pogut durar tant és conseqüència del bloqueig dels EUA. Aturin-se un moment a pensar-hi i estic segur que s’adonaran que aquest és un “argument pervers”. Segons Villalobos, els “malvats” d’aquesta pel·lícula són els EUA, la representació màxima del capitalisme, i més ara, quan n’és president electe un magnat republicà extremista, mal educat, xenòfob i masclista: “Fidel escriu Villalobos fue un líder que respondió a un momento histórico del continente, un líder cuya vida política alargó artificialmente la errada política estadounidense”. N’està segur, d’això? Jo no, la veritat. Més aviat comparteixo la visió de l’historiador mexicà Enrique Krauze quan alça els ulls i mira més enrere: “Aquellos años revolucionarios [referint-se al “Che” i al seu cicle revolucionari] no pueden concebirse sin el antecedente del antiamericanismo en América Latina”. Exacte!

Contràriament al que podria semblar,  la visió “totalista” menysprea el tot per destacar el detall i atacar les visions contràries amb alts graus de sectarisme. Per tornar a Hobsbawm, la seva defensa de la Revolució soviètica, de la qual l’any que ve farà 100 anys, el porta a “salvar” els bolxevics de la deriva totalitària de l’URSS a mans de l’estalinisme, de la mateixa manera que la seva interpretació de la Guerra Civil espanyola és comunista en el pitjor sentit de la paraula. Vull dir, perquè ens entenguem, que la interpretació de Hobsbawm de la Guerra d’Espanya deu més al mite de La Pasionaria que al d’Andreu Nin i la FAI. Era per això que va criticar la pel·lícula Terra i Llibertat (1995), de Ken Loach, perquè considerava que era el revers trotskista de la interpretació “neoliberal” de l’historiador francès François Furet, un antic militant del PCF que va desempallegar-se de la doctrina. Hobsbawm discrepava de la idea que la Guerra Civil espanyola fos un conflicte entre el totalitarisme de la ultradreta (nazi, feixista o falangista) i el del Komintern. Per a Hobsbawm, “si reconstruyo bien a partir de mi memoria personal las percepciones de esa generación —aquí tornem a l’exercici de l’egohistòria—, mi generación de la izquierda, fuéramos o no intelectuales, no nos veíamos a nosotros mismos como a una minoría en retroceso. No pensábamos que el fascismo continuaría ineluctablemente su avance. Estábamos seguros de estar a las puertas de un mundo nuevo. Dada la lógica de la unidad antifascista, sólo el fracaso de los gobiernos y de los partidos progresistas para unirse contra el fascismo contaba a la hora de explicar nuestro rimero de derrotas”. Potser és que aquesta “il·lusió” sobre el món nou era tan sols patrimoni d’una minoria.

És clar que Hobsbawm es va afiliar al Partit Comunista el 1936 i no va abandonar-lo mai, ni en els moments més crítics de la dècada dels cinquanta, quan la majoria dels historiadors marxistes britànics van allunyar-se’n. En aquest sentit, Hobsbawm va ser un “cul de ferro”, que és com es coneix als militants comunistes més incombustibles. A la historiografia catalana també n’hi ha hagut uns quants d’aquests historiadors comunistes tout court.

Els confesso que no volia escriure aquest article. De fet, els volia parlar de l’elecció del president d’Àustria que va tenir lloc ahir. Àustria havia de triar entre un president federal d’ultradreta, Norbert Hofer, en detriment d’un candidat procedent dels verds, Alexander Van der Bellen, qui no és precisament una joia. Ha guanyat Van der Bellen i ho celebro. Si hagués guanyat Hofer, la seva victòria no hauria suposat tan sols un altre triomf dels corrents populistes que solquen el món, sinó també un gir històric a Europa: hauria estat el primer cap d’Estat d’ultradreta elegit en la història de la Unió Europea, per bé que no seria l’únic mandatari que abraça polítiques extremes. Només cal pensar en els primers ministres d’Hongria, Polònia o Croàcia i en la força de la ultradreta a Suècia, Finlàndia o Suïssa.

“L’era dels extrems que va radiografiar Hobsbawm no es va acabar al segle XX, perquè hi ha moltes zones del món que hi estan ben immerses”

 

L’era dels extrems que va radiografiar Hobsbawm no es va acabar al segle XX, perquè hi ha moltes zones del món que hi estan ben immerses. El que segur que es va acabar és la lògica del segle XX, tot i que una bona proporció de la població del planeta viu sota la dictadura d’un Partit Comunista, sobretot a l’Àsia, o sota dictadures musulmanes. El problema torna a ser, tanmateix, que els intel·lectuals europeus apliquen el mateix relativisme democràtic d’altres èpoques, el mateix relativisme que ara ens fa discutir a , Agustí Pons i a mi sobre la figura de Carles Fontserè arran de les opinions que el famós cartellista català va deixar caure a les seves memòries sobre els nazis, la resistència francesa i Roosevelt. Un gran debat que no hauria de quedar reduït a l’absurd.

El que podem constatar, de moment, és que davant l’ascens del populisme de dreta oposen un populisme d’esquerra que s’assembla molt a l’opció pel comunisme que feia gent com Hobsbawm, fins al punt que l’antiamericanisme i l’antisemitisme fa perdonar que hi hagi indrets on els drets humans hagin perdut la batalla per la llibertat. Ahir mateix, Pablo Iglesias va reivindicar Hobsbawm en una piulada per ressaltar la diferència entre els partits comunistes integrats en moviments nacionals contra els nazis i els feixistes i els que només van ser una minoria, com a França. Als primers els va correspondre el premi de l’hegemonia, com a Itàlia i Iugoslàvia. Per això Iglesias és partidari del nacional populisme. Un nacional populisme —en versió espanyola o catalana— que està condicionat per una dicotomia semblant a la dels anys trenta, la que lliga En Comú Podem amb el Moviment 5 Estrelles i la CUP amb els populismes autoritaris a l’Amèrica Llatina bolivariana. No s’escandalitzin per la comparació i intentin pensar-hi.

Publicat a elnacional.cat, 05/12/2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s