Home
imatge-nova-9

L’embrió. Ferran Toutain, Félix Pérez Romera, Francesc de Carreras, José Vicente Rodríguez, Arcadi Espada, Teresa Giménez, Carlos Trias (mort), Ponç Puigdevall y Ana Nuño. A la primera fila, Albert Boadella, Xavier Pericay, Félix de Azúa, Félix Ovejero i Iván Tubau (mort). A la foto hi falta Horacio Vázquez Rial (mort). | Efe

El 23 d’abril de 2014, diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, es va presentar Societat Civil Catalana (SCC) al Teatre Victòria de Barcelona. Malgrat els anteriors intents de crear una organització espanyolista sòlida a Catalunya per plantar cara al moviment independentista, el més seriós i durador ha estat SCC. Va néixer de la necessitat d’estructurar un front activista i cívic que agités el debat antiindependentista i afavorís la unitat dels unionistes més enllà de l’hemicicle del Parlament, que inicialment només estava representat per Ciutadans i el PP. Miquel Iceta i José Montilla han portat el PSC al bloc unionista, trencant l’equilibri tradicional entre catalanistes i espanyolistes que havien conviscut en el si del socialisme català des de la unió amb el PSOE el 1978. Avui el PSC és un partit més del bloc del 155, vençut pel primerenc decantament cap a SCC de destacats dirigents del partit i dels diaris afins, El Periódico i El País, dirigits, respectivament, per Enric Hernández i Lluís Bassets, dos dels periodistes que han esdevinguts la punta de llança del suport mediàtic que rep l’unionisme a Catalunya.

Jordi Borràs és, segurament, el fotoperiodista que coneix millor els ambients de l’espanyolisme civil a Catalunya, un dels màxims exponents del qual és SCC. El 2015 va publicar el llibre Desmuntant Societat Civil Catalana (Saldonar), precedit per Plus Ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya (Pol·len), amb tres pròlegs, respectivament, de Matthew Tree, Roger Prims i Carles Viñas. Aquest darrer és, a més, un dels especialistes de la vinculació entre esport i extrema dreta. La creació de SCC va lligada a l’ascens del moviment  independentista, molt ben estructurat civilment. L’unionisme va buscar donar-hi resposta amb una organització semblant a l’ANC o a Òmnium i va suposar “una acció curosament estudiada per la necessitat imperant de reagrupar un espanyolisme profundament desmobilitzat i amb molt poca connexió amb la societat del país”. Ara sabem que el PP, per mitjà de Jorge Moragas i de la seva cunyada Miriam Tey, van donar suport a la constitució d’aquesta plataforma, que en un primer moment va estar dirigida per Josep Ramon Bosch i Codina, fill d’un conegut franquista de Santpedor (Bages) i ell mateix antic militant del PP, a més de ser un dels fundador de Somatemps, una entitat historicista d’extrema dreta, entre els impulsors de la qual també hi ha els professors de la Universitat Abat Oliba-CEU Javier Barraycoa i Jordi Cabanes, president de l’associació, i l’historiador i biòleg Josep Alsina, que n’és el vicepresident i que ha fet les funcions de portaveu de l’entitat, militant en el seu dia de l’organització neonazi Partido Español Nacional Socialista (PENS), fins que un cop dissolt aquest partit, va ingressar a Fuerza Nueva.

