Home
el_catala_amb_el_futur_d_espanya_a_les_seves_mans_article_del_financial_times_portada_gran

© RCat

El PP de Mariano Rajoy fa temps que aplica polítiques d’involució en tots els àmbits. Gairebé cada setmana el govern dels conservadors dóna a conèixer una nova idea regressiva, com ara l’informe de reforma administrativa de l’estat que reclama suprimir òrgans de poder i de gestió de les autonomies o bé la nova llei de seguretat ciutadana, batejada com a “llei Fernández”, que restringeix drets bàsics, i un llarg etcètera. El PP de Mariano Rajoy es planteja una reforma de l’estat per retornar a la vella i oligàrquica Espanya del segle XIX, dominada per liberals i conservadors en el marc d’un parlamentarisme de nyigui-nyogui. Tot plegat és ranci, doncs. Però una empresa com aquesta no acaba de rutllar si no va acompanyada d’una relat aglutinador. Se’n queixava amargament Álvaro Robles Cartes, l’administrador únic de Living Loving Ventures i Pierre Comunica, dues empreses presumiblement embolicades en el finançament il·legal del PP a Salou i amb Bárcenas, des d’El Confidencial: “La confrontación dialéctica Cataluña-Madrid  de las últimas décadas en la arena política se salda —escriu— con una paliza  soberana, y nunca mejor dicho, a favor del nacionalismo.  La  batalla de las ideas comienza a ganarse con el lenguaje, como explica Lakoff en 50 páginas. […] Hacen falta herramientas para ayudar a la gente a pensar de otra manera, pero a la que vive en Cataluña, no a la que vive en Pozuelo. Hace tiempo que es urgente la acuñación de nuevos conceptos que nos permitan pensar sin el sesgo introducido por el adversario y que enmarquen un pensamiento oxigenado y plural”. Es veu que amb la FAES no en té prou aquest cadell conservador dels negocis del PP de Tarragona, perquè està dirigida —diu ell— per un personatge tan extremista com Aznar. I tanmateix, la realitat és que el PP que mana de veritat s’ha embolcallat amb la bandera rojigualda per emmascarar la involució política i neutralitzar així les crítiques de l’oposició, que és tant o més nacionalista que el PP encara que s’amagui rere un enganyós i fals constitucionalisme. La recepta del PP per contrarestar el famós “órdago” secessionista català és, doncs, el conservadorisme extrem i la involució legislativa. Davant el “desafiament” català, la resposta de la política madrilenya és immobilista en defensa de l’estat tal com és, per dir-ho a la manera de Valentí Almirall quan es referia a l’Espanya del segle XIX. És un capteniment que el PP comparteix, amb tots els matisos que es vulgui, amb UPyD, C’S i el PSOE, el que inclou l’actual PSC.

La lenta, però decidida, centralització que impulsa el PP en tots els àmbits és una revisió de dalt a baix del pacte constitucional del 1978 i, sobretot, del pacte previ a la Constitució que va permetre el restabliment de la Generalitat de Catalunya. Posats a fer memòria, als unionistes el convindria revisar les hemeroteques. El restabliment de l’autogovern català representat per la Generalitat és (pre)constitucional. Però això ara tant és, perquè els partidaris de la tercera via han estat incapaços de convèncer els polítics de l’estat que calia fer un pas enrere si volien evitar el que ara és inevitable. L’enduriment del discurs polític, assumint les posicions de l’ala dura de l’espanyolisme que representen Aznar, Aguirre, Mayor Oreja i Rosa Díez, inspira el govern però també el PSOE, que ha llençat per la borda la defensa de la llibertat dels pobles que és un dels estendards del socialisme mundial. L’ombra d’Indalecio Prieto és allargada, malgrat la baixa alçada del personatge. La paradoxa és, doncs, que com més radical es fa Rajoy més ajuda troba en els ambients de l’oposició socialista. Una pena. Ara: aquesta col·laboració “nacional” entre el PSOE i el PP deixa sense arguments els socialistes catalanistes que l’any 1978 van acceptar un PSC “agermanat” —“infeudat”, en deia el meu pare, un dels fundadors del PSC-C el 1976— amb el PSOE amb l’excusa que així es preservaria la cohesió social. Han caigut les caretes i no s’hi val a badar.

L’anunci de l’ampli acord parlamentari català sobre la pregunta (que finalment ha estat doble, cosa que no és tant estranya, com he explicat jo mateix) i la data ha desconcertat el govern espanyol, el PSOE i el conglomerat de partits unionistes catalans, que malauradament compten amb el concurs de l’aparell del PSC (per bé que els crítics d’Avancem! han manifestat públicament la seva satisfacció). Per internet circulen dues fotografies, la de la celebració del 6-D a la delegació del govern espanyol i la de la compareixença del president Mas amb els líders de la coalició pel dret a decidir, que esfereeix. Fins al 2003 hauria estat impensable que el PSC s’arrenglerés amb PP, C’S i una intransigent com Llanos de Luna per celebrar res. Es veu que el septenni tripartit no va tenir l’efecte “nacionalitzador” esperat, contràriament al que deia que passaria la direcció d’ERC d’aleshores per justificar el pacte. No cal entrar-hi. El motiu d’aquest desconcert és degut al fet que la doble pregunta permetrà que puguin anar a votar tranquil·lament totes les opcions possibles: els partidaris de l’statu quo, els federalistes i, és clar, els independentistes. Fins i tot els de C’s, sempre tan audaços, han quedat noquejats. I és que la pregunta és realment inclusiva, fins al punt que, com ha escrit Jordi Graupera, té riscos i obliga els independentistes a redoblar la feina perquè la pregunta subordinada els desplaça de la pole position. Caldrà explicar, per exemple, que el sí/no tindrà les mateixes conseqüències pràctiques que el no.

La carrera tot just comença. Tenim onze mesos per aconseguir el que de moment no tenim assegurat: poder votar. Cal combatre la involució i, sobretot, donar signes que la unitat sobiranista és sòlida, generosa i d’àmplia base. És per això que, d’entrada, els sobiranistes hauríem de presentar-nos en una candidatura conjunta a les eleccions europees de l’any vinent. Convindria aparcar el partidismes i els personalismes i trobar la fórmula perquè democratacristians, liberals, socialdemòcrates i verds poguéssim votar una candidatura que adoptés com a lema aquest “Let us vote” (“Deixeu-nos votar”) que defensa el president Mas. Hauria de ser més fàcil aconseguir això que la coalició de govern que acaba de posar-se en marxa a Alemanya, oi? Una entesa de i per la llibertat —o per la sobirania—, el nom ara no importa, que arrossegués cap a les urnes la majoria dels sobiranistes, de la mateixa manera que l’any 1977 va aconseguir de fer-ho l’Entesa dels Catalans, sense el suport, per cert, de CDC. Per tant, cal esperar que cap dels grups compromesos amb la consulta erri en aquests moments. Em fa l’efecte que està més que provat que cada pas unitari que es fa en aquest sentit és agraït i molt celebrat per la ciutadania. A més, també té com a efecte que desconcerta l’enemic, que ens voldria malalts d’epilèpsia. Què ens cal saber més per prendre la decisió correcta? Coratge i esprémer la dignitat.

Publicat a elSingularDigital, 16/12/2013

Arran d’una demanda interposada per Álvaro Robles Cartes, el  16/11/ 2016 vaig introduir en aquest article l’aclariment que Living Loving Ventures i Pierre Comunica eren “dues empreses presumiblement embolicades en el finançament il·legal del PP a Salou i amb Bárcenas”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s