Home

buròcrata

José Montilla és president de la Generalitat amb els vots d’uns aliats que, de fet, el menyspreen. “Més que grans personatges, hi ha grans circumstàncies”, ha dit no fa gaire l’historiador John Elliott. Potser sí. Les circumstàncies poden encimbellar algú fins als llocs més alts a pesar que, d’entrada, no tingués cap mèrit per arribar-hi. Només cal haver fet el possible per ser en el lloc adequat i aprofitar l’ocasió. I això és el que va fer Montilla. Va anar reptant fins a aconseguir desfer-se del president que l’ha precedit, tot i que era del seu mateix partit. Però per què dic que els aliats de Montilla el menyspreen?

De la banda esquerrana, ICV I EUIA sempre que poden li recorden que ells són l’esquerra de debò. L’única. L’excelsa. La de veritat i no pas com la que ell encapçala. Amb el posat de rectors de poble que els caracteritza, els excomunistes s’atorguen el paper de redemptors d’un Montilla que, pel que sembla, l’única virtut que té és ser el dic de contenció de la dreta cavernícola catalana. I tanmateix, a la fi resulta que quan les coses van de tort el president els fa el salt i es llança als braços dels cavernícoles, com ha estat més que evident en l’aprovació de la llei d’educació, que no és qualsevol llei. Aleshores, i amb la intenció de fer-se perdonar la traïció, la cort del president (els senyors Zaragoza, Iceta i Ferran, per citar tres noms) comença a fer gesticulacions exagerades amb ganes de demostrar que els socialistes són més d’esquerres que ningú. No parlen d’idees, només fan propaganda a l’estil dels anuncis de detergents. Repeteixen, com qui recita un mantra, que ells deixen la roba més blanca i perfumada.

Des de l’altra banda, se suposa que la independentista, ERC s’atorga la missió de redimir Montilla del seu espanyolisme congènit. L’únic que valoren del president és, però, que va néixer a Iznájar. Quina pena! Perquè aquest és, encara que no se n’adonin, un plantejament més aviat racista. A més de paternalista. Haver nascut a Andalusia o al Congo no és una virtut política en si mateixa, simplement és una condició que no comporta cap mèrit. Els republicans van decidir arrapar-se als socialistes no tant perquè hi compartíssim objectius estratègics com per por. Aquella por que ha acomplexat els nacionalistes d’esquerra des del 1968. Però això diu més de la trajectòria dels dirigents d’ERC que de Montilla i no diu res amb relació a si el president comparteix o no l’horitzó nacional dels republicans. Els ho ha dit del dret i del revés: Catalunya és un comunitat autònoma -això sí, nacional- dins l’Espanya plural. I els Països Catalans són per a ell una quimera. D’aquesta manera d’entendre Catalunya en deriva, també, una forma de governar. Cada dia és més evident la invasió -de vegades subtil, de vegades no tant- de l’Estat en la governabilitat catalana. Es prenen decisions que afavoreixen l’automutilació i, entretant, s’alça la veu histèricament en contra dels intents de castrar químicament les aspiracions de llibertat nacional.

Si Montilla només fos president quatre anys i la legislatura s’acabés amb l’esllanguiment actual, el seu mandat passaria sense pena ni glòria. Com ha deixat escrit el conseller Maragall, encara que se n’hagi desdit vergonyantment, aquest govern no té un projecte integral de país. I no el té perquè l’argamassa que enganxa uns socis amb un esperit tan caïnita és tan sols el poder. Com s’ha d’entendre, si no, que el PSC decidís pactar amb dos grups amb els quals comparteix ben poques coses des d’un punt de vista econòmic, social o nacional? No torno a la cançoneta de la il·legitimitat del pacte que va portar fins a la presidència el candidat del segon partit del Parlament, a una distància d’onze diputats del primer. El que dic és que les diferències entre els socis de govern no són un mer invent de l’oposició. Són una realitat comptable. Es barallen repetidament i, per reblar el clau, en aquests quatre anys la taxa d’atur a Catalunya s’ha situat en el 17% de la població activa, cosa que vol dir que l’increment interanual de la població desocupada ha crescut més o menys un 79%. I aquest desastre, econòmic, social i humà, s’acompanya, a la llum de la informació que proporciona l’estadística d’empreses i establiments elaborada per l’Idescat, d’una reducció del nombre d’empreses a Catalunya o que hi tenen la seu, que el 2009 va ser d’un 1%. Aquestes dues dades, a les qual podem afegir la baixada en un 4,1 del PIB català, destrossen el mite, prefabricat per José Zaragoza, segons el qual el president Montilla és, per damunt de tot, un bon gestor.

L’avantatge dels presidents que han precedit José Montilla és que tenien una professió abans d’entrar a fer política. No és el seu cas. Des que el 1978 es va afiliar al PSC-PSOE i la UGT, la seva trajectòria professional i política s’ha desenvolupat dins els diversos nivells de l’administració: local, estatal i autonòmica. Deu ser per això que té una visió tan burocràtica de la política. Grisa i sense ànima.

Publicat a l’Avui, 20/02/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s