L’unionisme a Catalunya té els orígens que té, malgrat que des del principi comptés amb personatges de l’entorn socialista. Joaquim Coll és el més conegut de tots ells. Coll, actual membre del consell editorial de El Periódico, és un historiador que va anar evolucionant des de l’independentisme fins a l’anticatalanisme, passant pel PSC de la mà Daniel Fernández, l’antic secretari d’organització dels socialistes que el 2012 va ser cessat per la seva vinculació a la trama de corrupció de l’anomenada operació Mercuri. Coll va ser el vicepresident primer de SCC i compartia junta amb José Rosiñol, actual president, per bé que al principi era el vicepresident segon i tresorer, i Susana Beltrán, vicepresidenta tercera i professora agregada de dret internacional a la UAB, que a les eleccions del 27-D del 2015 va esdevenir diputada independent dins les llistes de Ciutadans. Tots ells estan entrelligats amb l’unionisme mediàtic que, a més dels diaris en paper ja esmentats, també compta amb els digitals Crónica Global, dirigit per Xavier Salvador, resultat de la fusió de La Voz de Barcelona i ElDebat.cat, que havia caigut a mans d’Alfons Quintà, el primer director de TV3, i del sector més unionista del PSC, i EconomiaDigital, propietat de Juan García. Aquest diari va ser dirigit inicialment per Salvador, que n’era soci, fins que es van barallar entre ells, juntament amb l’empresari Dalmau Codina, antic dirigent del Grupo Zeta i president de les societats editores d’El Vigía i Gol, que el 2007 va adquirir un 30% d’EDR Interactiva SL, responsable del digital E-notícies que dirigeix Xavier Rius. La barreja entre gent provinent dels socialistes i de Ciutadans és evident quan es repassa la biografia d’aquests personatges o d’Alejandro Tercero, subdirector de Crónica Global, i Manel Manchón, un periodista que durant els anys del tripartit va treballar a les ordres del conseller socialista Antoni Castells i que després va dirigir EconomiaDigital en substitució de Xavier Salvador, fins que fa poc va fitxar per Crònica Global, malgrat que abans en deia pestes. L’entrada de Fèlix Riera, l’antic director de Catalunya Ràdio avalat per Duran i Lleida, al conglomerat d’EconomiaDigital ha posat tothom al seu lloc. Uns més pròxims als socialistes i els altres a Ciutadans.

Malgrat aquesta implicació socialista, SCC inicialment estava més identificada amb la “constel·lació ultradretana”, integrada per partits, organitzacions i plataformes, de vegades “barallades entre elles”, però que han fet de la unitat d’Espanya el seu eix programàtic i “un dels seus màxims dogmes”. En aquesta constel·lació hi consten sigles que abasten des de Plataforma per Catalunya (PxC) fins a la Falange Española de las JONS, passant pel Casal Tramuntana o pel Movimiento Social Republicano. Amb els anys i l’augment de la tensió sobiranista, SCC va anar aglutinat sectors polítics molt allunyats entre si. L’èxit més sonor d’aquesta confluència va ser la manifestació unionista del 8 d’octubre del 2017, convocada per SCC, i a la qual van donar suport el PP, Ciutadans i l’eixam de sigles de l’extrema dreta. El PSC formalment no es va adherir a la convocatòria de SCC, però el partit sí que va animar els seus militants a participar-hi, i alguns dels seus dirigents sí que van acudir-hi, com el secretari d’organització, Salvador Illa, el diputat David Pérez, l’exalcalde de L’Hospitalet Celestino Corbacho i l’exministre Josep Borrell. L’exministre, implicat en el cas Abengoa, un cas de corrupció monumental, va ser desimputat al cap d’uns mesos d’haver tingut lloc aquesta manifestació pel jutge de l’Audiència Nacional Ismael Moreno Chamorro, el qual va entrar a la judicatura el 1983 provinent de la policia franquista, on va ingressar el 1974.

En aquella manifestació unionista de Barcelona van parlar, precisament, Josep Borrell, l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa, Paco Frutos, antic secretari de la CONC i del PCE, i Carlos Jiménez Villarejo, un exfiscal que fa anys que viu a Catalunya i que no ha pronunciat mai una paraula en català, que de Podemos va passar a les llistes electorals del 21-D del PSC al costat de Ramon Espadaler, el democratacristià i antic conseller de CiU. Cap dels oradors no va fer escarafalls perquè entre els assistents, unes 350.000 persones segons la Guàrdia Urbana, hi hagués destacats dirigents de l’extrema dreta franquista o un grup de veterans “boines verdes” de l’exèrcit (COE), vinguts amb cotxes particulars des de Lleó, Burgos i altres ciutats espanyoles. Jiménez Villarejo va pronunciar un discurs molt agressiu, més fins i tot del que van pronunciar els altres, reclamant “un homenatge al TSJC, que ha obert una causa contra tot el Govern perquè són presumptes delinqüents”, i també “un homenatge al fiscal que quan tenia Artur Mas al banc dels acusats li va recordar que aquell judici també era democràcia”. “El nacionalisme dels independentistes és una ideologia reaccionària. Un diari francès va dir que el nacionalisme era racista, i això és el que són” va concloure.

