Home

Cadiz_twilight

El procés d’autodeterminació català provoca molta bilis. No hi ha marxa enrere, però. L’estratègia de la por no podrà impedir que hi hagi un abans i un després d’aquest combat de Catalunya per la sobirania. A poc a poc es va desbrossant el camí i tot és fa més evident, sobretot amb relació al capteniment dels partits i els líders polítics. Com he dit un munt de vegades, malgrat que no milito en cap partit polític, la democràcia parlamentària es basa en un sistema de partits. I això és bo, perquè així s’assegura, com reclamava el gran liberal humanista Isaiah Berlin, el pluralisme polític i de valors. Les democràcies consolidades són robustes perquè en permetre el pluralisme demostren la incommensurabilitat  dels béns i valors i que no n’existeix una jerarquia universal. Però, també, perquè propicien la participació ciutadana amb l’objectiu de pressionar la política i d’expandir la capacitat d’elegir dels individus —que és una acció anàloga al dret a decidir— com a característica “ineludible” de la condició humana. A Catalunya, com en molts altres llocs, disposem d’institucions i de regles procedimentals adequades per acomodar la complexitat interna. A més, últimament la societat civil ha desbordat els partits, que un rere l’altre van travessant crisis o bé en provoquen.

Al PSC, per exemple, el xoc de trens ja s’ha produït. Els socialistes catalanistes han perdut la batalla interna, però això no significa necessàriament que no existeixi un electorat de conviccions socialistes que ara estigui al costat del sobiranisme. Cal un líder i una organització per comprovar si això és així. De moment, el socialisme català ha tornat a l’època del reusenc Antoni Fabra i Ribas, polític de principis del segle XX, quan dirigia la Federació Catalana del PSOE. En el breu retrat biogràfic que va fer-ne el malaguanyat Pere Anguera, el descrigué com un anticatalanista notable: “El 1914, a les pàgines del setmanari reusenc La Justicia Social, replicà un article d’Andreu Nin sobre la qüestió nacional catalana. Fabra al llarg de la polèmica mostrà confondre el pensament nacionalista amb els partits nacionalistes burgesos i es declarà partidari per damunt de tot de la solidaritat de les classes populars espanyoles. La manca de sensibilitat per les discriminacions patides pels catalans contrasta amb la reclamació que a Polònia a les escoles es poguessin fer les classes en polonès. El 1916 en una conferència a Gràcia, titllà de nou el nacionalisme català de reaccionari, sense fer cap crítica al nacionalisme espanyol o altres nacionalismes estatals”. El 1918, en el context de la campanya per l’autonomia integral, és cert que defensà el dret de Catalunya a ser autònoma però encara el 1923 sostingué un dur debat amb Rafael Campalans en mostrar-se de nou reaci a les reivindicacions catalanistes. No va entendre-les mai i contraposà el federalisme doctrinari i teòric al nacionalisme català. En fi, com ara.

Fabra i Ribas va aconseguir destruir l’atracció que un bon nombre de republicans catalanistes i fins de la Unió Catalanista havien sentit per la FC del PSOE. Però quan al 1919 el moviment catalanista va veure com es frustrava la perspectiva d’obtenir la concessió d’una autonomia parcial de Catalunya i que a partir de l’any següent s’imposaven en el PSOE les tesis d’Indalecio Prieto, hostil fins i tot a qualsevol suau regionalisme, el procés d’aproximació del republicanisme al socialisme espanyol es va interrompre: “El viratge del PSOE —explica José-Luis Martin Ramos, un dels bons historiadors del socialisme català— va donar la raó als qui propugnaven una edificació autòctona de l’organització socialista (Layret, Alomar). La necessitat d’agrupar els socialistes catalans, fos quina fos l’organització a què fins en aquell moment s’haguessin adherit i prescindint de les posicions que privaven en el socialisme espanyol, era tant més fortament sentida que els intents d’aconseguir que l’organització sindicalista evolucionés fins a assumir la direcció política del proletariat”. L’any 1920 Layret, Seguí i Lluís Companys, juntament amb Serra i Moret, Alomar, Comaposada i Marcel·lí Domingo, discutiren l’elaboració d’un programa per a una nova organització. O sigui que l’estatisme rampant del PSOE català va empènyer el bo i millor de l’esquerra catalana a buscar un espai polític propi: d’esquerres, republicà i catalanista. L’assassinat de Layret va estroncar l’intent, entre altres raons perquè l’advocat republicà era qui millor connectat estava amb la UGT. Tanmateix, el 8 de juliol de 1923 es constituí la Unió Socialista de Catalunya amb militants procedents de les files de la Federació Catalana del PSOE, del republicanisme catalanista i de la CNT. A Serra i Moret, que en aquell moment era la principal figura teòrica del partit, correspongué l’elaboració de la ponència-manifest i assumir el lideratge. Tenia 39 anys. Serra i Moret va ser prou intel·ligent per copsar el joc d’hegemonies dels anys trenta i per això es coalitzà electoralment amb la naixent ERC, fins que l’any 1936 fou un dels grups que crearen el PSUC.

