Home
© ANC Girona

© ANC Girona

L’any 2004 vaig donar la conferència L’exacerbació dels esperits. Liberals i conservadors davant el catalanisme a la universitat nord-americana de Duke. Hi vaig començar indicant que el coronel Vicenç Guarner, el sotssecretari de la conselleria de Defensa el 1936, es queixava en l’apèndix del llibre Espanya davant Catalunya —el títol original alemany del qual era substancialment diferent:Catalonien gegen Spanien (Catalunya contra Espanya)—, que l’autor d’aquella obra, l’austríac Anton Sieberer, incorregués en l’error de subratllar la pretesa inhibició catalana durant la Guerra Civil. Guarner advertia que no era estrany que un estranger opinés d’aquella manera ja que aquell era el sentir de molts espanyols no catalans des de la fi del segle XIX, quan la crisi colonial del 1898 va obrir la porta a un nacionalisme espanyol profundament identitari en termes lingüístics i culturals. No cal anar tan enrere. Manuel Azaña, sense anar més lluny, en el seu diàleg sobre la Guerra Civil que va titular Velada en Benicarló, escrit a Barcelona arran de la insurrecció de maig, reclamava un patriotisme espanyol no precisament generós. Al contrari, va arribar a escriure que “el Gobierno de Cataluña, por su debilidad y por los fines secundarios que favorece al amparo de la guerra, es la más poderosa rémora de nuestra acción militar”. I això per què? Perquè usurpava el poder de l’estat. Qui escrivia era el president d’una República de fet inexistent que havia perdut bous i esquelles i pràcticament tot el territori. Que fàcil que és culpar els altres de les pròpies febleses!

La formació del nacionalisme espanyol va tenir molts apòstols. I Azaña en va ser un, com també ho va ser José Ortega y Gasset a la mateixa època i molt abans Joaquín Costa, Antonio Maura, Práxedes Mateo Sagasta i fins i tot Francesc Pi i Margall, atès que la contribució catalana al patriotisme espanyol no ha estat pas poca. El catalanisme de Prat de la Riba va ser també una interpretació catalana d’Espanya d’acord amb un doble patriotisme (català i espanyol) que, tanmateix, no s’ha de confondre amb la teoria defensada per una determinada historiografia gauchista catalana. Per al catalanisme pratià, la nacionalització de Catalunya no era incompatible amb propugnar una Espanya regionalitzada, gairebé organitzada com un estat compost. La idea d’una Espanya catalanitzada és prou coneguda i ha perviscut fins fa ben poc. Encara hi ha qui hi somia sense adonar-se del miratge. I és que quan el catalanisme va passar de la vindicació lingüística i cultural a la política, l’animadversió de polítics, periodistes i intel·lectuals castellans, andalusos, extremenys o val·lisoletans, entre altres, va ser tan gran o més que la que avui dia es vomita a les televisions i els diaris de la capital del Regne. El problema de fons és, però, la repartició del poder. Ho assenyalava Azaña (per veu d’un dels personatges ficticis del llibre: l’exministre Garcés), refugiat a Barcelona perquè ja no podia estar-se enlloc més: “La Generalidad funciona insurreccionada contra el Gobierno. Mientras dicen privadamente que las cuestiones catalanistas han pasado a segundo término, que ahora nadie piensa en extremar el catalanismo, la Generalidad asalta servicios y secuestra funciones del Estado, encaminándose a una separación de hecho.” Quines preocupacions, oi?, quan no controles res de res i estàs perdent la guerra. Ara tampoc no es respecta res ni ningú. Fins el professor Josep Fontana, moderat com és en el seu catalanisme, ha rebut de valent per gosar participar en el famós simposi dedicat a revisar la història de la confrontació entre l’Estat i Catalunya amb motiu del tricentenari del 1714.

Manuel Castells escrivia la setmana passada que el que està passant a Ucraïna no es pot atribuir tan sols al moviment nacionalista proeuropeu i antirus dels indignats ucraïnesos, potenciat per la incidència de la crisi econòmica. Segons el reconegut sociòleg, són els mateixos manifestants els que diuen que la seva lluita és, sobretot, per la dignitat. Doncs bé, el que nosaltres volem fer el 9 de novembre de l’any que ve també té a veure amb la dignitat. Perquè s’acabin les interpretacions malèvoles de la relació Catalunya-Espanya que sempre ens presenten com a culpables. Es tracta, senzillament, de dignitat democràtica.

Publicat a El Punt Avui, 19/12/2013

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s