ciutadans 2006-1756-copy efe

Imatge d’Albert Rivera el 2006, quan va entrar al Parlament de Catalunya de la mà de Ciutadans, que va aconseguir tres escons. Al seu costat hi ha els altres dos diputats d’aquell moment: José Domingo i Antonio Robles / Efe

Jiménez Villarejo i Paco Frutos són la mostra de fins a quin punt l’unionisme ha anat mutant. La manifestació del 8 d’octubre va aplegar molts catalans d’origen i d’arribada que fa molts anys que viuen a Catalunya, però també molts espanyols que van desplaçar-se expressament per donar suport a la concentració a favor de la unitat d’Espanya. Va ser una manifestació ètnica, molt semblant a les que han tingut lloc en altres conflictes nacionals europeus, que va acabar amb aldarulls, que és una de les constants en les manifestacions unionistes. La simbologia espanyolista, l’ús preponderant del castellà i la violència protagonitzada per la minoria extremista són trets distintius d’un unionisme català que, a diferència de l’independentisme, s’escora sempre cap a la dreta i la dreta extrema. Segons Carles Viñas, la resposta massiva de l’espanyolisme el 8 d’octubre va ser una rara avis, ja que per norma, les convocatòries de l’espanyolisme solen ser molt més discretes. Quan l’unionisme s’ha manifestat al carrer no ha tingut múscul, perquè SCC no és una entitat de masses, ni estructurada territorialment i, a més, els dirigents actuals són part de l’amalgama vinculada al PP, un parit minoritari a Catalunya, o a partits i associacions de l’extrema dreta.

Aquest és un fet que no ens ha d’estranyar, perquè l’unionisme té una base popular xenòfoba com tenen molts moviments d’extrema dreta europeus i la retòrica d’alguns dels seus dirigents recull el tòpic que el sobiranisme és burgès, egoista i insolidari. Un dels triomfs de Ciutadans és haver-se constituït com un catch-all party capaç de concentrar vots provinents dels sectors ultres tradicionals però també, com s’ha constatat en les darreres eleccions, dels populars, els socialistes i fins i tot de sectors més esquerrans, pròxims a ICV i Podemos. I ho ha aconseguit explotant l’espanyolisme i un suposat conflicte lingüístic, lligat a la defensa de la unitat d’Espanya i la victimització dels castellanoparlants a Catalunya. Ciutadans és el partit serbi, per entendre’ns. Milosevic també va ser “comprès” per molts esquerrans del món, incloent-hi de catalans, com Josep Palau, antic secretari general de la Unión de Juventudes Comunistas de Espanya (UJCE) i després militant del PSOE. Palau va publicar el 1996 un llibre vindicant els serbis de Milosevic en l’editorial, ja desapareguda, Libros del Bronce, propietat de Miriam Tey quan estava casada amb Miquel Alzueta, llavors un dels propietaris de l’Editorial Columna. Un altre espectacular defensor de la tirania comunista sèrbia va ser Robert Rivera, veterà i destacat membre del PSC, provinent del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) de Joan Reventós. Tot encaixa quan es recorre a les afinitats electives. Des del 21-D són freqüents, a més, les denúncies a Twitter de dirigents de Ciutadans per una suposada discriminació del castellà en establiments comercials barcelonins —Jordi Cañas, del sector més extremista i intransigent del partit, que va plegar de la política en descobrir-se un frau fiscal seu, és un dels més actius*—. Aquest discurs, que és clarament fals però que pretén alimentar l’enfrontament intercomunitari, no és sostingut pels partits esquerrans de l’unionisme, atès que es decanten per les tesis clàssiques marxistes que identifiquen la nació amb les classes altes i dissocien la defensa dels interessos nacionals del conflicte social, a l’inrevés del que postulen la CUP i ERC, seguint la tradició de l’esquerra independentista dels anys seixanta del segle XX.

