Home

boadacolorefleestiu-1924

En una agradable vetllada que va tenir lloc en una casa situada a la falda de la serra de Collserola, una colla d’amics de joventut, retrobats de fa ben poc, parlàvem del bé i del mal asseguts de cara a la ciutat de Barcelona i del mar, immens des de la distància. Parlàvem, sobretot, de política, que és el que ens havia unit quan érem joves. La conversa anava i venia, doncs, del passat al present, de quan compartíem crits i pancartes a l’amable discrepància actual. És veritat que no sempre és així quan parles amb amics d’abans. Vull dir que no sempre els meus amics de joventut són tan civilitzats, sobretot perquè aquells que han quedat enganxats en la nostàlgia antifranquista psuquera gasten una supèrbia que no admet discrepàncies de cap mena. Mostren una superioritat moral confeccionada a base d’una ideologia prêt-à-porter que de vegades fa riure. Idees seriades que sembla que ho expliquin tot de la vida, per bé que, en realitat, només són una mera fórmula retòrica. Però a Collserola, mentre es ponia el sol i la fresca i el vi ens ajudaven a deixar-nos anar, ningú no va gosar alliçonar ningú. A aquestes alçades de la vida seria una mica ridícul.

La majoria dels reunits en aquest sopar estiuenc eren molt crítics amb la política professional. Més ben dit, n’estaven decebuts i manifestaven patir aquell cansament amb relació a la política catalana que sovint es repeteix en molts altres sopars i reunions informals. El que em va resultar més sorprenent, però, és que l’escepticisme actual d’aquests sigui conseqüència del que consideren un gran fracàs del tripartit: la ineficiència administrativa, la manca de projecte i la fatxenderia d’alguns alts càrrecs de la Generalitat. Que servidor comparteixi un diagnòstic tan server com aquest no té cap valor, perquè tothom qui em coneix sap que des del primer dia em vaig manifestar contrari a la coalició que governa Catalunya des del 2003. El que és notícia, si de cas, és que això ho diguin persones que normalment voten ICV-EUiA. I aquesta seva decepció amb el que ha fet el tripartit durant set anys els porta a l’escepticisme total. Suposo que deu ser molt dur estar segur que “els teus” farien les coses molt millor que els obscurs “funcionaris convergents” i que després en tinguis dubtes. És una reacció emocional més que no pas política. Per això, i malgrat que em sobti, no és estrany que gent com els meus amics, els quals tenen una formació política molt superior a la mitjana, acabin repetint el mateix discurs antipolític que podria fer-te un veí de l’escala sense cap mena de formació i, encara menys, de compromís ideològic amb ningú. En fi, que la raó estètica ofega la raó política, que és el fonament de la democràcia. No vull dir que els meus amics siguin antidemòcrates, senzillament és que, davant la pèrdua de la fe política que els ha portat a la desil·lusió ideològica, es converteixen en prepolítics.

L’escepticisme polític que s’ha apoderat d’aquells que s’autoproclamen progressistes és, segons com, l’avantsala del cinisme. I ho és, precisament, perquè no comporta una real predisposició a dubtar, que és el que seria lògic quan una proposta política ens ha decebut, sinó perquè els llança als braços de la raó emocional, que és una actitud esotèrica i impúdica. A més d’impròpia d’aquells que diuen voler canviar el món. El debat sobre l’ús emocional del llenguatge i els marcs conceptuals en la comunicació política ha fet molt de mal. Ja sé que els que especialistes en aquesta mena de coses s’enfadaran, però em fa l’efecte que llibres com el de George Lakoff, Don’t think of an elephant! (‘No pensis en un elefant!’) resulten tan nocius per a la raó política com aquell nefast manual marxista de Marta Harnecker que llegíem de jovenets. I si abans es tractava de servar una adhesió ideològica a prova de bomba, ara només queda apel·lar a les emocions per continuar adherit a unes sigles o bé per dipositar mecànicament una papereta en una urna. Emocionar-se i emocionar per continuar aferrat a allò que la realitat ja t’ha demostrat que no rutlla. Potser sí que té raó Tim Pethick, pioner del màrqueting emocional, quan assegura que hom està més condicionat per les xarxes socials que l’envolta que no pas per les circumstàncies, bones o dolentes, que viu. No dic que no sigui important que la política estigui lligada als sentiments. No. És clar que no. La política també ha de fer vibrar, ha de transmetre emocions, però com deia Gramsci: el poder es guanya amb les idees i amb la capacitat d’adaptar-se als canvis, que és la vertadera intel·ligència emocional.

No exagero pas quan explico que l’actitud dels meus amics era més sentimental que política en constatar el “final d’una il·lusió”, per dir-ho a la manera de Françoise Furet. Una il·lusió que no era altra que un d’aquells bessons totalitaris que va engendrar el segle XX. En un moment donat, servidor va intentar explicar que la sensació de derrota que ha encomanat el tripartit a la gran majoria de la societat només es podia capgirar afavorint el canvi polític. Em van veure a venir. Aleshores es van refugiar de nou rere el tòpic segons el qual no hi ha ningú que pugui liderar aquest canvi i que tots els polítics són iguals… Al final d’aquella magnífica sobretaula a la llum d’unes espelmes i del cel estrellat d’una calorosa nit d’estiu, vaig constatar fins a quin punt puc estimar uns amics amb els quals no em cal compartir ni una sola idea política. És la distància que separa el sentiment de la política.

Publicat a l’Avui, 06/09/10. Il·lustració: Fragment del dibuix de Daniel Boada per a l’edició impresa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s