Home

psintc-1964

Fa més de tres dècades que d’una manera recurrent algú posa de moda la discussió sobre el catalanisme del PSC. De cop, no se sap ben bé per què, salten els ploms i comença una tempesta que, aparentment, és de l’estil de les de final d’estiu de la costa del Maresme: plou a bots i barrals fins que fa baixar les rieres amb fúria. Així, d’entrada, i atesos els titulars que genera, sembla que la cosa és seriosa. Ho hauria de ser, perquè un dels drames de Catalunya, com també del País Valencià i les Illes, és que el corrent majoritari dels socialistes va decidir d’acatar la disciplina del PSOE, amb les conseqüències de subordinació que això ha tingut. D’infeudació, per dir-ho més precisament.

He consultat les memòries del meu pare, El compromís de viure (Columna, 1999), per repassar les discussions del Consell General del PSC-C sobre la relació amb els socialistes espanyols abans fins i tot del congrés formal d’unificació amb la Federació Catalana del PSOE. Al capdavall, ell va ser l’únic dirigent d’aquell PSC sense dependències del PSOE que es va donar de baixa perquè estava en contra de la unificació. Va fer-ho el 23 de febrer del 1977, un mes després de la mort de Josep Pallach, quatre mesos abans de les primeres eleccions democràtiques i dos mesos abans, també, del famós pacte d’abril. Per dir-ho a la seva manera, el PSC-C va néixer sense carta de navegació. Al primer consell general del partit, que va tenir lloc el 6 de novembre del 1976, s’acordà de reforçar el comitè d’enllaç amb la Federació Catalana del PSOE i el PSP de Tierno Galván, en la perspectiva de la unitat socialista. Van trigar encara mesos a aconseguir-la, però a la fi va arrelar. Un pacte, segons que assegurava Alexandre Cirici en un article a l’Avui (10-4-77), que “posava no solament en evidència haver adquirit un aliat poderós, sinó haver deixat de tenir un adversari que també era poderós”. Aquest ha estat sempre el gran argument dels anomenats catalanistes del PSC per unir-se al PSOE.

És veritat que els resultats de les eleccions del 15 de juny del 1977 podien donar a entendre que els impulsors d’aquella unitat no s’havien equivocat: els socialistes van aconseguir una victòria esclatant. Però les repetides victòries del PSC a les eleccions generals i a les principals ciutats del país, no els han deixat temps per a resoldre la contradicció principal: que no aconseguien una majoria suficient per a arribar a governar el país que adjectiva la seva sigla. Quan per fi van aconseguir-ho, va ser per la porta falsa, sense projecte de cap mena i amb unes crosses que els han afeixugats fins al dia d’avui. De moment, però, l’amenaça de rierada ha acabat sempre en no-res. En una tempesta dins d’un got d’aigua.
Publicat a El Temps, núm. 1341

One thought on “PS de Catalunya

  1. Retroenllaç: Contra la involució, l’entesa de la llibertat | El passat que no passa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s