Aquest és el discurs, per exemple, d’aquells que des de les tribunes universitàries ataquen el sobiranisme des de l’entorn d’una altra entitat civil, Federalistes d’Esquerres. Presidits pel catedràtic de la UAB Joan Botella, aquesta associació agrupa, sobretot, antics comunistes i socialistes, com ara Manuel Cruz o Carme Valls-Llobet, però també als unionistes de totes les salses, Carlos Jiménez Villarejo, Victòria Camps, Andreu Mayayo o José Luis López Bulla. Un llibre recent, Clase antes que nación: Trabajadores, movimiento obrero y cuestión nacional en la Barcelona metropolitana, 1840-2017, editat per El Viejo Topo, una de les editorials més bel·ligerant en contra del sobiranisme, resumeix sense embuts quina és l’orientació d’aquests sectors esquerrans antisobiranistes, perquè no tan sols analitza l’anticatalanisme històric, sinó que es deixa anar i confon la indiferència de les organitzacions dels moviment obrer (la CNT, per exemple) amb la catalanitat o no de la classe obrera catalana. El diputat de Catalunya en Comú Xavier Domènech, professor d’història, el 2015 va publicar l’article “El color de la llibertat. Sobre lerrouxisme i catalanisme (abans i avui)” amb la voluntat de reinterpretar el lerrouxisme. És un article força enrevessat i amb molts errors —com ara creure que el Valentí Almirall del 1903 representava el mateix políticament que el que havia escrit Lo catalanisme el 1886—, que insistia en la mateixa dicotomia, malgrat que es volia distanciar del soleturisme clàssic que predomina en la historiografia catalana, el que fa que molts historiadors esquerrans analitzin del catalanisme a partir de l’estudi de les organitzacions i no pas des del poble, des de baix, tenint en compte allò que E.P Thompson anomenà “economia moral de la multitud” quan va analitzar la formació de la classe obrera anglesa. Per comprendre el lerrouxisme, escrivia Domènech, cal saber que “no es tracta d’una escissió plantejada en termes d’espanyolisme versus catalanisme, sinó en termes de classe on s’entén el catalanisme polític dominant d’aquella època en concret com a quelcom propi de la burgesia”. Una anàlisi marxista clàssica que obvia, per exemple, el que ja va quedar provat per José Álvarez Junco el 1990 en la biografia del pròcer republicà, El emperador del Paralelo: que Lerroux era un polític populista la raó de ser del qual era fomentar l’anticatalanisme i no pas promoure l’emancipació social dels treballadors.

La separació entre unionisme i sobiranisme no és tan sols política. És també intel·lectual. Ciutadans, avui principal partit unionista i anticatalanista, va començar com una associació cultural impulsada per quinze intel·lectuals catalans, majoritàriament escriptors en castellà, que el 7 de juny de 2005 van presentar un manifest, conegut com el del Taxidermista (deu el nom al restaurant de la plaça Reial, avui desaparegut, que era propietat de l’arquitecte Beth Galí i on acostumaven a reunir-se), per denunciar que “el nacionalismo confunde el análisis de los hechos con la adhesión a principios abstractos” i la deriva del Govern tripartit de Maragall (PSC) degut a l’aliança amb ERC: “Después de 23 años de nacionalismo conservador, nada sustantivo ha cambiado”. Encapçalats per Arcadi Espada, qui curiosament no es va integrar a Ciutadans però, en canvi, sí que va donar suport a UPyD el 2007 i va ser un dels fundadors de la plataforma Libres e iguales que s’oposava a la realització de la consulta del 9 de novembre de 2014, la majoria dels intel·lectuals signants del manifest estaven vinculats en aquell moment a l’edició catalana del diari El País, a la qual ja treballava l’ínclit Lluís Bassets, i constituïen una mena de rebel·lió política contra el catalanisme del PSC. Els signants del manifest Per un nou partit polític a Catalunya eren, a més d’Espada, Félix de Azúa, autor d‘un article, “Barcelona es el Titanic”, que es va fer famós a la dècada del 80 i en el qual assegurava que “ya todo pasa en Madrid”; Albert Boadella, fundador de la companyia teatral Els Joglars i espanyolista per egòlatra i mercader; Francesc de Carreras, un vell comunista fill de Narcís de Carreras, el fundador de La Caixa; Félix Ovejero, professor d’Ètica a la UB i deixeble de Manuel Sacristán; el crític literari Ponç Puigdevall, un dels pocs que signaven el manifest que escrivia regularment en català; María Teresa Giménez Barbat, avui eurodiputada integrada al grup ALDE però distanciada de Ciutadans, autora, a més, d’un revelador llibre, Citileaks: Los españolistas de la Plaza Real (Spha) que s’enceta amb un pròleg d’Ignacio Vidal-Folch, un vell escriptor anticatalanista; Ana Nuño, una veneçolana que va recalar a Barcelona el 1991 i va dirigir la revista literària Quimera, propietat de l’editor d’El Viejo Topo Miquel Riera, amic íntim d’Aleix Vidal Quadras; Félix Pérez Romera, el promotor del Foro Babel, l’any 1996, que esdevindria militant d’UPyD; José Vicente Rodríguez Mora, un economista que ara és catedràtic d’Economia a la Universitat d’Edimburg, i els filòlegs Ferran Toutain i Xavier Pericay, defensors d’un català modernitzat que va provocar molta polèmica quan van publicar Verinosa llengua (1988) i El malentès del noucentisme (1996). També eren signants del manifest els ja traspassats Iván Tubau, el periodista i actor que en la seva joventut havia estat llibertari; el novel·lista Carlos Trias, antic militant de Bandera Roja i fill del cap dels falangistes a Barcelona, Carlos Trias Bertrán; i Horacio Vázquez-Rial, un escriptor nascut a l’Argentina que va evolucionar tant ideològicament, que del trotskisme va passar als entorns del PP per esdevenir assessor d’Esperanza Aguirre, “La Lideresa”. En les reunions inicials d’aquest grup, que van començar al restaurant de l’Hotel Barceló-Sants el juny del 2004, també hi assistia Basilio Baltasar, director de la Fundación Santillana i editor del portal de blogs literaris El Boomeran(g), per bé que no va durar gaire.

