“Cicuta Party”

JxSí no és Syriza, de la mateixa manera que la CUP no és ANEL, les sigles del grup conservador, nacionalista i euroescèptic que comparteix govern amb Alexis Tsipras. I tanmateix, el bloqueig polític provocat per la CUP a Catalunya —que ha fet perdre dues votacions d’investidura al candidat de la majoria independentista a Catalunya—, m’ha fet pensar en aquesta estrafolària aliança entre l’extrema esquerra grega i uns populistes de dreta que defensen la repatriació dels immigrants il·legals, prohibir els habitatges ocupats i la implantació d’un sistema educatiu d’orientació cristiana ortodoxa. A Grècia tot és possible. A Catalunya, no, malgrat que … Continua la lectura de “Cicuta Party”

“Quan de tu s’allunya”, de Juste de Nin

Ha passat un any i ja tornem a ser aquí per presentar una nova novel·la gràfica de Lluís Juste de Nin, un dels ninotaires més prolixos de l’àmbit català. No fa vinyetes als diaris com fan altres ninotaires, sinó que s’ha especialitzat en la novel·la gràfica. Will Eisner, un dels grans clàssics del còmic universal, va crear el concepte de novel·la gràfica, molt abans que als anys noranta del segle passat aquesta definició es fes servir per definir el còmic lligat a l’entorn social i personal. Eisner, creador del popular personatge Spirit, però també d’unes tendres i crues històries sobre … Continua la lectura de “Quan de tu s’allunya”, de Juste de Nin

“Temps d’eleccions”, amb Nacho Martín Blanco i Agustí Colomines

L’Ateneu Barcelonès ha organitzat el cicle de diàlegs Debat de Guàrdia, coordinat pel periodista Albert Balanzà. El 25 de febrer de 2015 Nacho Martín Blanco, periodista i politòleg, i Agustí Colomines, professor d’Història Contemporània de la UB i adherit a … Continua la lectura de “Temps d’eleccions”, amb Nacho Martín Blanco i Agustí Colomines

De terceres vies i d’enganys

La Tercera Via, nova plataforma unionista en l’òrbita del PSC i UDC No sé per què però els socialistes tenen una predilecció per fer actes transcendentals al Saló del Tinell. Aquest Saló, organitzat en un seguit d’arcs de mig punt, és l’estança més emblemàtica del Palau Reial Major, residència dels comtes catalans des del segle XIII fins a principis del segle XV, amb la bella torre-mirador del rei Martí a un costat. Només entrar a la plaça del Rei es percep la majestuositat de la història. De vegades no sé, perquè amb els socialistes no se sap mai, si els … Continua la lectura de De terceres vies i d’enganys

“Més enllà del Principat: l’opció dels Països Catalans”

El 30 i 31 d’octubre del 2014 es va du e terme el simposi Federalisme. Autonomisme. Independentisme: el pensament catalanista des dels orígens fins al segle XXI, organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Entre les diverses sessions del seminari, hi va haver una taula rodona, «Més enllà del Principat: l’opció dels Països Catalans», en què van intervenir: des de Catalunya, Agustí Colomines i Companys, director acadèmic de la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona; des del País Valencià, Vicent Flor i Moreno, professor del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València; … Continua la lectura de “Més enllà del Principat: l’opció dels Països Catalans”

La leyenda del catalán suicida

El historiador y miembro del consejo editorial de El Periódico,Joaquim Coll i Amargós, es hoy uno de los paladines del unionismo españolista en Catalunya. Antiguamente estuvo vinculado a ERC, pero de eso no se acuerda ni él mismo, porque hoy se ha convertido en la voz del socialismo rancio, verbalmente federalista y de izquierdas, que ya ni siquiera está dispuesto a permitir que los catalanes voten. Lo dejó muy claro en el acto de constitución de la entidad españolista Sociedad Civil Catalana, que integra a miembros destacados de la derecha españolista catalana, y que tuvo lugar en el Teatro Victoria, en el Paralelo … Continua la lectura de La leyenda del catalán suicida

Eduard Bigas. La màquina de viure

No hi ha dubte que la pintura es resumeix així, com la confluència harmoniosa —o no— del color amb la línia, de la forma amb l’espai. O si es vol dir d’una altra manera, de les línies que separen els colors i els defineixen i dels espais que prenen forma i volum en un contorn. La pintura és raó i emoció, a parts iguals. Sense l’emoció no existiria l’art, perquè és l’única manera de provocar sorpresa als altres. Sense sorpresa tampoc no existiria l’obra d’art. Només ens quedaria la reproducció, que també és interessant però és merament mecànica. L’art és … Continua la lectura de Eduard Bigas. La màquina de viure