Refer la catalanitat

Léalo en español En un article del 1998, el gran Josep M. Espinàs, de qui acabo de llegir Una vida articulada (i aquí obro un parèntesi per agrair a Isabel Martí que em regalés aquest esplèndid recull dels articles publicats entre el 1976 i el 2012), afirmava que els catalans “hem demostrat que sabem fer i que sabem desfer, però ens costa aprovar l’assignatura de refer”. Espinàs parla en general, sense entrar al detall. Però té raó. Aquell famós vers de J.V. Foix i tothom repeteix, “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, que fins i tot he vist estampat … Continua la lectura de Refer la catalanitat

Quan els culpables som tots

Léalo en español El 17 de desembre de 1997 una dona de 60 anys, Ana Orantes, granadina de Cúllar Vega, i mare d’11 fills (tres dels quals llavors ja havien mort), va ser assassinada pel seu marit, José Parejo, un any més gran que ella. La seva mort va ser horrorosa. Ell va apallissar-la brutalment fins deixar-la mig inconscient. Llavors va arrossegar-la estirant-la pels cabells i va portar-la fins al pati del xalet que compartien, la va lligar a una cadira i va calar-hi foc. Un dels fills, el petit, de 14 anys i que també havia patit una infantesa plena d’abusos, va presenciar aquell crim atroç. Ana Orantes va ser una de les 58 … Continua la lectura de Quan els culpables som tots

El pes de la culpa

“Slobodan Praljak no és un criminal de guerra. Rebutjo el veredicte del tribunal”, va cridar el dimarts 28 de novembre aquest coronel bosnianocroat just abans d’ingerir el verí que duia a la mà en una ampolleta. Davant les càmeres del Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia (TPII), que emetien en directe, Praljak es va empassar el líquid d’un glop i tot seguit va dir: “M’he pres verí, no soc un criminal”, quan les càmeres enfocaven el president del tribunal, Carmel Agius, que va reaccionar sorprès. Agius acabava de confirmar la sentència a 20 anys de presó per a Praljak, … Continua la lectura de El pes de la culpa

Sobre l’amistat i la política

Léalo en español No sé si vostès han tingut l’oportunitat de llegir el darrer llibre de Monika Zgustova, Vestides per a un ball a la neu (Galàxia Guttenberg). Si no ho han fet, llancin-s’hi de cap. Aquesta traductora txeca, que fa anys que viu a Barcelona, escriu en aquest llibre un intens relat sobre nou dones que van ser deportades al gulag soviètic i van sobreviure’l. És una història viscuda, perquè Zgustova ha buscat i ha entrevistat durant anys aquestes dones, doblement invisibles pel fet de ser dones i dissidents, que van patir la brutalitat de la repressió estalinista. Vaig … Continua la lectura de Sobre l’amistat i la política

El millor i el pitjor d’un país

Léalo en español Em vaig assabentar de l’atemptat al cap d’una hora, quan sortia d’una visita mèdica, a la Via Laietana. El porter em va dir: “Vagi amb compte, hi ha hagut un atemptat”. Al principi no vaig copsar la dimensió de la tragèdia, fins que vaig veure la meva companya a la porta de cal metge. La Via Laietana estava tallada i no hi havia cotxes, les botigues havien abaixat les persianes o estaven a mig tancar. La confusió era total i fins i tot vaig sentir una conversa d’una dependenta que, angoixada i plorant, intentava esbrinar on era el … Continua la lectura de El millor i el pitjor d’un país

El bisbe i els partits

L’Ajuntament de Cervera ha declarat aquesta setmana el bisbe de Solsona, Xavier Novell, persona non grata a la ciutat per la seva polèmica glossa en la qual assegurava que existeix una “creixent confusió en l’orientació sexual”, i es pregunta “si no serà deguda al fet que la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda”. La moció, presentada per l’alcalde, Ramon Royes (PDeCAT), va ser aprovada per 5 vots a favor (3 de PDeCAT, 1 de la CUP i un del regidor no adscrit Antonio Delgado), 2 vots en contra d’ERC i 6 abstencions (1 de PDeCAT, 2 de MES, 1 del … Continua la lectura de El bisbe i els partits

No hi ha orxata sense xufles

Léalo en español Com pot l’home assolir la felicitat i la virtut? —es preguntava Plató. S’ha d’anar en compte amb això de la felicitat, però atès que la pregunta és d’un gran clàssic, mantinguem-la. Afirmava Plató que en tant que la vida humana té lloc necessàriament en societat, els homes i dones només podran ser feliços i virtuosos dins un estat just, harmoniós i ben governat. L’existència d’un estat així depèn, continuava Plató, de l’elecció dels seus governants. Per tant, només si els que dirigeixen el destí de la societat són persones virtuoses i sàvies —hauria pogut dir valentes— serà … Continua la lectura de No hi ha orxata sense xufles