La coronació i el president

El president de la Generalitat ha decidit escurçar la seva estada als EUA per poder assistir a la coronació de Felip VI. L’argument del president per prendre aquesta decisió ha estat molt clar, diguin el que diguin els que escruten els moviments del president des dels dos extrems. El president ha justificat la decisió per demostrar que Catalunya té “respecte institucional i bon veïnatge”. El president ha parlat en nom de Catalunya, que és el que li pertoca quan parla en nom de la institució. Però és que, a més, el president assistirà a la cerimònia després que la federació de … Continua la lectura de La coronació i el president

El rey, CiU y el “establishment”

El reinado de Juan Carlos de Borbón es la historia de cómo el hombre designado por Franco consiguió ser aceptado por la inmensa mayoría de partidos políticos de la transición. En 1978, cuando se aprobó la nueva Constitución, la monarquía española recibió el apoyo de 325 diputados, de los 345 presentes, repartidos entre los grupos UCD, AP, PSOE-PSC, PCE-PSUC, PSP-US, PSA, PDC, UDC-IDCC, Candidatura Aragonesa Independiente de Centro, antecedente del PAR, y la Candidatura Independiente de Centro, de José Miguel Ortí Bordas. En contra votaron 6 diputados y 14 se abstuvieron. Los votos negativos correspondieron a los diputados de AP Gonzalo Fernández … Continua la lectura de El rey, CiU y el “establishment”

Catalunya dins l’Europa dels extrems

El terrabastall pels resultats electorals a França i Grècia és espectacular i agut. Fa més que bo el pronòstic que vaig escriure en l’article La vuelta de los extremos. Hi augurava la pujada dels partits extremistes, de dreta i d’esquerra, a França, la Gran Bretanya, Grècia i Holanda. Només he errat en el cas holandès, cosa que celebro, perquè el partit de Geert Wilders no ha avançat tant com es preveia, però en canvi hem d’afegir a l’èxit dels partits extremistes el Partit Popular Danès de Morten Messerschmidt i l’entrada dels euroescèptics i els neonazis alemanys al Parlament Europeu. Els partits tradicionals de l’Europa que … Continua la lectura de Catalunya dins l’Europa dels extrems

Aires de canvi

Passen els dies i la data de la consulta se’ns tira al damunt. És veritat que abans del 9-N els europeus som convocats a triar el nou Parlament i altres càrrecs de la UE el pròxim 25 de maig. Tinc la sensació, però, que aquestes eleccions europees no mobilitzaran gaire la gent. Almenys aquesta seria la conseqüència lògica de les crítiques que escolto sobre el greu error que han comès ERC i CiU en no ser capaços d’acordar una candidatura nacional. Fins i tot, José Antonio Zarzalejos, un home tan intel·ligent com contrari al procés sobiranista català, ha observat que … Continua la lectura de Aires de canvi

¿Sumar facciones o candidatura nacional?

¿Qué sentido tiene intentar llamar la atención de Europa cuando por ahora sólo ha mostrado una pasividad escandalosa frente al proceso catalán?” Este es el mantra que susurran los que celebran la incorporación a la candidatura de ERC para Europa de uno de los paladines del federalismo socialista. ¿Ahora resulta que lo que digan en Europa no importa? Pues si eso era así, si llamar la atención de Europa sobre Catalunya no importa, ¿por qué tanta bulla para que José Manuel Durão Barroso, Viviane Reding o cualquier funcionario de la UE se manifestase públicamente a favor de la consulta soberanista catalana? Europa no puede servir para una cosa … Continua la lectura de ¿Sumar facciones o candidatura nacional?

Évole i el 23-F

La història és silenci. Són els analistes, normalment els historiadors, els que fan parlar el passat i li donen sentit. Cada investigació, cada reportatge que aconsegueix aportar una mica de llum als enigmes d’ahir, hauria de ser una celebració perquè té els mateixos efectes que la descoberta del doctor Joan Massagué respecte dels mecanismes de la metàstasi tumoral. La història no són els fets, doncs. Aconseguir revelar-los és, si de cas, posar dates en el calendari del passat. Res més. La història és una altra cosa. Són les preguntes, sobretot. Les hipòtesis. Les intuïcions. I també la imaginació de l’investigador, … Continua la lectura de Évole i el 23-F

Sí + Sí

L’ acord assolit pels partits compromesos amb el dret a decidir és intel·ligent, perquè, d’entrada, preserva la unitat de la majoria de forces polítiques catalanes. Fins i tot el PSC podria haver assumit aquesta fórmula si no s’hagués precipitat als braços d’un PSOE immobilista. Perquè, vejam, per què no es pot consultar el poble sobre el seu futur? La deriva conservadora del socialisme espanyol i català fa feredat. Ara: sóc dels que creu que una cosa és l’aparell del partit i el munt de càrrecs municipals als quals els uneix un anticatalanisme que, incomprensiblement, regalen a CiU i ERC, i una altra els electors socialistes, que … Continua la lectura de Sí + Sí

El crepuscle partidista: PSC, CiU i ERC

El procés d’autodeterminació català provoca molta bilis. No hi ha marxa enrere, però. L’estratègia de la por no podrà impedir que hi hagi un abans i un després d’aquest combat de Catalunya per la sobirania. A poc a poc es va desbrossant el camí i tot és fa més evident, sobretot amb relació al capteniment dels partits i els líders polítics. Com he dit un munt de vegades, malgrat que no milito en cap partit polític, la democràcia parlamentària es basa en un sistema de partits. I això és bo, perquè així s’assegura, com reclamava el gran liberal humanista Isaiah … Continua la lectura de El crepuscle partidista: PSC, CiU i ERC

Moderats i independentistes

La Vanguardia va publicar ahir un editorial, “¿Quién teme a los moderados?”, que és d’aquells que pretenen marcar l’agenda política. És ben legítim. Tots els diaris del món ho intenten, per bé que no sempre ho aconsegueixin. El diari barceloní darrerament ha errat en les seves apostes polítiques. Deu ser perquè no hi ha cregut de veritat o bé perquè les ziga-zagues en política no tenen el mateix efecte que el sistema tiki-taka té en el futbol. En política es perd el control del temps i de l’espai quan l’actitud és erràtica. La història de La Vanguardia és la història … Continua la lectura de Moderats i independentistes

Govern d’unitat?

El cap de setmana passat va tenir lloc un minicongrés del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) que va ser convocat per decidir què fer davant l’oferta d’Angela Merkel de formar una nova gran coalició entre democratacristians i socialdemòcrates. Els 230 militants reunits a Berlín van votar majoritàriament a favor (un 70%) d’iniciar converses formals per tornar a governar amb la CDU/CSU a pesar de les protestes de les joventuts socialistes que es van manifestar a la porta del recinte on es feia la reunió. Sigmar Gabriel, probable futur vicecanceller, ha planificat el procés de presa d’una decisió tan transcendental en diverses … Continua la lectura de Govern d’unitat?