Home

universitats

Des del 2005, el Times Higher Education i QS publicaven una llista conjunta per comparar la qualitat i la competitivitat de les universitats de tot el món. Enguany, però, cadascú ha publicat la seva llista. La setmana passada es va donar a conèixer el rànquing QS de les universitats millors del món, el qual ha provocat un cert enrenou. A partir de les entrevistes fetes a 9.000 professors i investigadors universitaris, aquest rànquing avalua, a diferència d’altres que també tenen molt de prestigi (el Shanghai i el weometrics), la qualitat de la investigació i de la docència, la ràtio alumne-professor, el nombre de graduats que troben feina i l’opinió que en tenen els que els contracten i la internacionalització de cada universitat, entre altres aspectes. Aquest rànquing, i també a diferència dels altres, publica llistes per àrees de coneixement, cosa que ens permet saber més clarament en quina àrea destaca cada centre universitari.

L’enrenou per la publicació, una vegada més, del rànquing QS l’ha provocat constatar que només la UB i la UAB hi destaquen una mica. Dic una mica perquè entre les 200 primeres universitats del món, la UB ocupa el lloc 148 del rànquing i la UAB el 173. I tanmateix, no està malament tenint en compte, per una banda, que escalen posicions i, per l’altra, que la següent universitat que esmenta la llista, la UPF, ocupa el lloc 336. La distància que separa les dues universitats barcelonines tradicionals de la tercera és tan gran, que desfà aquell mite segons el qual la UPF és una mena de Harvard a la catalana. A pesar de les inversions i els privilegis, a la UPF li cal millorar molt per assolir un estatus tan pretensiós. Per especialitats, la UB i la UAB tenen una valoració encara millor: en Arts i Humanitats la UB ocupa el lloc 72 (el 2009 ocupava el 106) i la UAB el 95 (abans ocupava el 158); en Ciències de la vida i Medicina la UB se situa al lloc 68 (el 2009 al 107) i és l’única esmentada; en Ciències Naturals la UB és la número 54 del món (abans 66) i la UAB la número 71 (abans 97). Només en les àrees de Ciències Socials i Tecnologia i Enginyeria destaquen altres universitats catalanes: en el primer cas, la UPF ocupa el lloc 62 (el mateix que l’any 2009) i la UAB baixa del 70 que ocupava el 2009 al 85; mentre que en el segon cas, la UPC se situa al lloc 95, per bé el 2009 ni tan sols era esmentada.

En fi, és evident que els sistema universitari català és desigual i descompensat. Tenim unes 10 universitats, quatre de les quals són privades, si no m’erro (UVic, UIC, URL i UOC). A tot el món es dóna la circumstància que les universitats més ben posicionades són privades. Aquí no. I és que les universitats privades no són capaces de competir amb les públiques per una qüestió ben simple: llevat d’honroses excepcions, el professorat de les universitats privades encara està més mal pagat que el de la pública. I d’això se’n ressent l’equip humà del qual poden disposar i la dedicació del professorat a la docència i a la recerca. És clar que un dels grans inconvenients del sistema universitari català és la funcionarització del professorat, que l’immobilitza i el fa poc competitiu. Si la majoria de les universitats catalanes fossin privades i poguessin contractat el professorat segons l’estratègia que es marqués cada universitat, les coses anirien d’una altra manera. No vull dir que les universitats públiques hagin de desaparèixer. No, no és això. L’únic que dic és que mentre l’organització sigui tan burocràtica i el professorat estigui encadenat a una cadira sense gaire més estímuls que anar fent, escandalitzar-se pel lloc que ocupen les universitats del país en un rànquing d’excel•lència em sembla inútil. Cal canviar moltes coses, més enllà dels plans docents, que és el que s’està fent ara per adaptar-lo a Bolonya, i invertir més diners en educació superior. I vincular-ho, a més, als resultats. Malament rai si tota la inversió ha de sortir de l’erari públic. Cal que les empreses (i tant m’és que siguin laboratoris farmacèutics com editorials) es comprometin a invertir en educació i recerca.

Que les universitats catalanes no destaquin en els rànquing de qualitat del món és la conseqüència lògica d’un sistema universitària català (que no és altre que l’espanyol) deficient, burocratitzat i poc competitiu. Vejam quin dia comencem a pensar com superar aquests dèficits sense prejudicis. Potser serà llavors que escalarem posicions els rànquings de qualitat universitària.

Publicat a elsingulardigital.cat, 13/09/10.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s