Home

guillem_carol-1965

Abans d’ahir el jove Guillem Carol va començar a escriure en aquest diari digital. Enhorabona! Ho dic per ell i per tots nosaltres, perquè és un encert incorporar veus noves i joves a la crítica política. Si hem de fer cas als comentaris, la meva satisfacció ha estat compartida per molta gent. A pesar que la joventut no és cap garantia de res, per començar perquè és passatgera, perquè tan sols és una edat de trànsit que no garanteix ni originalitat ni idees; malament rai si una societat no va incorporant els joves més valuosos a l’opinió i a les plataformes que la difonen. Seria una catàstrofe i un suïcidi si no fos així. Impediria seguir el fil roig que lliga els diversos moments d’una mateixa tradició.

Vaig conèixer Guillem Carol per intermediació de Jordi Graupera, un altre d’aquests joves sobradament preparats que, per dir-ho d’alguna manera, són la generació 2.0. Vull dir que són aquells joves per als quals les tecnologies de la comunicació són la segona pell. Són una eina més, si no la fonamental, per expressar-se. Certament, Carol carrega sempre a la motxilla el seu ordinador, com abans de l’aparició dels mòbils i els notebooks portàvem un bloc de notes a la cartera i l’estilogràfica a la butxaca de la camisa. Per tant, per a aquests joves les noves tecnologies no són tan sols una forma d’accedir a la informació. Són, també, i sobretot, un recurs per al coneixement i la creativitat. En fi, són un mitjà per crear valor que no té marxa enrere.

En aquest primer article, “Nous temps, nous ideals”, Carol arrencava amb una mena de lament —o això és el que em va semblar— que li servia per retratar el que, segons ell, caracteritza la seva generació, la que ha nascut a la dècada dels anys 80: “Som fills de la democràcia, de la llibertat i del rebregat eslògan del tot és possible. Podem accedir amb facilitat al sistema educatiu, hospitalari o polític. Ho tenim gairebé tot a qualsevol moment. Tenim accés a múltiples fonts d’informació i tenim molts déus que ens intenten dictar tendències”. Si a tot això hi afegim, a més, que no se senten herois, per oposició a la generació dels antifranquistes, que esbomben l’heroisme de la lluita contra Franco amb raó o sense, inventada o no, sempre que podem, fins al punt de fer-se pesats. Són aquells assassins de Franco, per dir-ho a la manera de Francesc-Marc Álvaro —qui, tot sigui dit, és un dels referents de Carol i companyia—, els herois d’una oposició incapaç de derrocar Franco però que es vanten d’haver fet una transició modèlica, quan, en realitat, la transició democràtica va ser una gran impostura.

Em fa l’efecte que en el seu escrit Carol volia fer una mena de defensa de la seva generació perquè, a parer seu, a diferència de les anterior, li falta un “nosaltres” que la defineixi. I en aquest context em feia l’honor de citar-me per recollir una opinió que he formulat en diversos fòrums sobre la diferència entre la meva generació, que és la dels que superem el mig segle, i la seva. Nosaltres ens explicàvem a nosaltres mateixos des de la col·lectivitat i, en canvi, per a aquests novíssims l’individu s’explica des d’ell mateix. No necessita la col·lectivitat perquè l’entén com una suma d’individualitats. Això és així. Ara bé: què és millor? No ho sé, perquè la voluntat col·lectiva de la meva generació va fer que ens adheríssim a ideologies aberrants que tendien a castrar la iniciativa —i per tant, la creativitat— individual. Ens vam adherir a una ximpleria col·lectiva, per resumir-ho grotescament, encara que hi aprenguéssim el valor del compromís. Aquest és, si de cas, l’únic atenuant que podem exhibir. Alguns dels que després van oblidar aquesta lliçó de vida que fou la militància política, malauradament van enganxar-se a una mortífera xeringa o es van decantar a un estèril, per bé que suposo plaent, hedonisme.

Està bé que totes les generacions busquin un “nosaltres” per explicar-se. És inevitable. L’esser humà no existeix sol sinó que forma part d’una societat que té una cultura que es manté i evoluciona al llarg de la història. I tanmateix, no cal que cada generació busqui aquest nosaltres a partir de la mistificació de l’anterior. Ho diré d’una altra manera. La meva generació va créixer idealitzant la República i la Guerra Civil, entesa com un gran combat revolucionari contra el feixisme, sense un mínim esperit crític. Ens van creure un relat que poca cosa tenia a veure amb la realitat històrica. I ens ha costat molt desempallegar-nos-en. Hi ha qui encara no ho ha fet. Més ben dit, hi ha qui s’hi aferra amb la desesperació del nàufrag. Té raó Carol quan diu que la seva generació no té un fantasma comú, el que vol dir compartit. Doncs quina sort! Això vol dir que aquesta generació podrà dedicar més temps a construir que a desconstruir. Només caldrà exigir-los que ho facin amb menys dogmatisme que nosaltres.

Publicat a elSingulardigital.cat, el 22/02/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s