el temps-3-copy jordi borras

Imatge d’una manifestació de Societat Civil Catalana a la plaça Catalunya de Barcelona / Jordi Borràs

Els impulsors de Ciutadans tenien un perfil i uns orígens polítics molt diferents del dels dirigents actuals. Eren professors universitaris i persones vinculades al món de les lletres, tal com expliquen Iñaki Ellakurría i José María Albert de Paco a Alternativa naranja: Ciudadanos a la conquista de España (Debate), però amb el temps el partit va ser colonitzat per gent que provenia de l’economia de la bombolla, lligada al boom immobiliari o als serveis jurídics de La Caixa, com el mateix Albert Rivera i el també diputat José María Espejo-Saavedra. Miguel Moreno, el propietari de Festina que va ser presentat a Rivera per Alfonso Guerra, va proporcionar la primera seu a Ciutadans, ubicada a la plaça d’Urquinaona. El sector de Rivera és el que avui té el poder a Ciutadans, després que el partit hagi sobreviscut a les purgues aplicades contra els socialdemòcrates, i és un equip molt cohesionat, repartit entre Madrid i Barcelona. Ciutadans és un partit de dreta i nacionalista espanyol que compleix a la perfecció el desig expressat pel president del Banc Sabadell, Josep Oliu, quan l’any 2016 va dir, suposo que referint-se a les classes dirigents espanyolistes catalanes, que “necessitem un Podemos de dretes”. Deu ser per això que a les eleccions europees de 2009 Ciutadans es va aliar amb la formació ultradretana i euroescèptica Libertas, a la campanya de la qual va aportar molts diners el multimilionari irlandès Declan Ganley, un dels principals contractistes militars del govern dels EUA mitjançant l’empresa Rivada Networks LLC, fundada el 2004, mentre que Miguel Durán, l’antic capitost de l’ONCE i Telecinco que en la seva joventut havia militat al PSUC i el 1995 va entrar a la UDC de Duran i Lleida, era el cap de cartell. Van fracassar.

