Home

Their Families Have Been ToldRosa Massagué, que va ser corresponsal de premsa a Londres, el 2007 va escriure un llibre sobre Tony Blair i el llegat que havia deixat després de deu anys com a primer ministre. El balanç de la periodista sobre Blair no era precisament gaire falaguer. Li retreia, sobretot, haver assumit alguns dels plantejaments que havien fet famosa Margaret Thatcher en aspectes tan sensible com la seguretat, la protecció social, les privatitzacions o el bel·licisme, l’expressió màxima del qual va ser la guerra de l’Iraq, fangar del laborisme britànic. Tanmateix, Blair va encarnar, gràcies al seu gran ideòleg, el sociòleg Anthony Giddens, l’anomenada Tercera Via, que no era altra cosa que la defensa que la socialdemocràcia havia d’assumir les regles del mercat i del risc: “Els socialdemòcrates han de variar la relació que existeix entre risc i seguretat en l’estat del benestar per construir una societat de ‘prenedors de risc responsables’ a les esferes del govern, els negocis i el mercat del treball. La gent necessita protecció quan les coses van malament però també les facultats materials i morals per superar grans períodes de transició en les seves vides.” Les teories de Giddens —i per tant les polítiques de Blair— van sacsejar el vell laborisme fins a girar-lo com un mitjó. El temps dirà fins a quin punt va ser una aposta “revolucionària”. Massagué, malgrat les reticències, també hi destaca les virtuts de qui va ser anomenat “Tefló Tony” per la seva resistència i impermeabilitat.

Una de les virtuts de Blair va ser, però, abordar amb molta valentia el procés de pau a Irlanda del Nord i la devolution escocesa i gal·lesa, per bé que amb intensitats diferents. No és que els conservadors no haguessin fet res en aquest sentit, perquè els primers passos per aconseguir una pau dialogada al nord de l’illa d’Irlanda van començar quan John Major era primer ministre, però els acords de pau del 1998 van ser el final d’un procés propiciat per Blair. Sense el seu consentiment, per exemple, ni l’antic senador nord-americà George Mitchell, ni el general canadenc John de Chastelain, ni l’exprimer ministre finlandès Harri Holkeri no haurien liderat les converses de pau multipartidistes que van desembocar en l’acord de Divendres Sant. Tant és que al final del mandat de Blair el clima general fos de final de règim com diu Massagué. L’esgotament d’un projecte no invalida la il·lusió que va generar en el moment de l’arrencada, que és el que va passar amb Blair i la Tercera Via; ni tampoc no pot enfosquir les fites aconseguides per l’empenta del seu reformisme. Amb el PSOE de Felipe González va passar el mateix, per bé que més embolicat, atès que la primera victòria electoral dels socialistes espanyols es va produir el 28 d’octubre del 1982, al cap de vint mesos d’un intent de cop d’estat del qual encara no se sap si tenien coneixement o no. És molt diferent, doncs, ser reformista en un Estat de provat tarannà democràtic com és el britànic —amb tots els excessos policials i militars que ja sabem—, que voler ser-ho en un Estat que encara actua amb paràmetres dels pronunciamientos del segle XIX.

El que vull dir és que el reformisme espanyol no és, ni de bon tros, tan intens com ho va ser, per una banda, el que va impulsar Margaret Thatcher en un sentit conservador i, per l’altra, Tony Blair, que va renovar el laborisme britànic de dalt a baix. El reformisme espanyol sempre és relatiu, sobretot quan es tracta d’aprofundir la democràcia. El preocupant és que si bé fa trenta anys la falta de coratge va escapçar aquest reformisme, tot i que l’estat de l’opinió pública n’era favorable, ara els conservadorisme ho domina tot. Fixin-s’hi bé. He començat indicant dos dels grans problemes que va abordar Blair d’entrada, que són idèntics als que arrossega Espanya des de la Transició: la violència política vinculada a la lluita nacional i el plet sobiranista d’unes comunitats nacionals resistents a la britishness. A Irlanda del Nord, on va morir més gent que no pas Euskadi a conseqüència de la violència de les bandes armades, la normalització política, per imperfecte i dolorosa que hagi estat, és un fet. A Escòcia i a Gal·les, la devolution de l’any 1999 va permetre la creació del Parlament i de l’Assemblea Nacional, respectivament. Ha estat un altre reformista, el conservador David Cameron —que en algunes coses és fill de Blair, com Blair ho va ser de Thatcher—, qui ha obert la porta als escocesos perquè puguin decidir sobre el seu futur. Ja coneixen la proposta: el 18 de setembre de 2014 se celebrarà a Escòcia (i només a Escòcia) un referèndum d’autodeterminació. No és que Cameron sigui partidari de la secessió d’Escòcia. N’és tan poc partidari com Blair de la unificació d’Irlanda. La pregunta que cal fer-se és, doncs, per què Blair i Cameron van acceptar un mecanisme de presa de decisions —diàleg i referèndums— que poden significar la derrota de les seves opcions?

La “Cool Britannia” que va acompanyar la dècada de predomini laborista amb Blair al capdavant, i que Cameron no ha destruït, ans al contrari, comportava una actitud positiva. Calia evitar com fos caure en la síndrome Prince Charles. Què és això? Doncs haver arribat a l’edat de jubilació, que és el que li acaba de passar a l’hereu de la corona britànica, sense haver regnat mai. La síndrome del Prince Charles és la de l’aspirant perpetu que no pot satisfer la seva ambició ni implementar el seu ideari. Tot el contrari del que va passar amb Blair, que el 1996 va publicar un llibre on reclamava amb èmfasi una visió jove —literal– de la Gran Bretanya i, consegüentment, de la política. Calia resoldre molts problemes, entre ells els territorials. I a fe de Déu que va aconseguir-ho. Si a Espanya Felipe González és un equivalent de Margaret Thatcher en molts sentits, el que no s’ha donat mai encara és un Tony Blair decididament reformista, atrevit i imaginatiu. Josep Borrell, que el 1998 va prologar la versió espanyola del manifest del New Labour, no ho va ser i Alfredo Pérez Rubalcaba no apunta ni les maneres.

Publicat al El Punt Avui, 21/XI/2013

One thought on “Lliçons del “Tefló Tony”

  1. Retroenllaç: Sí + Sí | El passat que no passa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s