Home

sindicatos-1916

He tingut el privilegi de poder llegir l’original d’un llibre que, almenys de moment, porta per títol Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980). N’és l’autor Josep Termes, el més gran historiador, per bé que no sempre prou reconegut, de l’obrerisme i el catalanisme. Per separat i en la intersecció, vull dir com a moviments autònoms i l’obrerisme com a fonament del catalanisme. Són aquelles famoses arrels populars del catalanisme que, incomprensiblement, l’esquerra catalana de postguerra va refusar que existissin per pur doctrinarisme marxistoide. A la llum de la teoria estalinista de la nació, que el catalanisme –o sigui, el nacionalisme català– pogués tenir un vessant popular, i fins i tot estrictament obrer, no els quadrava de cap manera. Però és que al marxisme nostrat, lligat de mans i peus a la interpretació clàssica de l’obrerisme, tampoc no els acabava d’encaixar que l’anarquisme català no fos ni “primitiu” ni “mil·lenarista”, que és el que afirmaven que era l’anarquisme els grans gurus de la historiografia marxista, amb Eric Hobsbawm al capdavant. Però és que en l’època de l’antifranquisme, els sectors intel·lectuals d’esquerres eren massa burgesos i allunyats de la realitat obrera per comprendre, precisament, la cultura obrera nacional. Només els interessaven les discussions retòriques sobre qui era més esquerrà.

La lectura d’aquest excel·lent original, que clou més de mig segle de recerca de Josep Termes, que ja ens va donar una obra fonamental el 1972: Anarquismo y sindicalismo en España: la Primera Internacional, 1864-1881 (una primera versió és del 1965), ha coincidit amb la convocatòria de la vaga general del proppassat dia 29. Comparar el passat i el present de l’obrerisme català fa esgarrifar. Deixant de banda que la Guerra Civil va girar com un mitjó les influències ideològiques de l’obrerisme català, que va deixar de ser, com havia estat, anarcosindicalista i anarquista per esdevenir socialista i comunista, les pràctiques i la relació amb el poder també han canviat. I molt! En l’anarquisme hi convisqueren els sindicalistes apolítics, els sindicalistes antipolítics i els anarquistes estrictes, que no fou fins ben entrada la guerra que esdevingueren hegemònics. En aquest anarquisme el que predominava era la lluita obrera per un món millor i unes més adequades condicions de vida. Era un sindicalisme vertebrat, al principi, mitjançant les societats d’ofici i més tard pels sindicats de ram o d’indústria que dirigien els mateixos obrers sense ocupar cap càrrec sindical remunerat. Era un sindicalisme sense aparell burocràtic. El sindicalisme del segle XXI és molt diferent del que havia estat al segle XIX i fins a la primera meitat del XX. Començant perquè la força dels sindicats no es mesura pel nombre d’afiliats que tenen, sinó pel nombre de delegats sindicals que obtenen. Però tothom sap que els comitès d’empresa són dels uns o dels altres si us plau per força, encara que cap treballador de l’empresa estigui afiliat. Quin contrast amb el sindicalisme del passat! La burocratització del sindicalisme d’avui, que, mal que em pesi, aquí és claríssimament una herència del sindicalisme vertical, l’ha convertit en part del poder.

No hi ha dubte que el sindicalisme ha entrat en crisi, en part per aquesta burocratització de les grans centrals sindicals, i en part perquè el món s’ha transformat d’una manera tan ràpida que el sindicalisme no sap quina vora toca. En un article que Heleno Saña va publicar l’any 1975 ja apuntava un fenomen de gran abast: “El capitalisme d’última hora […] ha arrencat [el treballador] de les organitzacions culturals que aquest havia creat i que el mantenien unit als seus companys de classe de forma integral i completa […] i que convertien el sindicalisme en una gran comunitat humana i espiritual, unida no tan sols pels llaços laborals, sinó per alguna cosa més profunda i duradora: l’afinitat de gustos, idees i hàbits”.

El sindicalisme d’ara ja no es preocupa d’aquestes coses perquè els sindicats ja no són una organització eminentment popular, de base, i social. Són empreses de serveis, i gràcies. Sé que em crucificaran per dir això, però crec que és així i els fets m’avalen. L’anarquisme i l’anarcosindicalisme foren, com bé explica Termes sense cap mena de mitificació, una utopia que va caure sovint en el desordre i en la violència terrorista, que va ser la reacció inevitable contra la injustícia i la gran desigualtat social imperant arreu. Però també va ajudar decididament, i molt més que cap altre moviment polític i social, a donar als treballadors un sentit d’autoestima, d’orgull i de dignitat social que anava més enllà de la voluntat de lluitar tan sols pels drets laborals. Més que no pas els socialistes i els comunistes, que actuen sempre moguts pel determinisme econòmic, l’anarquisme va escampar la idea que la igualtat social no havia de ser tan sols econòmica o laboral, sinó que també havia de comportar, sobretot, que els treballadors poguessin accedir al coneixement i a la cultura per esdevenir més lliures, complets i integrats a un projecte en comú.

I on són ara? La deslocalització del sector industrial al Tercer Món, la fi del model fordià de producció en cadena, la protecció social pública i l’augment de poder adquisitiu i de nivell de vida dels treballadors, sumats al fet que tots vivim en un món de consumidors individuals amb poc sentit comunitari, fan més urgent que mai que el sindicalisme es reinventi. És una tasca urgentíssima. Al capdavall, els sindicats, com els partits, són tan necessaris avui com quan va néixer. Són part de la democràcia.

Publicat a l’Avui, 04/10/20

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s