Al llibre De Ciutadans a Ciudadanos. La otra cara del neoliberalismo (Foca), Josep Campabadal i Francesc Miralles expliquen que els exministres José Bono (PSOE) i Eduardo Zaplana (PP) són dos dels noms vinculats al poder a l’Estat espanyol que han acompanyat Rivera i li han permès erigir-se en la gran esperança de la dreta i dels sectors financers per rellevar el PP. Ciutadans ha rebut molts diners i la Sindicatura de Comptes ja ha detectat irregularitats en el seu finançament. I tanmateix, la nit electoral del 21-D es van deixar veure a la celebració dels resultats d’Inés Arrimadas a Catalunya cares ben conegudes de la burgesia catalana contràries al procés sobiranista i que abans havien donat suport als Pujol  —i, per extensió, a CiU—, del PSC o del PP, com ara el publicista Lluís Bassat, Miguel García, expresident del Club de Futbol L’Hospitalet o Vidal Quadras i el qui va ser un capellà mediàtic, el pare Apeles, vinculat al partit Comunión Tradicionalista com Javier Barraycoa, un dels fundadors de SCC. Ciutadans no va concebre el 21-D només com unes eleccions al Parlament. Per això tots els parlaments es van pronunciar en castellà. Arrimadas és un cap de pont de Rivera per intentar arribar al poder a Madrid el 2019 i implantar un model d’Estat a la manera de la FAES que dirigeix José María Aznar. O sigui, centralitzat, jacobí i autoritari.

Ciutadans va celebrar el seu primer congrés el mes de juliol del 2006. En aquesta trobada ja es va posar de manifest l’enfrontament entre el sector més esquerrà i els dretans que, com Albert Rivera, provenien del PP o dels grups extremistes de l’anticatalanisme. Els tres primers diputats de Ciutadans a les eleccions catalanes del novembre de 2006 van ser Albert Rivera, José Domingo, avui vocal de SCC i desvinculat del partit, i Antonio Robles, primer secretari general del partit, provinent d’Iniciativa No Nacionalista. L’any 2008 va agafar les regnes de la comunicació de Ciutadans Daniel Tercero per posar una mica d’ordre a les malmeses relacions entre Domingo i Robles, especialment, ja que aquest darrer es va erigir en capdavanter del sector socialdemòcrata, cada vegada més minoritari. Va abandonar ciutadans el 2009 i el 2016 va acabar fundant un petit partit, conjuntament amb Santiago Trancón, anomenat Centro Izquierda Nacional (CINC).

Daniel Tercero, com el seu germà Alejandro, és un dels periodistes més destacats de l’anticatalanisme. Ha estat fundador de La Voz de Barcelona, Factual i Crónica Global, a més de dirigir la comunicació de Ciutadans (2008-09), UPyD Cataluña durant la campanya electoral del 2014 i de Societat Civil Catalana, de 2014 a 2016. També ha estat director del Grup de Periodistes Pi i Margall (2016-2017), una associació de la qual formen part gent vinculada al PSC,  al PP o a Ciutadans o més enllà: Sergio Fidalgo, Isabel Porcel, Toni Bolaño, Antonio Gómez-Reino, Joan López Alegre, Nacho Martín Blanco, Andrea Martínez Molina, Miriam Tey, José Miguel Villarroya i Pablo Zaragoza. Els vincles amb SCC són evidents, amb el que es tanca un cercle que al principi era molt difús però al qual han anat posant ordre un entorn intel·lectual i polític, encara que hagin hagut de renunciar als principis democràtics que molts d’ells sostenien sota la dictadura franquista.

societat civil catalana-copy jordi borras

Acte inaugural de Societat Civil Catalana el 2014 / Jordi Borràs

La concentració del vot unionista en Ciutadans s’explica, també, pel gran nombre de tertulians que representen aquest sector, al principi sobrerepresentat en cadenes menors, com ara Canal 25, Badalona TV, Canal Català o Betevé. En els programes de debat d’aquestes cadenes van desfilar-hi diversos personatges que, en determinats casos, saltarien a les cadenes d’àmbit català o fins i tot estatal. Ha estat un procés llarg, que va començar als anys 90, i que ha permès que alguns d’aquests tertulians hagin fet al salt a la política i al revés. Un dels primers a combinar militància i comentarisme als mèdia va ser el mataroní d’adopció Joan López Alegre, que va ser secretari de Nuevas Generaciones del 1986 al 1991, regidor a Mataró i diputat del PP al Parlament del 2004 al 2006. Des de fa temps dona suport a Ciutadans i és un tertulià assidu de RAC1 i Catalunya Ràdio i TV3. Nacho Martín Blanco va començar al revés, però el seu trajecte ha estat el mateix, del PP cap a Ciutadans. El 21-D va ser elegit diputat en les llistes del partit taronja. Poc abans de les eleccions, López Alegre i Martín Blanco van anunciar que deixaven TV3 i Catalunya Ràdio, en una prova manifesta que són més militants que analistes.

