Home

tea-party-1919

La victòria de Christine O’Donnell en les primàries republicanes de Delaware va omplir les portades del dimarts de la setmana passada de tots els diaris del món. O’Donnell, representant de l’anomenat Tea Party, va aconseguir batre l’establishment republicà i es va assegurar la nominació amb un ideari polític molt i molt simple però efectiu. Segons aquesta rèplica gairebé clònica de l’excandidata republicana a la vicepresidència dels EUA, Sarah Palin, els republicans han perdut la seva essència perquè han abandonat els principis sobre els quals es va fundar el país. Això és: la religió, el patriotisme extrem i el puritanisme. O’Donnell no és un cas aïllat. El nou conservadorisme nord-americà s’estén per tota la geografia. Hi ha altres exemples, com el de Sharron Angle, a Nevada, que defensa l’abolició del Ministeri d’Educació, la sortida dels EUA de les NN.UU. o bé que les mares no treballin, a més de ser contrària a l’avortament; Rand Paul, a Kentucky, el qual fa propostes com ara l’eliminació de la Reserva Federal o la modificació de part de la llei de Drets Civils, del 1964, referida a l’abolició de la segregació; Carl Paladino, un antic demòcrata passat al moviment del Tea Party, que lluita per esdevenir Governador de Nova York; Mike Lee, a Utah, que és partidari d’eliminar la majoria de ministeris, incloent-hi els d’educació i energia, a més de propugnar la total privatització del servei de salut; Joe Miller, a Alaska, d’on va sortir Palin, que recela de la teoria sobre el canvi climàtic i reclama, com els altres, la supressió del Ministeri d’Educació. En fi, una nòmina de dissidents que han provocat un gran terratrèmol en la política nord-americana. Una sotragada que també atia l’antic líder dels republicans a la Cambra de Representants, Newt Gingrich, quan en un discurs que va fer el cap de setmana passat davant la V Cimera dels Votants amb Valors assegura que als EUA s’ha arribar al punt: “en què el nostre establishment es deixa anar i aplica unes polítiques que tindran uns efectes desastrosos perquè, fonamentalment, s’oposen a la supervivència d’Amèrica tal com ara la coneixem”.

El nou conservadorisme nord-americà apel·la al més profund de l’ànima humana: la necessitat de preservar allò que hom considera propi, característic, i que es percep com a essencial. Quan Newt Gingrich barreja l’oposició —ben raonable, per cert— a una possible aplicació de la Xaria (la llei islàmica fonamentada en l’Alcorà) amb l’oposició —que ja no trobo raonable— a la construcció d’una mesquita a prop de la zona zero, aprofita aquesta falsa analogia per carregar contra la immigració, les religions que no són la seva i contra una administració que considera massa permissiva amb els “estrangers”. El més perillós de tot plegat és que una proposta raonable serveix per justificar-ne una altra de completament racista i discriminatòria. És el populisme de sempre, que s’adreça a grups socials perjudicats per la crisi econòmica, descontents amb la pèrdua de valors, i que se senten seduïts per líders carismàtics que sovint es presenten com a revulsiu en contra de l’statu quo. Als EUA ja hi havia hagut un grup així, el Populist Party, creat el 1892, que era un grup eminentment agrari, que tenia una certa semblança amb l’actual moviment del Tea Party, el qual també arrenca en els estats, diguem-ne, menys metropolitans i cosmopolites. Però aquest populisme, que com els grans oradors del segle XIX és molt eficient en l’ús de les xarxes socials d’Internet, especialment twitter, no és un fenomen merament nord-americà. Hi ha exemples a tot arreu. A Holanda, per exemple, Geert Wilders s’ha fet un lloc amb un discurs diferent al dels polítics tradicionals perquè és contrari a la correcció política habitual, a l’estil del desaparegut Pim Fortuyn, que fou assassinat el 2002 precisament per aquest motiu. I sense anar gaire més lluny, aquesta és l’opció de Montserrat Nebrera i aquesta seva particular manera d’expressar una dissidència amarada de grandiloqüència antipolítica, tal com va voler escenificar als peus del monument al Timbaler del Bruc. Com també l’és la deriva demagògica i radical d’Alícia Sánchez Camacho i del seu abanderat badaloní, Xavier García Albiol, quan es llancen amb gana damunt la qüestió de la immigració romanesa als barris humils de Badalona per arrencar uns quants vots entre la població autòctona. Els enutja Josep Anglada i l’èxit de PxC en algunes poblacions amb problemes de convivència, però, de fet, n’emulen les formes i l’argumentari. Fan el que calgui per obtenir un vot, cosa que també farien els polítics convencionals als quals critiquen.

Al capdavall, aquest populisme que s’expressa en el moviment Tea Party o en altres formes menys estructurades de contestació a l’establishment, representa una nova “modernitat reaccionària”, que en altres èpoques va donar peu al monstre del totalitarisme. Com aleshores, recolza en la crítica a la democràcia liberal clàssica i en l’exigència d’uns valors forts de caire cristià, a més de vantar-se d’una suposada superioritat civilitzadora. Hi ha un no sé què de venjança en aquesta manera d’oposar-se als excessos de l’intervencionisme socialdemòcrata, del multiculturalisme eixorc i de l’informalisme mal educat. Ha estat Ian Buruma que ha dit que cada vegada són més les persones de diversos països democràtics que no se senten representades i que manifesten sentiments d’ansietat i enuig contra la política. I que culpen a les elits del desastre. A hores d’ara, doncs, tan sols els cecs i els dogmàtics de l’altre bàndol —dels progres, vull dir— no reconeixen que la política, i la vida en general, han caigut en una profundíssima crisi de valors. L’antídot contra un conservadorisme reaccionari avui en alça és apostar, sobretot, per la regeneració de la política. I per començar, cal expulsar-ne els inútils i els aprofitats per donar opció als que tenen vocació de servei i defensen unes idees ajustades als ideals democràtics. La demagògia es combat amb idees raonables, amb el diàleg i amb la conciliació i no pas amb demostracions exagerades de reprovació. Qui fa escarafalls de tot contribueix a engreixar els demagogs.

Publicat a elSingularDigital, 20/09/10.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s