Fou el mateix Karl Marx qui va escriure, arran de la revolució francesa de 1848, que la història sempre es repeteix: una vegada en forma de tragèdia i una altra en forma de farsa. La història de Catalunya es plena d’exemples que ho corroboren. I entre les organitzacions polítiques encara més. “Ni la via, ni la pregunta ni la data…, res de tot el que té a veure amb el procés pot quedar sotmès a una mena de subhasta, de mercat, com si s’estigués negociant una moció més del Parlament o una declaració de pur tràmit. Ni tan sols els pressupostos de la Generalitat poden aparèixer al costat de cap dels moviments clau, com algunes veus han volgut donar a entendre” —va escriure la perspicaç periodista Marta Lasalas amb motiu de les declaracions de Jordi Turull a Catalunya Ràdio en què assegurava: “És el president qui ha de liderar el procés”. Ves per on, sí, algú ho havia de dir! Ja tocava que és proclamés en veu alta una cosa tan òbvia. Però es veu que ni la federació de CiU hi acaba de creure.

Des de fa temps, CDC malviu en la provisionalitat. No és el millor moment per tenir una direcció dèbil, i encara és més perillós que aquesta direcció escampi la idea que si cal sacrificar el partit a l’ideal sobiranista, es fa i llestos. Això només es pot afirmar si hom està jugant a la botifarra al casino del poble. Qui vulgui liderar un procés històric tan transcendental com l’actual no pot dir coses com aquestes, francament antipolítiques. Fins i tot l’ANC necessita una estructura organitzativa forta i cohesionada i un lideratge clar —agradi o no qui l’ostenti— per arrelar-se arreu i desbordar els partits. També ho ha après ERC, encara que de tant en tant reaparegui la part salvatge de l’assemblearisme. A CDC no hi ha grans trifulgues internes, això és veritat, però no tenen líder. Els crítics de CDC, si és que n’hi ha gaires, callen. O almenys han esdevingut cèl·lules adormides, en actitud d’espera, fins que escampi la boira. L’etiqueta que els mitjans han atorgat a Santi Vila de cap dels “moderats” és, senzillament, ridícula. Si una cosa agrupa totes les famílies convergents és una mena d’al·lèrgia simptomàtica a l’arrogància de Vila i les seves fatxenderies pragmàtiques. Les maneres de l’exalcalde agraden menys que les seves idees, que de vegades són sensates i de manual. Per tant, quin és el problema de CDC?

El problema de veritat de CiU és UDC. Aquests dies han fet forrolla els tres [1, 2 i 3] llargs articles de Jordi Graupera —que serien superbs si no estiguessin escrits a doll— sobre l’eurodiputat democratacristià Salvador Sedó. Un cop llegits, és evident que Sedó és tan sols el pretext, perquè el rerefons d’aquest “J’Accuse” grauperià és Josep Antoni Duran i Lleida, president del Comitè de Govern d’Unió Democràtica de Catalunya des del 1990 i Secretari General de Convergència i Unió des del 2001, i el “sector negocis” d’UDC que domina l’aparell del partit amb l’ajuda d’uns quants històrics, aferrats a la idea —certa— que UDC és el segon partit més antic de l’actual sistema partidista català. Ser el més gran no necessàriament et fa més assenyat.

Té raó Graupera quan escriu que Barcelona és plena aquests dies de rumors sobre l’abandó de Duran. És un rum-rum que es pot escoltar arreu, fins i tot entre els seus fervents partidaris en els mitjans conservador o esquerrans amb els quals comparteix l’unionisme light, la dèria per erosionar el president Mas i, sobretot, la fòbia contra el Conseller de la Presidència, Francesc Homs. No sóc dels que creuen que Duran no sigui partidari de l’autogovern. És una estupidesa afirmar una cosa així. Ara bé, se’n pot ser a la manera d’Anton Cañellas, el cap visible del partit fins que el 1978 va saltar del vaixell per coalitzar-se amb la UCD d’Adolfo Suárez, o bé a la manera de Carrasco i Formiguera, màrtir del partit que fou afusellat per Franco i que, a més, fou l’únic diputat de les Corts Constituents republicanes que va criticar ERC per la negociació estatutària de 1932 , com constata Arnau González i Vilalta a Els diputats catalans a les Corts Constituents republicanes, (1931-1933).