De les tertúlies també n’ha sortit gent com Juan Arza, el dimissionari secretari d’Estudis del PP que abans havia estat responsable de premsa de SCC, o l’egarenca Sonia Sierra, l’agra diputada de Ciutadans, vinculada a Carlos Carrizosa, que va començar com a regidora a l’Ajuntament de Barcelona i escriu articles incendiaris a EconomiaDigital i Crónica Global. Com que cal criticar TV3 sempre, ha arribat a criticar la televisió pública per no emetre Ciutat Morta, el documental protagonitzat per Rodrigo Lanza, un dels okupes que van provocar la tetraplegia d’un guàrdia urbà de Barcelona, tot i que ara ha quedat demostrat que aquest senyor és més aviat un personatge violent. Sierra no rectifica mai, encara que no tingui raó, i TV3 acabés emetent el citat documental. Toni Bolaño és un dels casos més sonors de canvi de jaqueta per defensar l’unionisme. Va ser cap de premsa de José Montilla, a la Generalitat i al Ministeri, quan era del PSC, després d’haver-hi aterrat des de les files del PSUC. Ara se situa en la frontera entre els socialistes, als quals defensa a Espanya, i Ciutadans, a qui dona suport a Catalunya i a Europa. És membre del consell editorial de Crónica Global, el digital més pròxim a Ciutadans.

Però el tertulià més longeu de l’unionisme és Miquel Porta Perales, un professor de secundària, ja jubilat, que en la seva joventut va coquetejar amb el trotskisme, per bé que amb els anys va situar-se en el nínxol de la dreta unionista. Un nínxol que va compartir amb Francisco Caja, fundador el 1998 de Convivència Cívica Catalana, una de les primeres associacions unionistes i anticatalanistes, i que es va presentar en públic, ves per on, a l’Hotel Barceló-Sants. Caja, de caràcter explosiu (va ser expedientat per la UB per agressions a una professora), és patró fundador de la Fundación para la Defensa de la Nación Española (Denaes), constituïda el gener del 2006 i que actualment presideix Gustavo Bueno i dirigeix Santiago Abascal, el cap de Vox que participa com a acusació particular contra els polítics i líders cívics del sobiranisme perseguits a partir del 155. A Denaes també eren patrons, entre altres, Fernando García de Cortázar, Jon Juaristi, Amando de Miguel, Aleix Vidal-Quadras —avui a Vox— i Adolfo Prego, el jutge que va admetre la querella de Manos Límpias contra Baltasar Garzón. Malgrat el seu currículum com a guru antiimmersió lingüística, Caja va ser vetat per alguns dels 15 intel·lectuals que van reclamar la formació del Ciutadans en l’acte de presentació del Manifest del Taxidermista.

L’unionisme a Catalunya té antecedents molt llunyans. Ciutadans ha esdevingut el partit de la dreta nacionalista espanyola, anorreant el PP el 21-D. També ha provocat una via d’aigua en el PSC perquè molts dels intel·lectuals i periodistes que li donaven suport en el passat s’han decantat per un unionisme anticatalanista i repressiu. La davallada socialista no l’ha contingut ni el seu suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que ha deixat sense efecte el principi d’autogovern recollit per l’Estatut d’Autonomia, ni la indissimulada permissivitat dels seus càrrecs electes amb la repressió aplicada pel PP contra els polítics sobiranistes.

Publicat a El Temps, núm. 1757 · 13/02/2018

* Durant el temps transcorregut entre que vaig escriure l’article i quan aquest es va publicar, l’exdiputat de Ciutadans, Jordi Cañas, va ser absolt pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del delicte de frau fiscal pel qual estava sent investigat. L’exdiputat –un dels més bel·ligerants contra el Procés en aquella època–, va deixar l’escó el 2014 quan es va fer pública la seva imputació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s