Home

tot_es_politica1-1967

Quina alegria: per fi torna la política! Després d’un llarguíssim i penós període dominat per l’opinió d’individus que només escupen bilis quan escriuen de política (i això en el supòsit que el que publiquen en blogs i diaris digitals sigui opinió política), sembla ser que els polítics tornen a parlar de política amb una mica de seny, defugint la desqualificació grollera i el tacticisme desenfrenat. Es pot estar d’acord o no amb l’oferta de pacte que ha plantejat CiU per intentar superar la crisi econòmica, però és evident que el debat que enceta és, per damunt de tot, polític. És l’esperit del document Bases per a un pacte d’Estat de superació de la crisi econòmica que s’ha elaborat de cara al debat de dimecres vinent. Es pot estar d’acord o no amb allò que va plantejar el conseller Ernest Maragall dies enrere al Foro Nueva Economía i en l’article d’ahir a La Vanguardia, però és política en estat pur, amb les inevitables dosis de propaganda. Per contra de la recomanació que li va fer el president Montilla, Ernest Maragall ha volgut alçar la veu per donar la seva opinió sobre el país, el govern que tenim i el futur.

Que Ernest Maragall vulgui parlar de política no hauria de ser una novetat. Més aviat n’hauríem d’estar contents. Que ell expressi el desig que José Montilla repeteixi com a president tampoc no hauria d’estranyar ningú, perquè altrament fóra més honest que dimitís el càrrec ara mateix. La novetat de l’acció del conseller és que, per fi, es decideix a parlar com a representant, almenys circumstancial, de l’anomenat sector catalanista del PSC. Aquell que, com deia Jordi Barbeta en la peça “¡Adelante mis valientes!”, publicada a La Vanguardia del dia 12 de febrer, una vegada i una altra renuncia a defensar dins de la seva organització allò que proclama en públic i en les tertúlies privades. Aquesta és l’única prevenció que tinc davant els actuals moviments d’alguns socialistes catalans. Estaria bé que els autoproclamats catalanistes del PSC aclarissin d’una vegada quin paper volen tenir en la política catalana del segle XXI, anant més enllà de la teoria. Té raó Maragall quan diu que l’actual govern no representa una alternativa global de país. No té projecte ni té relat, perquè les conviccions profundes de Maragall són lluny, posem per cas, de la propaganda capellanesca d’Herrera i els seus.

La legítima pregunta que es pot fer tothom és per què és ara quan Maragall es decideix a moure fitxa. Ningú no ha prestat atenció al fet que Ferran Mascarell, un altre dels destacats representants del sector anomenat catalanista dels socialistes, fos el presentador d’Ernest Maragall en l’esmorzar del passat dia 10 a l’Hotel Palace de Barcelona. Des de fa temps que Mascarell s’ha convertit en el representant d’una nova manera d’encarar el catalanisme entre els socialistes. A més, també ha abandonat el sectarisme que ha dominat als socialistes, acceptant de bastir ponts amb gent i grups que pensen de manera diferent. El que el conseller Maragall va exposar en la seva conferència s’assembla com una gota d’aigua al que Mascarell escriu als seus articles de l’Avui i La Vanguardia. Suposo que la seva manera d’entendre el catalanisme, que continua arrelat en l’ideari federalista multinacional, connecta millor amb determinats plantejaments que s’arreceren a l’entorn de la Casa Gran del Catalanisme que amb l’agitació independentista o ecosocialista dels aliats governamentals de Montilla. Al capdavall, la fatiga que el conseller Maragall ha detectat s’explica per la ineficiència de l’actual govern i per l’empenta de l’alternativa, que ha sabut trobar la manera d’aglutinar una nova majoria.

La política és pacte. Per oposició a la guerra o a la confrontació estèril, els pactes polítics són el mètode per regular democràticament la vida ciutadana. Per tant, celebro que el debat polític substitueixi les atzagaiades dels hooligans d’un bàndol o d’un altre. En el darrer llibre de J. M. Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris (Edicions 62, 2009), explica el contingut d’una interessant conversa amb Joan Fuster a Formentor. Corria l’any 1959 i Fuster es declarava aclaparat perquè la prohibició de la llengua catalana comportava, també, que alguns escriptors manifestessin una tendència al secretisme, a l’entotsolament o al solipsisme. Ell, esclar, ho rebutjava i reclamava una manera intel•ligent de plantejar-se els problemes d’aleshores, que eren d’una emergència absoluta. Reclamava imaginació. Si tota la literatura catalana hagués tingut la vocació de clandestinitat que temptava a alguns autors, avui no tindríem una literatura com la que tenim. Doncs bé, per bé que no som ni a mitjan segle XX ni parlem de literatura, em fa l’efecte que la política catalana actual necessita molta imaginació per superar una etapa que ha estat marcada per la incapacitat de transcendir l’àmbit merament partidista quan encara no s’havia assolit la plenitud nacional. Hi ha moments en què el patriotisme és l’única manera de fer política.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s