Home

alex-salmond-001-1920

El dilluns 6 de setembre, el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, va haver d’admetre el que ja fa temps que se sap a Escòcia i que aquí ningú no ha volgut reconèixer fins que no hi ha hagut més remei: el Partit Nacional Escocès (SNP) no té prou suport parlamentari per convocar el referèndum sobiranista que havia promès en el programa electoral que va donar-los la victòria, per bé que per la mínima (un escó més que els laboristes), l’any 2007. Alex Salmond, que va esdevenir premier gràcies al suport dels Verds, finalment s’ha decidit a ajornar la convocatòria de l’esmentat referèndum fins després de les eleccions al Parlament d’Edimburg, que s’han de celebrar el 5 de maig de l’any que ve. A la cambra de Holyrood, a més, els unionistes (demòcrates liberals, conservadors i laboristes) hi són majoria i, per tant, l’SNP no hauria obtingut el beneplàcit per tirar endavant una convocatòria sobiranista com aquesta. Una retirada a temps és millor que una derrota heroica.

Els nacionalistes escocesos són d’admirar, perquè, malgrat algunes excepcions força excèntriques, en general aborden aquesta mena de debats des de la política més que no pas des dels budells. Vull dir que encara no he detectat desqualificacions grotesques com les que podríem escoltar aquí per haver pres una decisió tan transcendental com aquesta. Vaja, que no hi ha ningú que s’hagi atrevit a etzibar-li que és un botifler. La tradició anglosaxona (i en aquest sentit els escocesos ho són) tendeix a discutir aquestes coses políticament. No dic que no hi hagi disputes amargues. N’hi ha, i de ben fortes, com ara la divisió entre catòlics i protestants, que és més o menys semblant al que passa a Irlanda del Nord, però la disputa entre els uns i els altres no es tan ridícula ni primitiva com va plantejar-la Rafael Ramos, corresponsal de La Vanguardia, en una nefasta crònica titulada Las fronteras invisibles de Glasgow. Religió i futbol són, sí, senyor, dues formes de representació simbòlica de la diferència a Escòcia i a molts altres llocs del món, però ni els nacionalistes de l’SNP, ni encara menys el primer ministre Alex Salmond alimenten aquests tipus de disputes. L’Escòcia d’avui dia no és ni de bon tros eminentment tribal i sectària com assegura Ramos, fins al punt, diu, “que todavía vive como si hubieran sido ayer las guerras entre reyes de una religión y de la otra”. Les obsessions dels periodista són tan fortes que transformen la realitat en una caricatura.

Al cap de poc temps d’haver arribat al poder, concretament el 14 d’agost del 2007, el govern nacionalista de l’SNP va publicar el llibre blanc Choosing Scotland’s Future: A National Conversation: Independence and Responsibility in the Modern World, que es convertí en el full de ruta per preparar el referèndum independentista, ara desestimat, que havia de tenir lloc el 30 de novembre del 2010, diada nacional escocesa, que coincideix amb la celebració de la festivitat de Sant Andreu, el patró. En el prefaci d’aquest llibre Salmond afirmava que: “Siguin quines siguin les diferències entre els partits polítics, el missatge de les eleccions [d’aquell any] és evident: la posició constitucional d’Escòcia ha d’avançar”. Realment no estava tan clar, però el premier escocès argüia que encapçalava el primer govern nacionalista des de l’establiment de l’autonomia d’Escòcia, “de manera que posaré la independència sobre la taula, i ressaltaré els beneficis i les oportunitats que pot generar”. I tanmateix, també deia: “Reconec que hi ha d’altres opinions en el nostre país, que també estan representades al Parlament […]. Per tant, proposo que tinguem un debat nacional sobre el nostre futur, que permeti que la gent d’Escòcia argumenti, reflexioni i, posteriorment, decideixi el tipus de govern que millor ens prepara per al futur. Aquest document vol ser el punt de partida i l’inspirador d’aquest debat nacional. Per això, explora les àrees en què Escòcia podria assumir més responsabilitats –com ara el treball, les finances nacionals, o la legislació en seguretat pública com les armes de foc–, així com el concepte d’independència, i més avenços constitucionals a la Gran Bretanya”. En fi, un gran exercici de democràcia. Segons aquest llibre blanc, el referèndum contindria dues preguntes: la primera demanaria als votants si donen suport a l’augment de poder del Parlament escocès. La segona, si aquest poder ha de permetre arribar a la declaració d’independència. Tot plegat d’una claredat absoluta.

Què ha passat, doncs? Deixant de banda el que ja he indicat abans, que Salmond ha admès que de moment era del tot impossible que la proposta obtingués prou suport per esdevenir llei, en la decisió d’abandonar hi ha influït, i molt, la crisi econòmica. Una crisi que ha enfonsat Irlanda, el gran exemple per a Escòcia, i que ha obligat al rescat del Bank of Scotland. Per tant, el risc de fractura i les dificultats econòmiques han fet veure a l’SNP que el referèndum posava en situació de risc la mateixa proposta independentista. L’SNP ha optat per la realpolitik, i vincula l’augment del seu poder a una més gran capacitat econòmica que ajudi el país a sortir de la crisi. I fa bé, perquè és més important preservar l’ideal que no pas cremar-lo imprudentment. L’estratègia a partir d’ara és que les eleccions de l’any vinent es plantegin en clau, per dir-ho en termes nostres, del dret de decidir. Com assenyalava Quim Aranda en una de les seves cròniques: “La marca SNP suposaria, en aquest context, el xec en blanc que permetria als escocesos decidir lliurement el propi futur”. Els recorda alguna cosa, això?

Publicat a l’Avui, 20/09/10.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s