“Okupes”, polítics i tertulians

Divendres de la setmana passada vaig coincidir a la tertúlia de COMRàdio amb Ferran Espada i Isabel-Clara Simó. Inevitablement, vam parlar dels aldarulls que havien tingut lloc al centre de Barcelona arran del desallotjament de l’edifici ocupat a la plaça de Catalunya. Atès el format que ara tenen aquestes tertúlies del matí amb Jordi Duran, que conviden un especialista per debatre el tema central del dia, va incorporar-se a la conversa Pere-Oriol Costa, catedràtic de Comunicació Política a la UAB i coautor del llibre Tribus urbanas: el ansia de identidad juvenil, entre el culto a la imagen y la autoafirmación … Continua la lectura de “Okupes”, polítics i tertulians

Una anècdota reveladora

He aprofitat aquest estiu per llegir el llibre Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), publicat per l’editorial A Contravent, de Quim Torra. L’obra és un compendi de les vivències del veterà Albert Manent com a director general del Departament de Cultura en els primers governs del president Jordi Pujol. Concretament, del 1980 al 1988. Hi aborda la tasca de tres consellers, Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer. Mentre llegia els primers capítols d’aquest llibre tenia la sensació que alguna cosa no quadrava del tot. Manent explica que l’estiu del 1979 Jordi Pujol va desplaçar-se amb bicicleta des de … Continua la lectura de Una anècdota reveladora

Una reflexió estiuenca

En una agradable vetllada que va tenir lloc en una casa situada a la falda de la serra de Collserola, una colla d’amics de joventut, retrobats de fa ben poc, parlàvem del bé i del mal asseguts de cara a la ciutat de Barcelona i del mar, immens des de la distància. Parlàvem, sobretot, de política, que és el que ens havia unit quan érem joves. La conversa anava i venia, doncs, del passat al present, de quan compartíem crits i pancartes a l’amable discrepància actual. És veritat que no sempre és així quan parles amb amics d’abans. Vull dir … Continua la lectura de Una reflexió estiuenca

I mentrestant, què?

  L’Avui d’ahir (05-09-10) va publicar tres articles que signaria de gust i sense fer-hi gaires esmenes. Un era de Salvador Cardús, l’altre de Ferran Mascarell i el tercer de Jaume Sobrequés. Els explicaré per què. Una vegada em vaig enfadar molt per un article que Salvador Cardús va dedicar-me, Creure en el país (12 de juny de 2009) amb el qual responia (o simplement comentava, no ho sé) les tesis d’un que servidor havia publicat amb el títol, La il·lusió per l’Estat (1 de juny de 2009). Al meu blog vaig replicar-lo amb una virulència que, segurament, era innecessària. … Continua la lectura de I mentrestant, què?

Per evitar l’estrès de la rentrée

S’acaba l’agost i comença el curs polític. De fet, comença per acabar-lo definitivament. Més tard o més d’hora, aquesta tardor hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. He escrit en un altre lloc (vegeu post anterior)  que els set anys de tripartit han estat una veritable màquina de triturar. De triturar polítics i el mateix model de coalició, que al final s’ha demostrat ineficaç. Cap líder del Pacte del Tinell no ha sobreviscut a l’experiment. I molts diputats i diputades del tripartit, tampoc. I és que quan allò que lliga una coalició és l’interès per ocupar el poder més que … Continua la lectura de Per evitar l’estrès de la rentrée

La màquina de triturar

L’absència dels consellers Carod-Rovira, Huguet, Saura, Baltasar i Castells a les llistes electorals d’ERC, ICV-EUiA i PSC, respectivament, és tot un símptoma que arriben canvis. Els dos tripartits, però especialment el segon, han estat vertaderes màquines de triturar polítics. El primer, a més, es va cruspir el president de la Generalitat, i això vol dir caça major, que va ser traït pel seu partit, al capdavant del qual hi havia l’actual president, José Montilla. Aquell trident que l’any 2003 formaven Carod, Maragall i Saura ha desaparegut políticament molt més de pressa que Jordi Pujol, al qual els va costar batre … Continua la lectura de La màquina de triturar

Final de temporada

El final de la temporada política va acompanyat de molta confusió. Vagis on vagis i parlis amb qui parlis, tothom prediu l’arribada del canvi després de les eleccions de la tardor, ja siguin al principi o al final de l’estació. Fins i tot diria que la gran majoria de la gent que el pronostica el desitja, aquest canvi. El que és innegable, perquè ho corroboren els mateixos interessats a sota veu i en veu alta (ho ha escrit el conseller Maragall, però també ho han dit José Zaragoza i Miquel Iceta), és que no són gaires els partidaris de repetir … Continua la lectura de Final de temporada

Cap a la segona transició: el sobiranisme

Més enllà dels resultats sobre la intenció de vot en les pròximes eleccions autonòmiques, per altra part prou reveladors de la voluntat de canvi que hi ha avui a Catalunya i el descens dels partits que donen suport a l’actual coalició governant, ahir l’enquesta de La Vanguardia revelava un altre fenomen de gran abast. Per primera vegada en aquesta mena de sondejos, els partidaris de la independència de Catalunya són majoria. Certament, l’enquesta, realitzada entre el 12 i el 14 de juliol amb un univers de 1.000 entrevistes i un interval de confiança del 95,5%, reflecteix que el 47% dels … Continua la lectura de Cap a la segona transició: el sobiranisme

L’amarga decadència

El final de la legislatura a Catalunya és dramàtic. La sensació de fracàs polític és total. El sectarisme campa a cor què vols entre les files del tripartit. I això és, certament, dolent. I ha perjudicat, també, les formes, que a Catalunya cada vegada s’assemblen més a les madrilenyes. Fins a un cert punt aquest nerviosisme del tripartit s’entén. Al capdavall, ha de ser realment dolorós de constatar, després de tants anys d’esperar batre Jordi Pujol i poder governar, que el tripartit ha estat, certament, aquell “artefacte inestable”, sense rumb ni projecte, de què parlava el conseller Ernest Maragall en … Continua la lectura de L’amarga decadència

Entre la indiferència i la impotència dels poderosos

En un article recent d’Ian Buruma titulat La impotència dels poderosos, aquest historiador holandès que ja fa anys que viu i ensenya a Nova York explica que el que la gent anhela en temps d’incertesa és trobar un lideratge fort. Davant el reptes que es plantegen, la gent busca figures carismàtiques que prometen netejar la política, desfer-se de la corrupció i defensar les persones dels polítics egoistes i, sobretot, de la invasió dels estrangers que ens amenacen amb costums estranys i religions que no són la nostra. Són els típics populistes que ofereixen solucions màgiques i simples a problemes complexos. … Continua la lectura de Entre la indiferència i la impotència dels poderosos