Duran pot arribar a patir la “síndrome Cañellas”, a pesar de la distància cronològica, perquè té una concepció jacobina de la política i perquè, certament, està embolicat en mil negocis que passen per Espanya. Hi ha afinitats electives molt sòlides, sobretot si parlem de l’estat, de diners o fins i tot de revolucions. La passió pel poder esdevé una malaltia sense esperança perquè allò que podria guarir-la la fa, encara, més perillosa. Es converteix en un pensament temerari autodestructiu. I en aquest voral és on ha anat a petar Duran a mesura que avança el procés sobiranista. I en aquest voral va encallar Cañellas fins que CDC va recuperar-lo com a Síndic de Greuges (1993-2004). Hi ha vocacions que es destrueixen perquè la dèria pel bitllo-bitllo —parlo més de pragmatisme que de diners— substitueix la grandesa de la política. És que sinó no s’expliquen algunes declaracions, gairebé psicoanalítiques, que ha fet últimament Duran sobre el seu futur. És la diferència que separa la visió política de Churchill de la xerrameca d’Aznar o bé l’il·lusionisme elefantíac de Rodríguez Zapatero del reformisme real de Tony Blair. Duran i Lleida té plom a les ales i CiU, també, sobretot si no sap interpretar bé la raó de la davallada electoral d’abans i la que auguren la tercera onada del Baròmetre d’Opinió Política del CEO o les enquestes del diaris, la més recent de les qual, la d’El País, fa perdre pes a CiU a Madrid en favor d’ERC. El que es desprèn d’aquests sondejos és que el factor Duran, per dir-ho ras i curt, no suma. Més aviat el contrari: resta. El traspàs de vot de CiU cap a ERC ara està més que contrastat, doncs, perquè consolida el del 2010 i l’amplia fins a un 20% per aquest efecte negatiu de Duran. El prestigi del president Mas no aconsegueix contrarestar aquest llast. A més, mentre Duran sovint posa en dificultats el president, ERC ha aconseguit fer veure que ells confien en el Molt Honorable però que recelen d’una CiU dirigida per Duran. És un joc molt hàbil que han comprat i compren molts electors nacionalistes moderats que ara han virat decididament cap a l’independentisme.

ERC és el partit de moda, per bé que ara ICV-EUiA hagi aconseguit —com escriu Francesc-Marc Álvaro— un protagonisme inesperat per la mala gestió del PSC del procés sobiranista. Em fa l’efecte, a més, que l’èxit d’ERC és més aviat una moda “vintage”. Si no m’erro, el possible “sorpasso” republicà no és nou. El 2003 els 23 diputats d’ERC van obrir les portes al septenni tripartit més polèmic de la història de Catalunya. És veritat que al final del pujolisme, quan CiU estava dominada per la manca d’idees i pels interessos més rocambolescos, alguns dels quals encara cuegen, l’ERC de Carod-Rovira va agafar embranzida sobretot perquè va saber constituir-se en pobles i comarques d’arreu de Catalunya en l’oposició jove i fresca. CiU s’havia anant envellint i havia entrat en decadència. Encara recordo els comentaris despectius de la vella guàrdia convergent en sortir de la conferència pronunciada per l’aleshores cap de l’oposició, Artur Mas, el 20-N del 2007. No van entendre què era allò de la Casa Gran del Catalanisme —que entre altres coses era una alternativa generacional i programàtica. Havien esborrat la memòria del “pujolisme primitiu” (ésser més nacionals que nacionalistes, per dir-ho a la manera de Paola Lo Cascio), perduts pel laberint dels interessos personals més que no pas patriòtics. Això mateix és el que està corcant el PSC: és un partit de càrrecs sense imaginació i pres pel conservadorisme.

ERC ja va purgar la pena del segon tripartit amb una clatellada electoral severa el 2010. Va perdre 11 diputats, a més que pel camí ha anat deixant anar llast personal. Cap dels dirigents de primera fila de l’etapa sociorepublicana es manté en actiu, llevat, és clar, de Jordi Portabella, que ha resultat ser un hàbil surfista, i Joan Tardà, que és més comunista que no pas un exaltat sobiranista. Fins i tot el carismàtic Josep Lluís Carod-Rovira es va donar de baixa del partit el 3 de juny de 2011 i ara treballa en un càtedra universitària que paga “la Caixa”. L’elecció de la nova direcció arran del 26è Congrés del setembre de 2011 va permetre la irrupció d’Oriol Junqueras com a nou president dels republicans, acompanyat de Marta Rovira —afiliada a ERC el 2005, molt abans que ell, per tant— com a secretària general. Però la qüestió és que el “sottogoverno” republicà és manté intacte. Peca del mateix sectarisme que va portar-los a fer president de la Generalitat José Montilla, avui mentor de l’unionisme del PSC amb tècniques organitzatives pròpies del seu passat comunista. Però és que, a més, aquests quadres republicans són partidaris de la política low-cost: mínim compromís amb un aparent benefici pel client. La política de declaracions omple diaris i titulars, però, a la fi, embarranca, que és el que li ha passat a la companyia Ryan Air, un cop el públic ha descobert —i els tribunals han sentenciat—que la política low-cost acaba provocant una exagerada despesa encoberta.

