Home

cahnnc-1922

He aprofitat aquest estiu per llegir el llibre Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), publicat per l’editorial A Contravent, de Quim Torra. L’obra és un compendi de les vivències del veterà Albert Manent com a director general del Departament de Cultura en els primers governs del president Jordi Pujol. Concretament, del 1980 al 1988. Hi aborda la tasca de tres consellers, Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer.

Mentre llegia els primers capítols d’aquest llibre tenia la sensació que alguna cosa no quadrava del tot. Manent explica que l’estiu del 1979 Jordi Pujol va desplaçar-se amb bicicleta des de Premià de Dalt fins a Sant Vicenç de Montalt, on tenia la residència estival Max Cahner, per oferir-li la conselleria de Cultura en el cas hipotètic que guanyés les eleccions. En un país tan poc avesat a la professionalitat política, em va sobtar l’audàcia de Jordi Pujol, que demostrava ser un policy maker de veritat, més que cap altre dirigent d’aleshores. Cahner es va prendre l’encàrrec amb seriositat i amb la mateixa professionalitat que el futur president. Diu Manent que des de la tardor del 1979, Max Cahner es reunia cada setmana amb un nucli petit d’incondicionals (Miquel Sellarés, Miquel Vilar i Manent mateix) per planificar, encara que fos en el buit, allò que seria el posterior Departament de Cultura. Manent reprodueix fins i tot un esquema de la possible estructura que havia de tenir i els àmbits competencials que havia d’abastar.

En un altre article us parlaré d’allò que per a mi han estat els èxits i els fracassos de la política cultural pujolista. Aquí només volia constatar la fina frontera que llavors separava diversos grups nacionalistes. I és que allò que no em quadrava de l’explicació de Manent era el tempo, atès que el mes de setembre del 1979 Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs, Max Cahner i Miquel Sellarés van intentar impulsar una proposta de candidatura al Parlament de Catalunya en l’àmbit del nacionalisme d’esquerres. És cert que Sellarés i Cahner es van retirar del projecte de Nacionalistes d’Esquerra abans de les eleccions del 1980, però encara ara recordo la presència de Cahner en un sopar informal a El Siglo aquella funesta nit electoral que va fer evident que l’efervescència de la propaganda no sempre lliga amb uns bons resultats electorals. Nacionalistes d’Esquerra es va estimbar i Cahner va ser conseller de Cultura el 1980, amb la forta oposició de l’esquerra oficial, en un govern on hi havia més independents provinents de l’esquerra que no pas en el govern Sarkozy del 2007.

Publicat a El Temps, núm. 1.369

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s