Home

boada_saura-1917

Divendres de la setmana passada vaig coincidir a la tertúlia de COMRàdio amb Ferran Espada i Isabel-Clara Simó. Inevitablement, vam parlar dels aldarulls que havien tingut lloc al centre de Barcelona arran del desallotjament de l’edifici ocupat a la plaça de Catalunya. Atès el format que ara tenen aquestes tertúlies del matí amb Jordi Duran, que conviden un especialista per debatre el tema central del dia, va incorporar-se a la conversa Pere-Oriol Costa, catedràtic de Comunicació Política a la UAB i coautor del llibre Tribus urbanas: el ansia de identidad juvenil, entre el culto a la imagen y la autoafirmación a través de la violencia (Paidós, 1996). La conversa va ser mogudeta, sobretot perquè servidor no es va sumar a l’opinió dels contertulians, i en especial de Costa, segons la qual els okupes fan una anàlisi molt acurada de la realitat social perquè culpen de tots els mals de la societat actual al capital financer i no sé si va dir especulatiu, que és el que hauria escaigut. Que nois i noies que encara no arriben als vint anys redueixin la complexitat social a això és normal. Tothom ha estat jove i sap què deia i què feia aleshores, però que aquest sigui l’argument dels que observen els moviments juvenils per justificar-ne els comportaments, em sembla fora de lloc. Més ben dit, em sembla inconsistent.

Com sempre passa en les tertúlies, una cosa porta a un altra. I, és clar, dels okupes es va passar a l’actitud del Sr. Joan Boada, secretari general del departament d’Interior, que és l’encarregat de l’ordre públic. Durant l’actual legislatura ja hem pogut constatar que ICV-EUiA no estan a l’alçada de les responsabilitats que tenen. En cap lloc del món, crec jo, el segon càrrec més important del departament d’odre públic hauria encapçalat una manifestació. Ni el dia que estava convocada una vaga general ni mai. Un càrrec del govern no pot fer dos papers alhora. O ets govern o ets manifestant, però no és pot ocupar un lloc tan important com la secretaria general del departament d’Interior i abandonar les teves funcions institucionals per manifestar-te, a més, en contra d’una part del teu govern. Perquè el 29-S Joan Boada es va manifestar en contra d’una llei que s’ha aprovat amb els vots del partit del president de la Generalitat, el qual està integrat en el mateix grup parlamentari que el president Rodríguez Zapatero, real promotor de la cosa. Però és que si, a més a més, aquell dia els okupes i tota les tribus antisistema que viuen a Barcelona es dediquen a destrossar el centre de la ciutat, l’actitud de Boada és, senzillament, el reflex de la incompetència. A desgrat del diu el seu cap, Joan Saura, el secretari general d’interior no té el dret constitucional de manifestar-se. Al contrari. És ell qui, entre altres, ha de garantir els drets constitucionals dels ciutadans, incloent-hi el de manifestació, el de no fer vaga si no es vol i el de preservar la seguretat de les persones i del béns. És per això que Boada no podia deixar el seu lloc de responsabilitat en un dia com aquell, encara que ell no sigui el cap directe del Mossos d’Esquadra.

Però com ja s’ha dit abastament. La incompetència només es combat amb decisió i eficiència. Però això resulta tan llampant que el president Montilla no hagi pres la decisió de destituir Boada. En no fer-ho a temps, ara ja només li queda una solució: destituir pel mateix preu Boada i Saura. Però el president no ho farà. És presoner de l’«artefacte inestable» que presideix. Que no és ni un projecte ni un model d’eficàcia. És, malauradament, un acord per repartir el poder entre tres partits afamats pels molts anys que van haver de passar a l’oposició i no pas el reflex del pluralisme del país. Isaiah Berlin defensava que el pluralisme, que és la base de la llibertat, és una proposta eticopolítica que consisteix a reconèixer que en algunes situacions concretes —per exemple, aquelles que ha d’afrontar una institució o un agent individual— hem de triar entre valors incommensurables que no podem assolir simultàniament. Si els valors xoquen entre si, cal deliberar i optar, tot i saber que l’elecció podria implicar una pèrdua. Berlin trobava en la política liberal una sensibilitat major enfront dels conflictes que contrastava amb el capteniment guiat per ideologies com ara el comunisme o, i això ho afegeixo jo, la dels okupes antisistema. Aquesta mena d’utopies, perquè és així com les qualifica gent com Pere-Oriol Costa o Joan Boada, per bé que per a mi no en són, de fet analitzen la vida amb un escala de valors —que creuen única— que tendeix a no comprendre la complexitat de la vida social i a reprimir el dissentiment i la crítica. Quina desgràcia, la nostra, que estem governats per gent que pensa i actua així! Quina desgràcia, també, que els analistes ho abonin!

Publicat a elsingulardigital.cat, 04/10/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s