ERC ha fet creure a la bona gent que ells són els únics que garanteixen data i pegunta del referèndum. No és així, perquè és evident que el president Mas i CiU van comprometre-s’hi electoralment i per escrit. Però ells insisteixen, sense adornar-se que tant de guirigall perjudica més que no pas ajuda. ERC acostuma a patir estats ciclotímics: passa de la pluja fina a la tempesta com si sempre visquéssim en el temps de torrentades. El que no vol admetre ERC és que ningú no pot pretendre imposar una pregunta. L’inesperat protagonista li ho recorda a cada pas, encara que els republicans aprofitin les declaracions de Duran per erosionar CiU. L’escull no és la data ni la pregunta. L’escull de veritat és com salvar i amb quina proposta la gairebé segura negativa del govern espanyol de permetre una consulta legal. Diuen que Junqueras no vol ser president de la Generalitat. Sóc dels que no s’ho creuen. ERC ja es veu al govern en els pròxims comicis, se celebrin quan se celebrin. Si Junqueras aconsegueix presidir la Generalitat autonòmica, aleshores s‘haurà acabat, per força, la política low-cost. La independència estarà més lluny que mai perquè les cèl·lules adormides de CDC despertaran i trinxaran Mas i el seu entorn, però al capdavall s’haurà domat l’esquerranisme, parafrasejant Lenin, que és la malaltia infantil dels republicans.

La prova del cotó sobre les reals intencions d’ERC són les pròximes eleccions europees. CDC i un sector d’UDC voldrien un pacte amb ERC i anar junts a les eleccions, per fer visible a Europa la força del sobiranisme català. Duran i Lleida no ho vol, és clar, perquè diu que ERC i UDC són en grups diferents a Estrasburg, com si això no es pogués aplicar també a CDC i al PNB, que és el soci necessari si van sols. Si el front patriòtic que es proposa es boicotejat per Duran, aquesta és la millor ocasió per posar les coses a lloc i perquè els crítics d’UDC reflexionin sobre el seu futur o el del partit. ERC s’aferra a la negativa d’UDC a la coalició per, de fet, rebutjar-la. En una pirueta pròpia dels bons prestigitadors —Junqueras es un paio hàbil— proclamar el filòsof Josep Maria Terricabras candidat d’ERC a les eleccions europees. Segons les cròniques periodístiques “La decisió sobre el candidat no prefigura la possible candidatura unitària sobiranista a les eleccions, atès que Terricabras seria igualment el primer representant d’ERC”. Quan es comença la casa per la teulada, cau. Si no hi ha candidatura sobiranista unitària, ERC acudirà als comicis europeus coalitzada amb Bildu —i si-us-plau-per-força amb la CUP, que en són els protegits—, però Terricabras no serà eurodiputat, si és que ho arriba a ser, fins al 2017 perquè el cap de llista serà basc i ocuparà l’escó la primera meitat de la legislatura. Quina paradoxa! És possible que ERC assolís superar CiU en aquestes eleccions fins a deixar-la sense representació, però al mateix temps el sobiranisme es quedés sense veu a Europa fins al 2017. Un pa com unes hòsties.

“En moments excepcionals, mesures excepcionals”, va proclamar solemnement el president Mas després del cop de porta a la proposta de pacte fiscal. Li va costar cara la decisió que va prendre, perquè va perdre suport electoral quan va decidir avançar les eleccions per pitjar l’accelerador. Tothom va elogiar-lo pel pas endavant però no el van votar. La gent va tornar a comprar la política low-cost d’ERC amb l’excusa que el “malvat” Duran seria capaç d’aturar l’empenta de Mas. I tanmateix, el president no ha defallit. Lidera el procés sobiranista amb el vent en contra, amb semàfors vermells insultants i amb l’escàs compromís d’ERC per estabilitzar el Govern.  Al final, però, el temps i la determinació del president ha doblegat la resistència d’ERC per aprovar uns pressupostos restrictius. Per una vegada ERC ha entès que la política es regeix per la màxima del “do ut des”: donar per rebre. Ara només cal esperar que entenguin que la candidatura unitària sobiranista és una urgència nacional i social tant o més important que posar data a un referèndum que no depèn de tu, si és que vols que serveixi d’alguna cosa i copi les portades dels diaris de tot el món.

One thought on “El crepuscle partidista: PSC, CiU i ERC

  1. Retroenllaç: Bellpuig per la independència Colomines: “El problema de veritat de CiU és UDC” - Bellpuig per la independència

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s