Home
© Lluís Juste de Nin

© Lluís Juste de Nin

L’ acord assolit pels partits compromesos amb el dret a decidir és intel·ligent, perquè, d’entrada, preserva la unitat de la majoria de forces polítiques catalanes. Fins i tot el PSC podria haver assumit aquesta fórmula si no s’hagués precipitat als braços d’un PSOE immobilista. Perquè, vejam, per què no es pot consultar el poble sobre el seu futur? La deriva conservadora del socialisme espanyol i català fa feredat. Ara: sóc dels que creu que una cosa és l’aparell del partit i el munt de càrrecs municipals als quals els uneix un anticatalanisme que, incomprensiblement, regalen a CiU i ERC, i una altra els electors socialistes, que són catalanistes per pura extensió de la catalanitat. La manca d’intel·ligència emocional dels dirigents socialistes també s’ha demostrat avui quan han decidit convocar una concentració d’electes municipals socialistes a la plaça Sant Jaume just en el moment que a dins s’estava anunciant un acord històric. És la primera vegada des de fa anys que el PSC ha quedat al marge del consens català. S’ha automarginat perquè, com ja he explicat en un altre post, el PSC ha fet una regressió fins a l’època d’Antoni Fabra i Ribas, el dirigent de la Federació Catalana del PSOE del primer terç del segle XX. En fi, ja es veurà què passa, perquè tenim un any per davant per ajustar posicions i això en política és molt de temps.

La pregunta doble que s’ha acordat permet que federals i independentistes —i els contraris a les deus opcions— puguin anar a votar amb la convicció que no hi ha engany. No és el primer cas que és planteja una fórmula com aquesta. En el referèndum —no vinculant, per cert— sobre l’estatus de Puerto Rico que es va celebrar l’any 2012, els votants havien de pronunciar-se amb un sí o amb un no a dues preguntes diferents però vinculades entre elles. Era la quarta vegada que Puerto Rico (Estat Lliure Associat dels Estats Units des del 1952) decidia en referèndum sobre la seva sobirania. La primera pregunta a respondre era aquesta: “¿Està vostè d’acord amb mantenir la condició territorial actual?”. La segona pregunta deia així: “Contesti quina de les següents opcions no territorials prefereix vostè: Estatalitat, Independència, Estat Lliure Associat Sobirà”. Potser recorden quin va ser el resultat: El 53,62% dels electors —d’un cens d’un milió dos-cents mil— va respondre “No” a la primera pregunta. Quant a la segona pregunta, el 62,32% dels porto-riquenys van votar a favor de l’estatalitat. En altres paraules: a favor que Puerto Rico deixés de ser un Estat Lliure Associat, dependent dels Estats Units, i es convertís en l’Estat número 51 de la Unió. El 32,71% va triar l’opció que l’illa fos un Estat Lliure Associat Sobirà i només el 5,2% va estar d’acord en què Puerto Rico fos una nació completament independent. En els plebiscits del 1967, 1993 i 1998 no s’havia preguntat mai sobre la possibilitat d’integrar-se als EUA sense més. La història de Puerto Rico és ben curiosa en aquest sentit, perquè fins al 1898 era una colònia espanyola i Espanya considerava espanyols els porto-riquenys. Des del 1917 són considerats nord-americans però no tenen dret a vot. Amb tot, el lament espanyol del 1898 per la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines a mans dels EUA va ser tant o més dramàtic que la reacció actual contra la proposta catalana d’autodeterminació.

Puerto Rico no és l’únic cas de pregunta composta. L’any 1997, quan va tenir lloc el referèndum de l’anomenada devolution en una data ben emblemàtica per a nosaltres, l’11 de setembre, el que es va preguntar als escocesos també tenia dues parts: una per demanar als electors si estaven d’acord que es restablís el Parlament escocès, abolit arran de la unió dinàstica del 1707, i l’altra per preguntar si estaven d’acord en què aquests Parlament tingués competències sobre la fiscalitat escocesa. O sigui, sobre el finançament. El resultat d’aquell referèndum promogut per Tony Blair, un real reformador, va ser “Sí-Sí”, perquè la majoria va votar a favor de les dues propostes. En concret: 1.775.045 (74,3%) dels electors van votar a favor de la primera pregunta, mentre que 614.400 (25,7%) votants van mostrar-s’hi contraris. El resultat de la segona pregunta va ser una mica diferent: 1.512.889 (63,5%) electors es van decantar pel sí i 870.263 (36,5%) pel no. En resposta a la votació majoritària pel doble “Sí”, el 1998 el Parlament britànic va aprovar la Llei d’Escòcia mitjançant la qual es creava el Parlament d’Escòcia i l’Executiu escocès. Al cap de setze anys, el 2014, els escocesos aniran a les urnes per decidir sobre un pas més en la recuperació de la seva sobirania. Aquesta vegada els ho permetrà un primer ministre britànic conservador, David Cameron, cap actual de l’únic partit que el 1997 es va oposar a la devolution. Quines paradoxes, oi?

Que la data triada per intentar celebrar el referèndum sigui encara molt lluny no és dolent. Ens cal molt de temps, esforç i persuasió per demostrar que el que es reclama no és altra cosa que un dret democràtic. L’estat no ens ho posarà fàcil. Cada dia l’espiral de violència verbal augmenta i les amenaces són apocalíptiques. Ara bé, com li vaig dir a una amiga meva madrilenya d’aquelles del morro fort, crec que la gent que no viu a Catalunya no s’ha adonat del gran canvi que ha experimentat la societat catalana. Aquest canvi ha estat tan important i tan potent, que la política tradicional del catalanisme pactista i regeneracionista espanyol ha saltat pels aires. Ho constatava sorprès no fa gaire el guru del moderantisme de La Vanguardia, José Antonio Zarzalejos, en un dels pocs articles que no ha dedicat a fuetejar el president Artur Mas. Si aquest senyor, que viu lluny i toca d’oïdes o segons el que li expliquen informants interessats, comença a tenir dubtes, és que la força del moviment sobiranista català es va consolidant. Ara només cal que nosaltres sapiguem en quin moment vivim. L’etapa que comença avui serà dura i tosca. No caiguem en les seves provocacions. De moment, ho hem aconseguit més o menys. Enhorabona!

English version: Yes + Yes.

One thought on “Sí + Sí

  1. Retroenllaç: Contra la involució, l’entesa de la llibertat | El passat que no passa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s