Artur Mas, sense màscara

A les entrevistes, les preguntes les fan els periodistes. Les respostes les carrega el diable (i l’entrevistat). Fidel Masreal va entrevistar Artur Mas fa uns dies amb l’excusa, una mica agafada amb pinces, que es complia el desè aniversari de la cimera anticorrupció del febrer del 2013. Havien acudit a aquella cita, a més d’ell com a president, la presidenta del Parlament de Catalunya (Núria de Gispert), el president del TSJC (Miguel Ángel Gimeno), el fiscal superior de Catalunya (Martín Rodríguez Sol), els síndics de Comptes (Jaume Amat) i de Greuges (Rafael Ribó) i el director de l’Oficina Antifrau (Daniel de Alfonso Laso). … Continua la lectura de Artur Mas, sense màscara

Hi havia una vegada…

Léalo en español Ho sabem des del 1985. El primer a denunciar l’espoli fiscal de Catalunya va ser Ramon Trias Fargas, en aquell temps diputat de CiU al Congrés espanyol. Ho va fer al llibre Narració d’una asfíxia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya, reeditat per l’Editorial Afers el 2011, a instàncies d’un servidor, just quan estava covant-se la revolta sobiranista que determinaria la dècada següent. La tesi del llibre era tan senzilla com provada. Que l’Estat aplica un “ofec” financer “premeditat” sobre Catalunya, i al mateix temps “abusa” del concepte de “solidaritat” per associar els catalans amb la idea … Continua la lectura de Hi havia una vegada…

Joan Colomines i Puig, el meu pare

Léalo en Español 1. CENTENARIS. El 29 de novembre el meu pare hauria fet cent anys.  No facin cas dels que afirmen que va néixer no sé quin dia de desembre perquè ho posa a la seva partida de naixement. És un error administratiu. Va morir, això sí, el 22 de febrer de 2011. Per commemorar el centenari del seu naixement, el meu germà Joan-Ramon i una colla d’amics van organitzar-li un homenatge nacional a Juneda, que es va celebrar el passat dia 17. El redactor d’aquesta casa, en Joan Antoni Guerrero Vall, va fer-ne una crònica generosa i extensa. El meu pare … Continua la lectura de Joan Colomines i Puig, el meu pare

Concert i pressupostos

Léalo en español 1. La història va d’enrere cap endavant i no pas d’avui cap enrere. Els fets són els fets i la cronologia és bàsica per interpretar el passat. La Guerra Civil Espanyola va començar amb el cop d’estat del general Franco del 18 de juliol de 1936 i no pas el 6 d’octubre de 1934 com defensa l’extrema dreta. La revolta asturiana i catalana de 1934 potser va encoratjar els militars a rebel·lar-se contra la República, però la causa  directa de la guerra, el fet que va provocar-la, fou, sens dubte, l’actitud anticonstitucional d’una part de l’Exèrcit i de la … Continua la lectura de Concert i pressupostos

Més Trias Fargas, si us plau

Léalo en español ¿S’ha resolt la crisi que va encetar el conseller Baiget amb tota la intenció del món? Aparentment, sí. I si es demostra que no és tan sols una sortida en fals, amb més motiu. Abans d’ahir, dissabte, el Consell Nacional dels demòcrates va escenificar la catarsi de la unitat. Menys Baiget, que no va assistir-hi, tots els implicats en la resolució del conflicte van voler deixar clar que anaven a l’una. Que desautoritzaven les especulacions sobre el PDeCAT i les divisions internes. Però en el partit que dirigeix Marta Pascal roman la pregunta inicial. El PDeCAT viu … Continua la lectura de Més Trias Fargas, si us plau

El PDeCAT i la tradició liberal a Catalunya

Léalo en español Si algú els preguntés quina era la ideologia d’Antoni Rovira i Virgili, autor del famós Resum d’història del catalanisme, vostès què respondrien? I si els fessin la mateixa pregunta referida a Lluís Nicolau d’Olwer, ministre d’Economia del govern republicà del 1931? Sabrien dir-me, també, quina ideologia tenien Jaume Bofill i Mates, Leandre Cervera, Manuel Raventós, Alexandre Plana, Manuel Galés, Martí Esteve o Ramon d’Abadal i de Vinyals, entre altres insignes republicans? Em fa l’efecte que els costaria, perquè la historiografia catalana ha prestat poca atenció a la tradició liberal catalanista. No dic que hagi estat tota la historiografia, perquè … Continua la lectura de El PDeCAT i la tradició liberal a Catalunya

Rajoy no és el problema

La investidura del nou president del Govern espanyol es complica a mesura que passen els dies. Qui està en un estat extraordinàriament nerviós és Albert Rivera, el cap de files del partit nacionalista espanyol per antonomàsia. Des de fa anys, la dèria de Rivera era convertir C’s en el partit frontissa que havia de substituir CiU i PNB a l’hora de formar majories parlamentàries a Espanya. Les dues darreres eleccions han demostrat, però, que esmicolar la dreta i l’esquerra espanyoles i prescindir dels sobiranistes catalans (ja sigui ERC, ja sigui el PDC) impedeix formar govern. Pot semblar una paradoxa però … Continua la lectura de Rajoy no és el problema

De CDC a Junts pel Sí o el cambio de rasante

A principios del verano de 1978, Anton Cañellas, entonces aún máximo dirigente de UDC, tenía en mente la idea de que era necesario crear una especie de federación de centro amplio, donde cupieran todos los partidos catalanes moderados de aquel momento. El trasunto de dicha operación era ligar el centroderecha catalán a la UCD de Adolfo Suárez. En el seno de UDC ya se había producido la escisión de tres miembros de la ejecutiva (Simeó Miquel, Albert Vila y Josep Miró i Ardèvol), quienes también defendían convertir a Unió en la CSU catalana respecto a la UCD española, que sería así la CDU alemana. Cañellas, sin embargo, no les siguió. Se mantuvo al frente del partido, … Continua la lectura de De CDC a Junts pel Sí o el cambio de rasante

La CatDem i jo, la veritat

La versió anglesa del llibre de Tony Judt (1948-2010), Pensar el segle XX, arrenca amb una sentència de l’economista John Maynard Keynes que diu així: “A study of the history of opinion is a necessary preliminary to the emancipation of the mind.”. Estudiar l’opinió per emancipar la ment, aquest és el valor del pensament liberal democràtic enfront del pensament totalitari. Sense opinió pública, per exemple, no hi ha llibertat de cap manera. En les traduccions catalana i castellana del llibre aquesta llegenda ha desaparegut. És estrany perquè em fa l’efecte que és el millor resum de la raó última de … Continua la lectura de La CatDem i jo, la veritat

¿Por qué Enric Juliana no tiene razón?

Esta semana estamos de aniversario. El 20 de marzo de hace 35 años se celebraron las primeras elecciones autonómicas en Cataluña. He leído algunos excelentes artículos sobre lo que significó aquello, por ejemplo el de Francesc Marc Álvaro, Un momento fundacional, que acaba con una buena reflexión sobre los análisis históricos anacrónicos de los antipujolistas de siempre, ahora reanimados por el decadente espectáculo dado por la familia Pujol en el Parlamento catalán. Y es que la victoria de Jordi Pujol frente a los socialistas y los eurocomunistas, ganadores absolutos de las tres primeras elecciones democráticas, las generales del 15 de junio de 1977 y del … Continua la lectura de ¿Por qué Enric Juliana no tiene razón?